Mirador

Botes i tirants

Als anys vuitanta, en ple apogeu del ‘punk’, a Barcelona van aparèixer la música ‘Oi!’ i els ‘skinheads’. Al cap d’un temps de convivència, la situació va derivar en anys de guerra oberta. Això és part de la seva història.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Als Països Catalans, els primers skinheads van aparèixer a Barcelona. De l’escena musical d’aquells anys en destaquen els noms de Decibelios i Skatalà, els integrants dels quals van compartir moltes coses en els seus orígens però van seguir camins divergents fins al punt que, en el cas dels primers, fa dècades que se’ls considera responsables de la proliferació dels skins neonazis. Fins a quin punt és cert, però?

Hi ha força consens sobre el fet que el primer skin de la ciutat va ser el gracienc Quique Gallart que, al tombant dels setanta, es movia entre punks —membres d’Attak, Frenopaticss...— i mods com els que van fundar Brighton 64. Se sentia còmode amb tots, tenia l’actitud dels primers i un aspecte més proper als segons, cosa que va estar a punt de dur-li problemes més d’un cop però que també li permetia rebaixar tensions entre ells.

L’estiu de 1980, el cosí francès d’un amic va arribar a Catalunya per passar les vacances convertit en skinhead i amb discos de Sham’69, Angelic Upstarts, Cockney Rejects... Futbol, sexe i cervesa: en Quique havia trobat el seu lloc. A l’octubre, quan The Specials van tocar a la Monumental, ja duia el cap rapat, un polo Fred Perry per dins d’uns texans descolorits amb lleixiu i doblegats per damunt dels turmells, botes militars i caçadora bomber. Ningú més hi anava, però: era l’únic skin de Barcelona.

Un any més tard, Gallart va conèixer Carles Fray Treviño. Feia uns mesos que havia format Decibelios, una banda de rock urbà —“putrefacte”, en deien— del Prat de Llobregat on ell era l’únic rapat i amb tirants. Arran d’un concert, el febrer de 1982, es van fer inseparables. El mateix any, el guitarrista Manel Domènech —ex-Masturbadors Mongòlics— va entrar a Decibelios aportant la seva experiència i el seu gust pel reggae i l’ska, marcant el camí que va dur la banda cap a l’Oi!. A mitjan any següent, empesos per Fray, tot el grup havia adoptat l’estètica skin per complementar la seva música —el seu single “Botas y Tirantes” va esdevenir un himne— i les seves posades en escena. Es diu que havien dissecat el cap d’un brau en directe i llençat tripes sobre el públic mentre Fray es regava amb sang. Els skinheads es van començar a multiplicar per tota l’àrea metropolitana de Barcelona i el seu concert il·legal del dia de Sant Esteve a la Gran Via, sota el lema “Con nosotros los que quieran, contra nosotros los que puedan”, va ser tot un èxit. El seu primer LP, Caldo de Pollo (1984), va acabar de consolidar la seva fama. 

Una de les poques fotografies que es conserven de Frenopaticss, banda de Barcelona. D’esquerra a dreta: Boliche, Xavi Shock, Cirera i Ángel / Del llibre Hartos de todo, historia oral del punk en la ciudad de Barcelona 1979-1987, de Jordi Llansamà i editat per Bcore

Decibelios no volien ser una banda de i per a skins, però, tot i tenir força seguidors punks, per als skinheads eren l’única banda que hi coincidia musicalment i estètica. Emulant els anglesos amb la Union Jack, van incorporar la bandera espanyola als seus símbols. Els punks ho entenien, ells havien dut esvàstiques pel mateix motiu: per provocar. La convivència entre punks i skins era tan bona que, quan es van produir les primeres okupacions a Gràcia i Vallcarca, alguns rapats hi van arribar a dormir.

