Siviwe Gwarube es mira corpresa la façana del Parlament sud-africà. Repassa les columnes neoclàssiques amb la mirada, s’atura als capitells corintis. Situat al bell mig de la Ciutat del Cap, l’edifici és testimoni del domini colonial britànic, de la fosca era de l’apartheid i, finalment ,de la gran esperança de l’any 1994, quan a la càmera del poble van entrar, elegits democràticament, representants de tots els grups ètnics.
Avui, per a Gwarube, el Parlament és símbol del fracàs de l’Estat. Cada cop que hi va a treballar, sent la mateixa ira.
Gwarube és portaveu del grup parlamentari de l’Aliança Democràtica (DA), el partit més important de l’oposició. No hi ha cap teulada que li entorpeixi les vistes mentre guaita cap al cel que envolta el cap de Bona Esperança a través dels vidres trencats. Encara se sent l’olor de sutge d’aquell foc que va cremar amb violència durant dos dies del gener de 2022. Hi ha sacs de sorra davant el portal, les parets tenen el guix escrostonat, una bandera nacional sud-africana penja tota flàccida.
Amb un abric color torrat per sobre les espatlles, la diputada de 34 anys camina pel passadís de l’ala d’administració, que el foc va deixar intacta, cap a la seva oficina. El Parlament està cobert de silenci. Entre les parets només se sent el ressò dels tacons de les seves botes sobre les llambordes. “Fa més d’un any i mig”, diu fent que no amb el cap, “i ni tan sols han apartat la runa.”
Han passat trenta anys des del final de l’apartheid i d’aquella eufòria amb què es va celebrar l’inici de la democràcia, tot seguint la visió d’una rainbow nation, on, segons Nelson Mandela, conviurien persones de tots els colors, en pau i amb benestar. Ara Gwarube es troba davant d’un somni ensorrat: “El país pateix un col·lapse monumental.”
Sud-àfrica, l’economia més avançada del continent, la que al segle XX no tenia problemes per mesurar-se amb els estats europeus, ha patit desenes d’anys de pastitxos i de mala gestió. Ara està al caire de l’abisme. La causa del declivi és fàcil de trobar, diu Gwarube: “Tots els problemes del país es poden resumir en una sola cosa: mala governança.”
Està asseguda a la seva oficina, de parets revestides amb decorat de fusta i amb un retrat de Mandela. A les lleixes s’hi afileren les actes dels debats parlamentaris. Segons diu, la majoria dels diputats del Congrés Nacional Africà, el partit dels alliberadors que governa en solitari, no es preocupen per la gent que els ha votat; ni tan sols saben què significa la divisió de poders: “Es tracta de cobdícia i enriquiment personal.”
El fracàs de l’elit governant ha enfonsat Sud-àfrica en una forta crisi política, econòmica i social. Sis de cada deu joves no tenen feina. Segons el Banc Mundial, més de la meitat dels 60 milions d’habitants viu per sota del llindar de la pobresa. L’índex d’assassinats és dels més alts del món, amb 25.000 víctimes l’any. Des del final de l’apartheid, més de mig milió les persones han mort de manera violenta.
Per a l’exercici fiscal 2021-2022, l’entitat nacional de revisió de comptes va determinar que, dels 257 districtes administratius, 219 tenen les finances tocades. En innumerables pobles i ciutats, la infraestructura cau a trossos. L’Administració, l’educació, el sistema de salut, la canalització, la recollida de residus: no hi ha res que funcioni. En molts altres llocs els trens no hi passen. Algunes regions tenen l’aigua tallada durant dies.
Fa poc una comissió d’investigació independent va confirmar que han estat càrrecs públics els que han robat sistemàticament fins a deixar institucions i empreses públiques a la ruïna: des de la companyia aèria SAA fins al servei nacional de correus, passant per l’entitat de mitjans de comunicació. Fins ara no hi ha hagut cap sentència ferma per a polítics d’alt rang. El president Cyril Ramaphosa, tot i haver fet repetides asseveracions, no s’atreveix a aplicar mà dura, perquè, si ho fes, segurament el farien caure els cleptòcrates del seu propi partit.
Els danys més devastadors per furt, sabotatge, deixadesa i incompetència, els han patit la societat de transports Transnet i l’empresa elèctrica Eskom. Hi ha dies que els talls de llum arriben a durar 12 hores. A la nit les ciutats queden submergides en la foscor. El Banc de la Reserva de Sud-àfrica calcula les pèrdues macroeconòmiques que això provoca en gairebé 45 milions d’euros per dia.
