urant molt de temps, les imatges del clítoris que apareixien als llibres escolars i fins i tot als llibres de medicina eren incompletes. No va ser fins a l’any passat que les editorials van començar a incloure-hi imatges anatòmicament correctes… i perquè les dones hem protestat. Com pot ser?
—La major part de gent associa el concepte de clítoris amb el gland visible a la part frontal de la vulva, a l’extrem anterior dels llavis interns. El que molts no saben és que l’òrgan del clítoris ocupa més superfície a l’interior del cos. Tot i així, al segle XVII ja se’n coneixia l’anatomia sencera. De fet, en aquell temps, el metge neerlandès Reinier de Graaf va fer unes il·lustracions del clítoris en les quals es poden veure els dos grans cossos cavernosos, els bulbs vestibulars, que estan situats a banda i banda de la vagina. En imatges posteriors no hi consten.
—No hi consten perquè la sexualitat femenina va ser reprimida?
—El desig femení no sempre va ser objecte de repressió. Com a mínim no si parlem de relacions coitals heterosexuals en el si d’un matrimoni, amb el marit i destinades a engendrar fills. Durant molt de temps es va pensar que les dones tan sols es quedaven embarassades si tenien un orgasme, o sigui que el desig femení es considerava fonamental per a la procreació. No va ser fins al segle XIX que es va estendre la idea que les dones tenien menys interès en el sexe que els homes, que no ho consideraven tan important. Fins aleshores, les dones es consideraven fins i tot més lascives.
—Al segle XIX, els metges es van arribar a plantejar que potser podien curar la histèria o l’onanisme si es practicava l’ablació de la part externa del clítoris. Voleu dir que l’objectiu no era reprimir la sexualitat?
—Als homes també se’ls practicaven aquesta mena d’intervencions amb l’objectiu d’impedir la masturbació. I això rau en una teoria mèdica d’aquell temps. Segons la teoria del reflex, l’estimulació nerviosa podia causar malalties. Com que el gland del clítoris concentra una gran quantitat de terminacions nervioses, es va considerar que era un problema. Hi havia metges que recomanaven practicar l’ablació, sí, però també n’hi havia que s’hi negaven.
—En un llibre del 1844, l’expert alemany en anatomia Georg Ludwig Kobelt va parlar de les similituds entre el clítoris i el penis. Tanmateix, a finals del segle XIX es va imposar la idea que l’orgasme femení no tenia cap rellevància per a la concepció. Després d’això, el clítoris va perdre interès perquè ja no es considerava rellevant per a la procreació?
—El que va ser encara més rellevant per a la desaparició del clítoris fou la creixent influència de la psicoanàlisi a partir de finals del XIX. Segons la psicoanàlisi, una dona tenia un desenvolupament sexual “normal” si aconseguia arribar a l’orgasme exclusivament a través de l’estimulació vaginal. Arran d’aquesta teoria, el clítoris va perdre rellevància. Tot i així, paral·lelament sempre hi ha hagut discursos contradictoris. Mai no hi va haver unanimitat d’opinió.
—Aleshores, per què s’ha passat tant temps il·lustrant el clítoris de manera incompleta?
—En la meva recerca he arribat a una conclusió, i és que l’anatomia completa de l’òrgan del clítoris demostra que tots els sexes són igual de vàlids. Avui dia continuem vivint en una estructura binària en la qual concebin els homes i les dones com a dos tipus d’humans diferents, i això també queda reflectit en la imatge que tenim dels genitals. La vagina se sol presentar com a contraposició al penis, però anatòmicament no és una comparació correcta. De fet, estructuralment, el clítoris i el penis són òrgans idèntics: tenen la mateixa mida, la mateixa estructura, els seus cossos cavernosos funcionen igual. L’única diferència que tenen és la seva forma. En el cas del penis, el teixit està exposat cap a fora i és més compacte; en el cas del clítoris, el teixit està orientat principalment cap endins i està més estès. Les imatges anatòmiques que obvien la totalitat de l’òrgan del clítoris només tenen un únic objectiu, que és establir i destacar les suposades diferències entre els cossos. Unes diferències que, en realitat, no existeixen.
—Per tant, el clítoris no s’ha mostrat tal com és perquè no es volia acceptar que els sexes són molt més similars del que ens pensem?
—Una de les conseqüències de la similitud estructural entre el penis i el clítoris hauria de ser el fet que la sexualitat dels homes i la de les dones no són tan diferents com sovint suposem. A més, també reflecteix en bona part la manera com concebem el sexe. També il·lustra que tenim molt en comú amb les persones transsexuals i intersexuals, i ens demostra que els genitals de les persones són molt similars. Tots els humans tenim cossos cavernosos que tenen un paper essencial en la nostra vida sexual.
—Més enllà dels motius mèdics, per què és important saber quina és l’estructura de l’òrgan del clítoris a l’interior del cos?
—Estem parlant de la percepció de les estimulacions sexuals. Aquestes percepcions poden ser molt diferents si coneixem bé el nostre cos. A més, imagineu-vos una imatge de l’anatomia del cap… imagineu-vos que als homes se’ls il·lustrés amb cervell i a les dones, no. Seria d’allò més absurd. Tanmateix, se suposa que tant ens ha de fer si el clítoris només hi consta parcialment. Només el fet que això s’hagi considerat normal fins ara ja em sembla prou il·lustratiu.
Traducció d’Arnau Figueras