Aleshores, però, va aparèixer una segona onada de skinheads, molt més joves i nombrosos, que es van polititzar ràpidament. Això va començar a causar problemes no sols amb els punks sinó també amb els altres skins perquè, per exemple, es queixaven dels qui parlaven en català. En Quique estava preocupat però en Fray, en canvi, deia que eren joves i que la seva ràbia es podia canalitzar per fer-ne coses positives. S’equivocava. Mentre en Quique i ell s’anaven distanciant, durant la primera meitat de 1985 molts skins van passar de ser companys dels punks a enemics declarats.

El 29 de juny d’aquell any, Decibelios van fer un concert a la plaça de Catalunya amb els punks Shit SA. Va ser el primer cop que els skins d’ultradreta es van fer notar com a col·lectiu, i es van produir les primeres agressions. Durant aquell estiu, tot va canviar. Un grup molt gran va començar a passejar per Ciutat Vella amb tirants rojigualdos, 13 persones van apallissar el cantant de Piorreah a Portaferrissa i en plena tarda, i li van trencar el nas... Al mateix temps, Manel Pugés fundava Skatalà i Gallart, amic seu de sempre, s’hi unia com a cantant. Van debutar a Sant Andreu de la Barca, acompanyant L’Odi Social.

Durant les festes de la Mercè, punks i skins d’ultradreta es van encarar per primer cop. Al cap de poc, en un concert a la sala Necronomicon, Decibelios va escenificar la ruptura: Fray va acabar amb una bandera espanyola en una mà i una d’anarquista a l’altra i el públic dividit entre insults, escopinades i braços alçats. A partir de llavors tot va anar molt ràpid. La tardor del 85 en Joni D., un jove activista okupa i punk, va salvar-se de poc de tres neonazis que el buscaven perquè, al seu fanzine NDFNiños Drogados por Franksinatra— hi havia escrit “Estamos de los fascistas hasta los cojones... ¿y de los skins?”. Al novembre, el mateix NDF feia una acusació pública molt clara: “Ahora una pa’ los Decibelios: ¿por qué no sacáis la bandera española cuando tocáis en Euzkadi?”.

El grup de la polèmica. Fotografia de Decibelios, promocional del disc Con el tiempo y una caña. L’ambigüitat ideològica d’aquest grup el va posar en el punt de mira.

Tot i que mai els van encoratjar directament, el posicionament neutre de Decibelios envers els neonazis els va permetre créixer i, amb els anys, se’ls ha fet responsables. En Fray, per molt bones intencions que tingués, havia deixat que passés el mateix que al Regne Unit, on la ultradreta va convertir els skinheads en tropes de xoc. Les baralles, emboscades i persecucions se succeïen alhora que caps rapats de tot signe engrossien les files de Boixos Nois i els nois de qui es va escapar Joni D. fundaven Brigadas Blanquiazules. Els Skatalà, en canvi, mai no van permetre la presència de nazis als seus concerts, en un enregistrament en directe fins i tot es pot sentir Gallart dient “no oblideu mai que un nazi, per molt culer que sigui, continua sent un puto nazi”.

El 4 de gener de 1986 els skins feixistes van iniciar una gran baralla a la porta de la sala Zeleste del carrer de l’Argenteria, on tocaven L’Odi Social i Subterranean Kids. Fray va intentar posar pau, però un dels fundadors del local punk Kafé Volter, Punky, cansat de l’assetjament constant, va revifar la baralla a cops de cinturó. Durant els mesos següents el Volter patiria dos atacs dels neonazis.