Hi ha un acudit popular entre la gent sud-africana que diu: “Quina diferència hi ha entre el Titanic i Sud-àfrica?” La resposta és que el Titanic almenys es va enfonsar ben il·luminat.
Eskom s’ha convertit en la barra lliure més generosa del Govern. Segons l’expresident del seu consell, fins i tot hi ha ministres involucrats en el càrtel dels saquejadors. El directiu volia salvar Eskom, però se’l va obligar a abandonar el càrrec i per poc que no sobreviu un atac per enverinament. Gwarube diu que el seu partit ha demanat recentment una comissió parlamentària per investigar les operacions a Eskom: “Els diputats de l’ANC hi han votat en contra.”
Des del catastròfic incendi, la Cambra de Representants tot just arriba a complir el 20% de les tasques que li pertoquen, segons estima la portaveu del grup parlamentari de la DA. De totes maneres, afegeix, l’ANC no té interès en un parlament que funcioni “perquè ja no seria un lloc indulgent amb els polítics que roben béns públics.”
Per aquest motiu, l’Aliança Democràtica de Gwarube ha segellat l’anomenat “Moonshot Pact” amb sis altres partits. L’objectiu d’aquesta aliança és que, per primera vegada des del final de l’apartheid, l’ANC perdi la majoria absoluta en les eleccions de l’any que ve. Molts sud-africans temen que una altra legislatura sota el seu govern pugui marcar el punt de no retorn cap a l’enfonsament del país.
Al febrer, el Grup d’Acció Financera Internacional, és a dir, la institució internacional més important per a la lluita contra els fluxos monetaris il·legals, va col·locar Sud-àfrica a la “llista grisa”, exquisidament acompanyada de països fallits com el Sudan del Sud o Haití.
Com ha pogut arribar fins aquí? La resposta, cal anar a demanar-la a les metròpolis financeres i als centres de poder polític del país. Als traçats ferroviaris abandonats, a les oficines d’uns serveis públics apàtics, als barris degradats. I a les persones que, malgrat tenir-ho tot en contra, busquen sortides a aquesta crisi.
La política
A Saint James, a la perifèria de la Ciutat del Cap, hi ha un carreró que es diu Escala de Jacob i té 64 esgraons que pugen fins a arribar a una casa victoriana. A dalt, al costat del tancat del jardí, ens espera un home amb una barba de color gris platejat. Horst Kleinschmidt té cura d’un arxiu privat força extens sobre la història més recent de la república del Cap i és una de les persones més adients per explicar les deficiències històriques de l’ANC.
Aquest sud-africà d’arrels germanonamíbies ha reunit milers de documents sobre la lluita contra l’apartheid, que va començar a principis dels anys seixanta sota el lideratge de l’ala armada de l’ANC. En aquell temps, Kleinschmidt es va unir al moviment estudiantil de resistència. Va ser perseguit i empresonat abans de fugir cap a l’exili londinenc, on va gestionar el fons d’assistència jurídica per a activistes empresonats.
L’any 1994 el règim de la injustícia va capitular, Kleinschmidt va tornar a casa i a partir del 2000 va ser el director general responsable de pesca dins del Ministeri de Medi Ambient. Tenia la intenció de fer un repartiment just de les quotes pesqueres, però aviat va topar-se amb una oposició massiva per part d’organitzacions criminals en què els càrrecs de l’ANC també movien fitxa. “De sobte, ja no es dirigien a mi com a company Horst, sinó com a mister Kleinschmidt.” El nom figurava dalt de tot d’una llista d’objectius d’assassinat, una vegada fins i tot va ser pres com a ostatge. L’any 2005 va dimitir en acte de protesta.
Als seus 78 anys, Kleinschmidt es pregunta sovint com pot ser que els seus respectables companys de lluita hagin mutat cap a galifardeus de la política. Davant de l’escriptori té penjada una foto del 1990 que el mostra al costat de Nelson Mandela i la seva esposa Winnie, icones de la lluita d’alliberament durant els anys d’auge. “Les coses s’han torçat molt i van terriblement malament. Ara ja veiem diàriament com l’elit dirigent menteix, roba i estafa.”
