Arnau González Vilalta, professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona
—Què li han semblat els resultats?
—M’ha sorprès que, malgrat l’augment significatiu de la participació, el vot independentista no se n’hagi ressentit gaire. Amb tot, no hem resolt absolutament res, som allà on érem el 2015. Potser caldria iniciar un diàleg amb el Govern del PP i iniciar un altre camí. Que el PP sigui l’última força a Catalunya és molt simptomàtic, però que Ciutadans sigui la primera també té una significació important. Electoralment parlant, hi ha dues Catalunyes.
—Què creu que passarà a partir d’ara, doncs?
—Dubto molt que l’actual sistema polític sigui capaç de donar una resposta a aquest problema. També penso que la justícia incrementarà la seva pressió sobre el moviment independentista. Per tant, no hi veig una solució fàcil ni propera, sinó més aviat un retorn als dies posteriors de l’1 de octubre. La tensió política s’accelerarà de nou, i si Puigdemont torna per ser investit, presenciarem una escena inaudita. L’única sortida pot ser que sigui que Rajoy es vesteixi d’estadista i faci com va fer Suárez amb Tarradellas, oferint-li una sortida a Puigdemont. O el sistema espanyol es repensa o serà impossible encaixar-hi Catalunya. De la seva banda, els independentistes han de felicitar-se pel fet que la ciutadania no els hagi condemnat pel referèndum de l’1 d’octubre, però han de tenir molt en compte que el país està fracturat.
Josep Ramoneda, filòsof
—Quines són les conclusions principals del 21-D?
—D’una banda, és evident que els resultats donen una victòria al bloc independentista que desbarata per complet els plans de Mariano Rajoy. Per a mi, és una desfeta espectacular del president del Govern espanyol que ,en qualsevol país europeu, avui anunciaria la seva dimissió i convocaria eleccions. Un fracàs d’aquesta envergadura, amb un problema de tanta importància que fa cinc anys que arrossega, i que al final provoca la pràctica desaparició del seu partit a Catalunya, no té precedents.
Segona qüestió: l’independentisme ha demostrat una capacitat de resistència molt considerable. El poder simbòlic de la Generalitat, i de la seva presidència en particular, ha fet que molta més gent de la que semblava hagi acabat votant Puigdemont. No tant per adhesió a la persona com per una reivindicació de la institució.
I tercera qüestió: la victòria d’Arrimadas es carrega el mite d’un sol poble. És preocupant que Catalunya quedi fracturada en dos projectes identitaris. Em va semblar molt significatiu que Arrimadas fes tot el seu discurs de celebració en castellà. Hi ha un bloc català i un bloc espanyol: això és nou en la seva expressió.
—Quina és la lliçó per a les forces polítiques espanyoles?
—Ara ja ningú no pot oblidar que aquest no és només un problema català sinó també espanyol i de conseqüències per a Espanya pot haver-n’hi moltes i de molta envergadura. Deixar podrir la qüestió tindria conseqüències per a Espanya i això em sembla que els hauria de fer reaccionar per tractar la qüestió d’aquí d’una altra manera: per fer més política i menys Fiscalia General de l’Estat.
Joan B. Culla, professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona
—Quin balanç fa vostè del resultat de les eleccions?
—D’un costat, és molt important que en unes circumstàncies extraordinàriament difícils i insòlites en democràcia el bloc independentista hagi revalidat la majoria absoluta. Era un semiestat d’excepció amb un alineament del 95% de la premsa que es difon a Catalunya. El mèrit és extraordinari, més gran que el resultat de les eleccions de 2015, que se celebraren amb normalitat. No s’ha revalidat la majoria absoluta, sinó que s’ha conquerit. Hi havia qui deia que amb l’alta participació perdrien, però la teoria s’ha desmentit. Tot sense ignorar el fet que C’s hagi quedat al capdamunt de rànquing, que té un mèrit espectacular, considerant que fa 11 anys aquesta força gairebé no existia. Ara, la notícia en el camp unionista és que el PP ha desaparegut. I els vots que el PP ha perdut han anat a parar a Ciutadans. L’explicació és molt simple: una de les característiques del PSC dels anys gloriosos va ser impregnar el seu electorat d’una al·lèrgia contra el PP. Quan aquest electorat històricament socialista, normalment procedent de l’àrea metropolitana de Barcelona, predominantment castellanoparlant, es va decebre del PSC per les seves ambigüitats, la vacuna anti-PP va funcionar i van anar a parar a C’s: una marca nova, amb líders joves, fotogènics —per no dir guapos—, que no té passat amb què se’ls pugui imputar les retallades de Rajoy, la Gürtel, etc. i que no suposava grans contradiccions per a l’històric votant del PSC.
—Què pronostica per a l’endemà?
—No sé si formulo un pronòstic o un desig. Vull creure que el resultat d’aquestes eleccions farà reflexionar per exemple a la CUP, que ha rebut, en llenguatge futboler, un severo correctivo. Per tant, entendran que haver fet caure el Mas, els entrebancs als pressupostos, etc. no els ha donat grans beneficis. Per tant, confio que no posin gaires obstruccions per facilitar una investidura ni que sigui per la via de l’abstenció. Crec que seria imperdonable que amb aquests resultats no es pogués formar un Govern independentista. Una qüestió distinta és amb qui de president.
—I pel que fa a l’Estat espanyol i a Europa?
—Els resultats d’ahir tindran conseqüències per a la dreta espanyola, crec. Per al PP ha estat tan humiliant... Han anat al grup mixt, passant d’11 a tres. És pitjor que en els primers temps d’Aliança Popular i el Fraga Iribarne! La magnitud de la humiliació és tan gran i el Rajoy s’havia compromès tant en aquesta campanya... Crec que Albert Rivera ja està pensant en com redecorarà La Moncloa. En els mitjans madrilenys de dreta la lliçó és clara: Rajoy ha muntat tot aquest embolic del 155 per a això i potser, per tant, Rajoy és el passat i el futur és Rivera. Això no es veurà avui ni demà, però es veurà. Pel que fa a Europa, no vull semblar ingenu, però vull creure que prendran nota. Han donat suport a Rajoy i el seu partit s’ha enfonsat i els independentistes han renovat la majoria absoluta. Per tant, s’hi hauran de repensar. Això no vol dir que Donald Tusk o Jean-Claude Juncker acceptin la independència, no sóc tan ximple. Però vull creure que hi reflexionaran.