La primera cacera organitzada va ser al cap de poc. Pel carrer de Ferran es van veure tot de punks i skins amb el cap obert. Un cop les víctimes es van organitzar, però, els papers es van invertir i els feixistes van acabar amagats a la plaça de Sant Felip Neri. Quique Gallart, buscant-los, va ser atacat per l’esquena amb una cadena de transmissió de moto i va haver de rebre vint punts entre la cella i el crani. Al cap de dues setmanes, dos punks —un dels quals era Saina, bateria de L’Odi Social— van ser apunyalats. L’autor va ser localitzat a Gràcia al cap de poques hores i va haver d’amagar-se al lavabo del bar on era per evitar ser linxat. Saina va passar un mes i mig a l’hospital i el neonazi va ser arrestat. Quan es va recuperar, durant un concert al Centre Cívic del Raval, un grup de skinheads —entre els quals hi havia Fray— se li van apropar. Volien traslladar-li les disculpes del seu agressor: es va equivocar, no volia apunyalar-lo a ell sinó a Roger Geli, el bateria de Skatalà. Li van demanar que retirés la denúncia, cosa que no va fer, i l’skin que l’havia apunyalat va acabar allistant-se a la Legión per evitar la presó.

El carrer del Call va esdevenir una zona prohibida per als punks i Santa Maria del Mar, una zona calenta: en un cantó hi havia un bar conegut com “El Facha” —per les àguiles de Sant Joan i retrats de José Antonio Primo de Rivera que hi havia—, on es reunien els nazis, i no gaire lluny el “Joserdo” —fusió del nom del propietari i el nivell d’higiene del local—, on hi havia punks i alguns skinheads. Un dia, un neonazi es va encarar amb un grup que es dirigia al Kafé Volter. Un dels punks, sense esperar a rebre, va començar a pegar-li al cap amb un objecte tallant. L’skin va acabar amb gairebé cent punts al cap.

La logística de les agressions es va perfeccionar: més de mitja dotzena de skins neonazis es desplaçaven pel centre amb una furgoneta blanca i en sortien de sorpresa i armats amb bats de beisbol. La reacció no es va fer esperar i la furgoneta la van cremar. Al llarg d’aquells anys en van fer servir, com a mínim, dues més: una de negra i una de l’empresa Matutano, on treballava un dels nazis, que també va ser víctima del foc.

Sota el lema “tanques sí, pero de cerveza”, els col·lectius antimilitaristes —entre els quals hi havia punks— participaren en la rua de Carnestoltes de Barcelona l’any 1986 / Xavier Mercadé

La primavera de 1986, Skatalà havia actuat al País Basc, on va entrar en contacte amb grups com RIP, Kortatu o Cicatriz. Tot i que la seva fusió entre Oi! i ska no tenia escena pròpia, comptava amb la complicitat dels punks, amb qui compartien actitud i que van ser, juntament amb alguns skinheads, la base dels fans que els va acompanyar fins a la seva separació el 1997, després de sembrar una llavor que encara dóna fruits a hores d’ara en forma de bandes orientades als ritmes jamaicans. Decibelios, per la seva banda, va publicar el seu LP Vacaciones en El Prat, que mostrava un canvi important, abandonant l’Oi! en favor de l’ska. A banda de la mala acollida que va tenir entre alguns fans, els seus seguidors ultradretans van començar a causar aldarulls gairebé a tots els concerts, cosa que va fer que decaigués encara més la seva popularitat. Després d’un disc en directe i d’un àlbum d’estudi encara més allunyat del seu registre habitual, es van separar el 1990.

La violència no es va aturar: l’11 de desembre de 1986, durant un concert de Toy Dolls a Zeleste, els skins feixistes van marxar en formació i armats fins a la porta de la sala, on van haver de ser aturats per la policia. El febrer de 1987 alguns neonazis van ser detinguts després d’una cacera d’homosexuals al Carnaval de Sitges i Frederic Bentanachs, fundador de Terra Lliure, va ser agredit el mateix any. En poc temps, els skinheads havien passat de no existir a ser un moviment gran, en creixement constant i que rebia molta atenció mediàtica a causa dels seus actes violents, que durant la dècada dels noranta van deixar un nombre important de morts i ferits arreu dels Països Catalans. Els primers skins recorden tota aquesta història amb dolor, com la degeneració d’un moviment que havien iniciat i que sempre van voler viure com a música i estètica, com una forma de vida allunyada de la política, però que va acabar convertit en la llavor d’una guerra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.