Però la decadència moral, segons Kleinschmidt, comença molt més aviat. A l’època de la resistència ja hi havia certs individus que no actuaven de forma tan desinteressada com després van fer veure. Hi va haver malversació d’ajudes econòmiques, i companys sospitosos d’haver fet espionatge que es van liquidar, i actes criminals que es van presentar com a heroïcitats.
Fins i tot Nelson Mandela es va permetre privilegis individuals. “El 1990 em va trucar a Londres i em va exigir 60.000 dòlars del nostre fons d’ajudes per al judici penal contra la seva dona.” Winnie Madikizela-Mandela havia estat acusada de segrest i era sospitosa d’assassinat. “Vaig refusar-ho perquè només donàvem suport a les víctimes del règim de l’apartheid.”
Durant el mandat de Mandela, els pesos pesants de l’ANC van començar a enriquir-se sense manies, tot seguint la divisa “ara ens ha arribat l’hora de la teca”. “No tenien cap mena d’escrúpols, ho veien com a recompensa per la lluita d’alliberament”, diu Kleinschmidt. Durant el govern del president Jacob Zuma, la nova elit en mans del poder va ser especialment desenfrenada. En aquells anys, del 2009 al 2018, es va encunyar el concepte “captura de l’Estat”, és a dir, el soscavament i l’espoli sistemàtic de l’Estat.
Després de 30 anys de domini de l’ANC, Kleinschmidt sentencia: “El partit està podrit fins a la medul·la i és irreformable. Hem de tornar a començar de zero, sinó el nostre país s’enfonsarà del tot en aquest fangar.” Tot i així, diu, l’ANC encara compta amb “el punt a favor de l’alliberació” entre la població majoritàriament negra. Hi ha protestes per tot arreu; l’any passat el servei de dades Municipal IQ en va registrar 193, però no pas una insurrecció, explica Kleinschmidt. “La majoria de la gent simplement no coneix cap altra entitat política i mai no votaria els polítics blancs de l’oposició.”
A les xarxes socials, l’estructura de poder de l’ANC rep el malnom de “caquistocràcia”, el govern dels més ineptes. Aquesta ineptitud ha anat filtrant cap avall, de la cúspide de l’Estat fins als nivells més bàsics de l’Administració, i finalment s’ha apoderat de tota la nació. “Si no se solucionen certes coses, ens convertirem en un estat fallit”, reconeixia fa poc fins i tot Fikile Mbalula, el secretari general de l’ANC. Va admetre que el país se les ha de veure amb un alt grau de corrupció. Der Spiegel s’hi ha posat repetidament en contacte, però les consultes no han rebut cap resposta per part seva, ni per part d’altres alts dirigents de l’ANC.
La infraestructura
Letta sap que perjudica la comunitat i també sap que les persones senten ràbia contra homes com ell perquè té part de la culpa que hagin d’anar a treballar amb minibús, i això és car. “Però què he de fer?” Té 45 anys i viu en un squatter camp, un barri de barraques fetes de fusta i xapa dels que es troben per tot el país. L’última feina que va tenir va ser el 2008, com a ajudant en la construcció. Ara, vestit amb pantalons esquinçats i una gorra de llana, es dedica a saquejar estacions de tren —o allò que encara en queda— amb un altre company.
Som a l’estació de Jeppe, que té dues vies i és al centre de Johannesburg. Va ser renovada fa pocs anys, amb un decent acabat de pintura color blau i gris. L’edifici que servia per als trens de rodalies ara és una ruïna. Fa olor d’orina, hi ha solcs al llarg de l’andana. “Els saquejadors fan servir pics per a trencar el ciment i arrancar els cables subterranis”, explica Letta. Diu que ell només en recull les restes.
Al voltant de la meitat de tots els kilòmetres ferroviaris situats al sud del Sàhara es troben a Sud-àfrica. Però els trens ara només hi passen amb irregularitat, o no hi passen gens.
A part, durant l’any fiscal 20212022 es van robar aproximadament 1.500 km de cables de coure, lamenta l’empresa pública Transnet. El furt de béns públics és una font de grans beneficis per a les organitzacions criminals. Però no només estem parlant del cablejat d’alta tensió dels ferrocarrils: als townships hi ha bandes que caven forats fins a arribar als cables de la llum i fan servir camionetes per arrancar-los de terra. La proveïdora elèctrica de Johannesburg va registrar molt més de 2.000 incidents com aquests o similars durant l’any passat. Fins i tot hi ha saqueig de cables de coure als hospitals. És probable que acabin venuts a l’estranger.
