Selecció musical del 2017

Sonoritats d’un any que acaba

Amb les cendres de 2017, deixem enrere dotze mesos de convulsió política i social, però també, perquè la cultura no s’atura, de creació artística. Com a tancament de l’any, us deixem amb un grapat de bones cançons que s’ha pogut escoltar durant el curs. Símptoma de vitalitat, de vida i de talent.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Havíem de començar amb Maria Arnal i Marcel Bagés. Perquè el seu  45 cerebros y 1 corazón és, segurament, el disc més important que s’ha publicat enguany. Perquè acaba de pujar a la palestra dos talents joves incommensurables i dues persones compromeses. Un disc punyent i necessari. Que contenia cançons com la que donava títol, l’estremidora (i terriblement vigent) «La gent» o aquesta barbaritat que tancava l’àlbum, «Tu saps». Molt grans.

 

Per a Blaumut no calia confirmació. Per si un cas, però, ens regalaven Equilibri, un disc majúscul de pop distingit, ben arranjat, millor escrit i interpretat de manera primmirada. Un àlbum rodó i sense escletxes, del qual rescatem, després d’una autodeliberació horrorosament difícil, «Ara que tot va bé».

 

Ens hem acostumat tant als discos de nota alta, al discurs identificable dels alcoians VerdCel, que de vegades passen desapercebuts. De plantes, talaies i cims va ser l’última aportació de la formació d’Alfons Om. Un dels cims, «Andreu i el jardilet».

 

Homenatgem també els artesans de petites audiències, els herois del do it yourself que no arriben a grans públics però alimenten fidelitats. Pau Vallvé és un d’aquells. A 2017 sorprengué amb un doble àlbum gairebé sense material sobrer: Abisme cavall primavera i tornar. Us proposem, després de grans dubtes, «Antiherois».

 

En un any de veus femenines, com no es recordava, la de Mireia Vives, en companyia del guitarrista Borja Penalba, ha estat una de les protagonistes del curs de la mà del disc Línies en el cel elèctric. Amb vosaltres, «Una d’amor» que és una joieta.

    

 

Veus que arriben i veus que perduren, com la de l'admirable Maria del Mar Bonet. Mig segle de carrera i encara és capaç de creuar l'oceà a la recerca de noves sonoritats. Ultramar fou la gloriosa trobada amb les sonoritats cubanes. Una nova lliçó de la gran dama de la cançó. Escolteu aquesta sensacional «Amorosa guajira».

 

Més històries d’amor, en aquest cas de la mà dels infal·libles Mishima.  El 2017 tocava disc dels barcelonins, i ens deixaren Ara i res, farcida de colps d’ingeni i d’històries i sentiments quotidians. Entre els temes que ens va captivar, aquest «Qui més m’estima».

 

Any redó també per Xarim Aresté, el guitar hero reclamat per tothom que volia volar sol i que amb Polinèsies aconseguí volar ben alt i en el millor rumb possible. «Indomables», una cançó d'una altra lliga, és una de les moltes mostres d’això.

 

Si parlem de veus femenines, una de les irrupcions poderoses ha estat Intana, el projecte de Núria Moliner, amb un disc homònim que contenia talls com aquest esplendorós i cadenciós «What if». Un dels noms del futur. Una de les veus del present. En el deixant de Núria Graham i Joana Serrat, que també podien haver format part de la selecció. 

 

Hi ha discos petits que també mereixen ser reivindicats. El nostre convidat segurament inesperat pels lectors és Una nova guerra, de Pol Fuentes. Un àlbum honest, senzill, proper i commovedor. Com aquest "Bol de llet". 

 

Amb tot, com a àlbum destacable amb esperit acústic, l'esforç de Jaume Pla Mazoni per afrontar un cançoner amb veu, guitarra i puntuals acompanyaments vocals de Judit Neddermann. Una operació de risc, Carn, os i tot inclòs, de la qual el músic va sortir triomfant. Com a tast, aquest "Sol". 

 

A continuació, una confirmació gojosa, la dels valencians Tardor, que aconseguien amb Patraix el disc rotund que els hauria de situar en la primera filera de la classe, dels grups capaços d'omplir els escenaris grans dels festivals. No sabrem si ho aconseguiran. De moment, ens consta que són dels pocs que han vist «Nevar a València». Una de les gojoses herències deixades pel desaparegut segell Mésdemil.

 

També es poden considerar més que confirats 4Hiverns, que obriren el curs amb un magnífic disc, Decimals, que inaugurava el segell Delirics. La delicada «Aturem l'ham» era la carta de presentació.

 

Cap a final del curs, dos veterans músics d'Eivissa, David Serra i Joan Barbé, uniren les forces en Projecte Mut per fer La vida rima, un disc fet a consciència, capaç d'arribar a públics extensos (escolteu l'adhesiu «Pa» que adjuntem) però també de mirar registres més ambiciosos. Un treball de pop-folk, en tot cas, rodonet com un pa de poble.

 

Accelerem una mica més amb el retorn en solitari de Xavi Sarrià. L’antic cantant d’Obrint Pas presentava Amb l’esperança entre les dents, un disc amb l’essència del projecte anterior i nous viaranys, com el del tema titular.

 

Un altre retorn esperadíssim, el del segon disc de Zoo, una de les bandes més importants del moment. El seu Raval s’obria amb aquest combatiu «Cap per avall», en la línia enèrgica del seu suprem debut.

 

Mentrestant, uns dels responsables que el rock de guitarres no haja desaparegut del mapa han estat Smoking Souls i el seu Cendra i or. Un disc també de conformació d'expectatives d'una banda que fa les coses per ser gran. Com a mostra, aquest videoclip construït sobre la cançó "Vida".

 

Com ara aquesta tria pateix -en som conscients- del mal generacional dels periodistes musicals, fem un acte de justícia final. Amb les dones i amb l’autèntica reina entre els joves, la catalana Bad Gyal, emperadriu del dancehall (jo ja sé que això teu no és trap, no ho tornaré a dir, benvolguda Bad). Aquest vídeo, «Jacaranda», té més de quatre milions de visites. Poca broma. I quan entres en el rotllo, acaba molant.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.