El Trineu de quatre places que baixava més ràpid

Per explicar una mica el concepte del titular, aquesta història parla d’un power-trio, El Trineu Tanoka, que deixà el 2013  una última i apreciable referència, Microones, un d’aquells discos que enmig de l’esclat de l’escena valenciana va passar bastant desapercebut. Uns quants anys més tard, al nostre Trineu li han tret el cognom i han passat de trio a quartet. 

Quatre anys més tard, la formació de Xavi Blesa (veu, guitarra i composició), Ico de Manuel (bateria i percussions), Tubal Perales (baix) i Ciro Vico (guitarra), han lliurat Peix cru, el seu millor disc, el més abrasiu i cridaner, el treball que confirma el potencial que apuntava el grup en els discos precedents. Siga pel temps transcorregut, que potser ha ajudat a madurar cançons i estratègies, o per incorporar una segona guitarra que atorga més gruix a les composicions, aquest Trineu solca la neu com una fona.

Abans d’entrar en matèria musical, tanmateix, dues qüestions per ressaltar: d’una banda, el disseny de Mike Diaz, que inclou una coberta bastant particular i una mena de postals a l’interior amb dibuixos i la lletra de les cançons. Una presentació que denota que, en temps de Youtube i d’arxius solts en el reproductor, hi ha gent encara que dóna importància al disc com a objecte. Uns herois. D’una altra banda, aquest Peix cru és una de les darreres referències abans de plegar del segell Mésdemil, del qual formava part com a soci el mateix Tubal Perales. Una discogràfica que, després d’alguns balbucejos i enfocaments quantitatius bastant discutibles, va encadenar una llarga sèrie de produccions referencials en la història recent de la música al País Valencià. 

La primera decisió encertada del Trineu és haver estat —tot apunta a això— bastant selectius a l’hora d’escollir els temes, nou en total amb “Brunzits” inclòs, una intro. La primera cançó pròpiament dita és “Reina àcida”, un tema poderós amb molt de nervi que, tot i que no les citen com a influència en els fulls promocionals, sembla una transfiguració masculina i valencianota de les Sleater-Kinney. Una posada en escena impecable, perquè també inclou una lletra enigmàtica. Amb “Dies grisos” Trineu deriven cap a un noise-pop molt treballat melòdicament, com manen els cànons. Un tema que  recorda els primers discos, però amb la fórmula molt millorada.

“Rumb cap enlloc” és un tema encara més treballat que els anteriors, una cançó plena de capes i girs i que conta una història amb pocs elements lírics. En una línia semblant trobem “Rinozeronts”, un tall amb perfils glam-rock que parla d’homes hipnotitzats, de vides grises, que signen sense descans “papers en blanc”.

Si penseu que la cosa va bé per ací, espereu a la bufetada de “Punt de no retorn”, una cançó que comença amb efectes industrials i un riff majestuós (un d’aquells que ens recorden per què ens agradava tant la música de guitarres) i, després d’una zona de descans, ataca una estrofa estupenda (“Al teatre de les desil·lusions, s’obri pas la realitat”, canten), melòdicament i instrumental, per tornar al riff dels inicis i acabar de manera igualment nutritiva. Una cançó sensacional.  La revoltada “Camps de maduixes” i el seu surrealisme (fruites, vampirs, gustos populars i cultura oficial, tot en una) aguanten la cara amb dignitat. Moment d’atacar “Júpiter”, la quota entre garatge i power-pop d’un disc estilísticament variat. I que es tanca amb un incendiari i notable trenat de guitarres i distorsió. 

Un treball així s’ha de tancar amb propietat. “Fades despentinades”, una cançó fumada sobre històries no contades mai de muntanyes de cotó en pèl i senyores màgiques que no passen per la perruqueria amb mocs tatuats a les galtes. Pop guitarrer i contundent, amb una bona melodia pegada, com ha de ser, que es tanca amb un passatge lisèrgic i inquietant. 

El final trempat d’un disc de factura canònica, sense grans sorpreses, que segueix les petjades dels grups de guitarres que homenatgen els grups de guitarres anteriors, rotllo Cloud Nothings o Car Seat Headrest. Però amb la personalitat i el savoir faire dels bons de la classe.