Sud-àfrica ja exporta més coure del que extreu.
Per darrere dels murs que envolten les vies de Jeppestown s’alcen els impressionants gratacels de Johannesburg. Una metròpoli construïda sobre or, on abans els magnats de la mineria tenien els seus palaus. Ara molts llocs del centre semblen més aviat un barri informal. Façanes opulentes a l’estil art-déco que cauen a trossos. Seus empresarials i gratacels abandonats i ocupats per persones sense sostre que cuinen a foc obert. Aquesta mateixa setmana es va cremar un d’aquests edificis ocupats il·legalment, i hi van morir més de 70 persones.
A la nit, bona part de la ciutat es queda a les fosques perquè la xarxa elèctrica falla sovint i l’enllumenat públic dels carrers ha quedat desballestat. Davant de l’estació central hi ha centenars de trens. Immòbils. Rovellant-se. El transport metropolità ha col·lapsat. La por de patir violència i criminalitat acompanya els habitants a tot arreu. Qui s’ho pot permetre ha marxat a viure a l’extraradi i es parapeta darrere de murs i tancats elèctrics.
Letta puja pel pal d’un semàfor que algú ja ha serrat, desballestat i finalment llençat al traçat de les vies. Camina per les vies buscant metall per poder-lo vendre al quincallaire per un parell de rands. Ja no se’n pot treure gran cosa. Finestres, portes, aixetes, rajoles, lloses, planxes i pals de senyalització, agulles ferroviàries, catenàries, aïllaments, ascensors: tot esbudellat.
“La pandèmia ho ha empitjorat. La gent no tenia diners i no tenia més remei que saquejar”, diu Letta des del costat d’un matoll que brota pel quitrà rebentat de l’andana. “La policia no fa ni cas. No protegeix res.” Llavors torna a baixar a les vies, on detecta una planxa abonyegada.
“9910. Aquest era el número del tren que agafava jo cada dia per anar a treballar. L’últim va passar fa sis anys”, renega un home negre de certa edat que passa per davant de l’entrada de l’estació. I afegeix amb sarcasme: “Abans, quan governaven els blancs, almenys teníem feina i vivíem millor.”
Costa de creure que ho hagi dit. Un home de seixanta anys, que ha viscut mitja vida explotat i oprimit, lamentant el final de l’apartheid?
L’economia
“Vies i carreteres”, diu Martina Biene, “són el nostre principal problema.” Avança per les naus industrials on 3.500 treballadors de Volkswagen munten utilitaris Polo i Polo Vivo. Biene, de 48 anys, és responsable de la planta més gran que l’empresa automotriu de Baixa Saxònia té a l’Àfrica. En els últims set decennis, la fàbrica ha fet sortir més de quatre milions de vehicles de la cadena de producció. Està ubicada prop de la ciutat marítima de Port Elizabeth. La regió es va establir com a epicentre de la indústria automobilística de Sud-àfrica. A part de Volkswagen, que és l’empresa que ofereix més llocs de treball, i amb diferència, també hi ha Isuzu, una planta de motors de Ford i 47 empreses proveïdores.
BMW, Mercedes, Toyota i Nissan també produeixen a Sud-àfrica. El sector de l’automòbil és la segon pilar de l’economia del país després de la mineria. Però les coses ja no funcionen com haurien de funcionar. Aquest any, explica Biene, només per les apagades elèctriques ja s’han perdut vuit dies de treball i aproximadament 4.000 cotxes no han pogut sortir de producció. També diu que la xarxa ferroviària de mercaderies es troba en tan mal estat que les empreses tenen dificultats per transportar els productes al mercat local. En el cas de Volkswagen estaríem parlant d’entre 40.000 i 50.000 vehicles per any.
Les pèrdues totals que ocasionen els problemes de transport a les empreses sud-africanes el 2022 ascendia a aproximadament 23.000 milions d’euros, segons estima un estudi de la Universitat de Stellenbosch.
Fa poc va venir de visita la cap de l’operadora de la xarxa ferroviària Transnet, diu Biene, mentre al seu costat uns cotxes lluents llisquen per un túnel de llums de neó que comproven la qualitat de la xapa pintada. Explica que la seva col·lega cada cop té més dificultats per protegir les línies de tren davant del vandalisme i els furts. A més, de les 23 locomotores de dièsel comprades a la Xina, n’hi ha 17 que no funcionen perquè falta material de recanvi.
