Pau, conflictes i Trump

Un aclariment sobre el confús programa de Trump: ell no ha dit que no vulgui defensar els interessos dels EUA al món sinó que no se sent tan preocupat pel que li passi a la resta del món.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És inevitable començar amb una evidència: Trump és tan poc consistent i imprevisible que fer moltes prediccions sobre què farà o deixarà és una mica agosarat. És habitual que molts candidats en una campanya electoral diguin unes coses i que, quan arriben a exercir les responsabilitats polítiques derivades d’aquestes eleccions, n’acabin fent unes altres, a vegades prou diferents i contradictòries amb allò manifestat prèviament.

En Donald Trump, però, té el mèrit d’haver-se contradit no entre proclama i acció de govern, sinó entre les proclames mateix.

Mirem, per exemple, un tema prou important als Estats Units com és la tinença i possessió d’armes. Hi ha una cultura, social i política, arrelada sobre el dret a posseir armes i la poca predisposició que la maquinària estatal reguli o limiti aquest dret. Cada cop més, les matances ocasionades en escoles i espais públics van obrint debats sobre la necessitat de limitar el dret a la tinença d’armes. Tradicionalment, tot i que no sempre són blocs homogenis, els republicans es mostren més aviat contraris a limitar aquest dret mentre en el camp demòcrata se senten diverses veus que ho reclamen. Obama en va fer bandera, sempre fracassant davant el bloqueig de les cambres, i Clinton semblava voler seguir aquest fil.

En canvi, si algú ha seguit la llarga campanya nord-americana haurà vist moments de Trump en què, a més d’animalades com insinuar que els lobbistes haurien de fer servir les armes en cas que Clinton guanyés, ha aparegut com un ferm aliat de l’Associació Nacional del Rifle i s’ha oposat vehementment a qualsevol control o limitació al dret a tenir armes.

Però no sempre ha estat així: de fet, fa anys, Trump apostava per introduir limitacions. Aquest capítol, no molt conegut, és interessant en dos aspectes: el primer, reforça la idea que Trump no és molt consistent ideològicament i pot passar de defensar una cosa a l’altra. Però hi ha un segon element molt més rellevant per conèixer el personatge i per mirar d’intuir què farà: va adoptar el discurs pro-armes no per convicció sinó per estratègia. Això vol dir que no és tant eixelebrat, espontani i autèntic com se sol creure. Vaja que, a vegades, no diu animalades perquè se les cregui i no se sotmeti a la correcció política, sinó que les diu quan creu que hi ha prou gent que les defensa (això sí, encara que sigui de manera privada).

Molt probablement, continuarà fent cas d’aquest olfacte. Tindrà molt en compte què és allò que la majoria de nord-americans (en la seva intimitat) creuen sobre un tema, i tendirà a adaptar-s’hi.

En qualsevol cas, allò manifestat per Trump sobre els temes de pau, conflictes i seguretat són més aviat idees disperses que no pas peces d’un cos doctrinal sòlid i ben conjuminat.

Per una banda ha manifestat que creu que cal enfortir el paper dels Estats Units, incrementar la despesa militar i millorar la seva fortalesa. Però això, realment, no representa un canvi significatiu respecte a les anteriors presidències (si Obama va reduir el pressupost militar va ser, en bona part, per adaptació al context de crisi).

Per l’altra, ha deixat clar que el que creu important és defensar els Estats Units i preocupar-se per allò que li convé, no tant per intervenir globalment i preocupar-se dels problemes d’altres zones. Aquesta perspectiva menys intervencionista sí que, a nivell de discurs, representa un significatiu canvi respecte al tradicional intervencionisme, diferent en la pràctica però compartit en el fons, de republicans i demòcrates. Però compte: cal considerar que Trump no ha dit que no vulgui defensar els interessos dels Estats Units al món sinó que no se sent tan preocupat pel que li passi a la resta del món. En la mesura que bona part de les intervencions dels Estats Units a l’exterior (com també fan altres potències, és clar) no són en clau de generositat solidària sinó de gestió d’interessos, pot molt bé ser que aquesta retòrica no intervencionista de Trump no canviï, en la pràctica, excessivament les coses.

Sí que, en alguns conflictes, queda clar que hi haurà un canvi de tendència, tampoc brusc: s’allunya, encara més, la perspectiva de dos Estats (l’israelià i palestí) convivint de manera viable i segura. Trump deixarà fer, encara més, al Govern israelià actual. Menys pressió, per tant, per obrir converses de pau i més camp lliure per continuar l’ocupació i el desmembrament de Palestina. En el devastador conflicte de Síria, ha donat signes que també opta per l’statu quo: deixar fer a Rússia i, per tant, donar suport indirecte al règim de Baixar al-Assad.

Tot i que, quasi amb total seguretat, no porti fins a l’extrem les seves insinuacions sobre la voluntat de deslligar-se dels compromisos contrets amb l’OTAN −la defensa mútua− també ho és que la presidència Trump pot afeblir una institució que ja fa temps circula sense rumb ni perspectiva clara. En tot cas, com ja hem vist, la victòria de Trump ha donat ales als lobbies i les veus que opten per dosis més altes de militarització a Europa: citant la seva suposada futura desconnexió amb l’OTAN, hi ha qui −de manera interessada és clar− proclama que, ja ara, cal fer més, i renovats, increments de la despesa militar.

En els darrers anys, hi ha hagut significatius avanços en l‘àmbit del desarmament i el control d’armes, en part poc secundats i animats pels Estats Units però sí que relativament permesos durant el lideratge d’Obama. Què suposarà la victòria de Trump en tot això? Tot fa pensar que tornarà a un cert menyspreu i indiferència cap a aquest tipus d’iniciatives diplomàtiques quan no a una oposició activa. És probable, per exemple, que la iniciativa del compromís humanitari per posar fi a les armes nuclears, quedi més debilitada arran de la victòria de Trump.

Malgrat tot, en temes de pau i conflictes, potser en allò que més afectarà, i està afectant, Trump no és tan negatiu per allò que farà sinó pel lamentable discurs que ha anat projectant i les conseqüències antipedagògiques que genera. Veure estudiants cridant “construeix el mur!” tot dirigint-se a companys d’origen llatinoamericà és una constatació que tota la demagògia de Trump té conseqüències en la normalització de comportaments racistes, xenòfobs i masclistes i pot afectar negativament les dinàmiques de convivència interna als Estats Units.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.