L’economia, mentrestant, es veu obligada a assumir funcions que corresponen a l’Estat si vol continuar funcionant. A Johannesburg les asseguradores s’encarreguen d’arreglar els clots de les carreteres i organitzen unitats de bombers, entre altres motius, per reduir pagaments per danys. A la regió de Port Elizabeth, les empreses han “adoptat” carrers, canonades, transformadors elèctrics, semàfors i un total de 76 escoles. Les empreses industrials s’impliquen en la prevenció de la delinqüència. I assisteixen en casos d’emergència per falta d’aigua.
“Concentrem l’expertesa de les empreses multinacionals per tal de solucionar els problemes de la ciutat”, diu la directora de la Cambra de Comerç local. “Al cap i a la fi, estaríem millor si els polítics no estiguessin involucrats en res.”
Però les iniciatives privades es veuen frenades una vegada i una altra. A Port Elizabeth hi ha hagut deu alcaldes —Martina Biene compta amb els dits— des del 2018.
L’endemà, el vice de l’últim batlle s’afanya per arribar a l’ajuntament. Mkuhseli Jack, que tothom coneix pel nom de Khusta, només vol saludar el seu successor. Ell mateix ha hagut de deixar el càrrec perquè la fràgil coalició que havia format el seu petit partit ha fet aigües. “M’han fet fora perquè preteníem destruir les seves xarxes de corruptela.”
Gràcies a la producció automobilística, aquesta regió industrial està relativament ben posicionada econòmicament. A la costa s’està construint una nova zona econòmica especial amb una terminal d’aigües profundes. Poc més tard, Khustas es troba al costat del far, el punt més elevat de la ciutat. Als peus hi té el port vell, amb milers de cotxes preparats per sortir exportats. “Amb el potencial econòmic que tenim, hauríem de puntuar ben alt”, diu. Tot i així, el centre de la ciutat vella es troba en un estat deplorable: edificis desemparats, oficines buides, piles de brossa, clavegueres obertes, sots a l’asfalt, drogaddictes pels carrers.
Les arques públiques s’han vist sistemàticament saquejades per xarxes criminals formades per polítics, funcionaris, empreses i falses empreses. Els serveis públics municipals han acabat col·lapsant.
El que posa més fre al desenvolupament, explica Khustas, és que l’Estat estigui cooptat per elements criminals. A més, l’ANC només adjudica càrrecs als dirigents del partit, “gent totalment inepta que vol treure’n profit”.
Una prova d’aptitud feta fa poc a la província de KwaZulu-Natal sustenta el judici de Khustas: 298 dels 1.944 consistoris municipals de la regió veïna són analfabets, el 15% dels representants a escala municipal no saben llegir ni escriure. Aquestes estadístiques alimenten les pors dels blancs fatalistes que abans del canvi ja auguraven que “els negres” simplement no saben governar.
Al Cap s’evidencia, de nou, la maledicció de molts estats postcolonials que després d’assolir la independència van passar a mans d’uns gestors polítics sense coneixements i sense plans sòlids per al desenvolupament. Molts cops es pren Zimbàbue com a exemple dissuasiu. El dictador Robert Mugabe i el seu partit unitari han convertit el país veí, que havia estat pròsper, en una casa de pobres.
El 2008 Khustas va abandonar les files de l’ANC i en fa dos que va fundar un partit propi. Aquest exitós empresari de 65 anys no abandona l’optimisme. “Els sud-africans són capaços de superar crisis constants.” A més, les condicions del país continuen sent més sòlides que en altres parts del continent: “Tenim una societat civil implicada, una ciutadania jove i creativa, una justícia independent, una premsa lliure i empreses sòlides amb capacitat de competir al mercat mundial.”
La criminalitat
Sud-àfrica ja despunta en les estadístiques mundials que comptabilitzen els assassinats. Només a la província de Westkap van ser mortes gairebé 4.000 persones durant l’any fiscal 2021-2022.
Són les set de la tarda. A la comissaria de Manenberg, William Stevens, de 53 anys, sembla estar tranquil. Al vespre, abans de sortir d’aquest edifici de maons per començar el torn de nit, el capità s’acomiada de la família com si ho fes per últim cop. “Aquí pot passar de tot”, diu.
A Manenberg viuen 52.000 persones en una desolada superfície de tres kilòmetres quadrats. És un dels townships més violents de Ciutat del Cap, un d’aquells assentaments de persones negres i les anomenades coloured que viu sota el terror de les bandes armades. Segons estimacions criminalístiques, aquestes bandes tenen força més de 100.000 membres a Ciutat del Cap. Stevens explica que en onze anys de servei ha après a gestionar els excessos de violència, “però un no s’hi acostuma mai”.
El capità es reuneix amb la seva unitat abans de començar les 12 hores del torn de nit. Hi ha 32 homes i dones policies que saluden com si fossin soltats a punt d’entrar en combat. Ahir, a Manenberg hi va haver 18 intercanvis de trets.
“Anem a trobar les armes”, ordena Stevens. Deu cotxes de policia avancen lentament, de camí cap al funeral d’un gàngster mort, per un barri de carrers bruts i foscos. Apagada elèctrica. La boira encobreix la llum que projecten a terra els pocs fanals públics en funcionament. Vuit bandes, explica Stevens, es disputen el control de Manenberg; lluiten pel repartiment d’armes, per drogues, prostitució, extorsió d’“impostos” a canvi de protecció i altres fonts d’ingressos. Els cotxes de policia passen de llarg, el funeral transcorre amb calma.
De sobte, una policia que està pendent del mòbil crida “shots fired”. El cotxe corre a tot gas per la foscor, els vidres cruixeixen sota les rodes, se senten tocs de xiulet que avisen que s’acosta la patrulla policial. El tirador s’escapa dels agents, només detenen un camell que ven heroïna. “Els gàngsters s’esperen que marxem per tornar a disparar”, explica el capità Stevens.
Són les nou del vespre. Al carrer, un parell de col·locats per les drogues barates caminen a trontolls de zombi. L’escena distòpica exemplifica la situació de molts townships, on ja no hi ha presència de l’Estat. Fins i tot les ambulàncies pateixen assalts i robatoris, i sovint la policia no hi pot fer res.
Stevens no pensa que arribi el final de l’anarquia. Les bandes, diu, ja fa dècades que hi són. “I aquí es quedaran.”
El futur
Axolile Notywala espera al portal de la catedral de Saint George, just darrere del parlament afectat per l’incendi. Ha triat aquest lloc històric a propòsit. El setembre de 1989, davant d’aquesta església neogòtica es va reunir una marxa de protesta contra l’apartheid. Era la primera vegada que hi havia gent de tots colors. “Avui ens trobem en la mateixa situació que les nostres mares i els nostres pares oprimits, només que nosaltres no lluitem contra un règim blanc injust, sinó contra un govern negre.”
Notywala té 34 anys, estudia ciències polítiques a distància i és un born-free. La seva generació va néixer un cop acabat l’apartheid. Dedica bona part del temps a crear un nou moviment contra els governants de l’ANC. La seva organització es diu Rise Mzansi (‘Alça’t Sud-àfrica’). És una de tantes aliances de la societat civil que aspiren a reformes radicals després de trenta anys d’una gestió pèssima.
“Vivim en la societat més desigual del món, les bretxes cada vegada són més profundes”, diu Notywala. “S’ha tornat més desigual amb el govern de l’ANC. Alliberadors? No em feu riure!” L’activista sent ràbia contra els hereus corruptes de Nelson Mandela, i aquest tampoc no el té en gaire bona consideració. “Està romantitzat, és venerat com un sant, però el jovent sud-africà ja no hi creu.” Opina que Mandela no va assolir una transformació real perquè les relacions de poder van quedar intactes.”Volia reconciliació, però es va oblidar de la justícia social. Al final, els blancs rics han salvat la pell i la majoria de la gent negra continua sent pobra.”
Sota d’una jaqueta bomber color oliva, Notywala porta una samarreta amb el lema del seu moviment: “2024 és el nostre 1994”. L’any del canvi de poder i l’any de les properes eleccions parlamentàries. Notywala espera que, després de tres decennis malaguanyats, l’ANC finalment perdi la majoria absoluta. Les paraules de l’activista ressonen als murs de la nau de l’església. “Potser serà l’última oportunitat que tenim per superar les estructures de l’apartheid.”
Traducció de Mercè Ardiaca Jové