Els crítics

Esquinçar la terra, espellifar l’ànima

Narrada per dues germanes, a qui un dramàtic infortuni uneix amb un vincle més poderós que la sang, i per un esperit que les guiarà amb la seva protecció, Arada torta avança a través dels replecs d’unes vides abocades a la servitud, les de la comunitat quilombola d’Água Negra. Vieira Junior, que coneix molt bé el conflicte que ha ficcionat, fa un al·legat contra el colonialisme i els seus estralls encara vigents. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Bibiana i la Belonísia són filles de la terra, com elles mateixes diuen en molts moments d’aquesta història; dels aprenentatges que n’han rebut, de la seva saviesa infinita, dels solcs profunds i plens de clivelles que ha deixat a les seves mans, i també a l’ànima adolorida per la ràbia i el patiment acumulats. Agraïdes, com els pares, com tots els altres homes i dones que malviuen a la plantació d’Água Negra, perquè els dona el sosteniment imprescindible, reconfortades per la solidaritat dels veïns i per les accions espirituals, els resos, l’agombolament dels “encantats” (esperits de la natura i d’avantpassats, que prenen possessió dels cossos dels éssers desvalguts, per ajudar-los quan són invocats a les cerimònies de jarê pel curador que en té el do), però sobretot plenes de coratge per fer front a la injustícia.

Zeca Barret Gran, el seu pare —sempre amb el suport de la muller, Salustiana—, és el sanador més reverenciat en aquesta comunitat afrobrasilera, formada per “gent treballadora i acollida”, com els anomenen els terratinents propietaris de les terres. Descendents d’antics esclaus que, un cop va ser abolida l’esclavitud —al Brasil fins ben bé a finals del segle XIX—, van emprendre un interminable pelegrinatge per trobar un lloc on poder establir-se: treballar els camps de sol a sol, amb permís dels amos, sense cap remuneració, menjant el que proporcionaven els conreus, “edificar-hi” unes llars de tova —fer servir totxo estava prohibit— i, sobretot, no queixar-se davant les adversitats i obeir amb zel les instruccions del capatàs.

Els avis d’Itamar Vieira Junior (Salvador, Bahia, Brasil, 1979) també van viure en una comunitat com la de la novel·la, una quilombola, en unes condicions duríssimes de servitud i precarietat. Per sort, el pare en va poder marxar als quinze anys i anar a la ciutat, cosa que va evitar que l’escriptor conegués l’experiència personalment. El relat d’aquelles vivències traumàtiques ha perdurat, però, a través de les generacions, ha permès a l’autor de Tortuoso arado (Leya, 2019; Periscopi, 2023, en aquesta magnífica traducció de Pere Comellas) explicar amb un realisme ple de detalls la història d’una família, a través de les “veus” de les dues filles grans —a qui la fatalitat estrenyerà en un lligam tan pervers com irrompible— i la d’una “encantada” que restituirà les dues heroïnes, després d’un afebliment temporal, l’ardidesa per vèncer les pors atàviques i la determinació en la seva lluita contra la tirania dels nous capitosts hereus del passat colonial.

Arada torta —l’únic títol de moment en català de Vieira Junior, autor també del recull de contes A oração do carrasco (2017) i de la més recent Salvar o Fogo (2023), entre d’altres— és una novel·la que discorre amb una prosa fluida i vigorosa, que no s’entreté més del compte en la descripció d’alguns fets prou cruents i que destaca per l’alè poètic que hi traspua en tot moment: “En aquella mateixa terra penetrada de secada per manca de pluja, vam deixar-hi la nostra suor perquè li servís d’alleujament”. Potser és aquest equilibri entre la narració dels successos que trasbalsen la quotidianitat d’unes persones que “viuen de gràcia”—així són considerades pels amos—, i el lirisme turmentat dels protagonistes, el que fa créixer constantment l’interès del lector, seduït per la bellesa del text.

En aquest paisatge feréstec, però, alhora, ple d’esclats continus d’humanitat, en què han nascut i s’han fet grans molts dels habitants d’Água Negra, l’arada del títol esdevé molt més que un objecte representatiu de la mena d’existència que duen. L’arada vella i torta amb què el pare de la Bibiana i la Belonísia llaura l’ermàs, esquinçant-lo, també esqueixa l’ànima, ferida per tants anys de brutalitat i sofriment (violència contra les dones, desterraments, misèria, assassinats...). La terra i la sang, ja ho diuen tots ells, són aquí indestriables.

Vieira Junior, també geògraf i doctor en Estudis Ètnics i Africans, que durant anys va treballar com a funcionari en el tema de la regulació de les terres i les quilombolas i que es va apropar a aquestes comunitats per comprendre millor el conflicte i donar vida a aquest univers humà, no ha deixat d’afirmar a les entrevistes (Agência Pública, TiempoArgentino, Clarín...) que en va aprendre molt: “Vaig rebre una declaració d’amor a la terra, i volia que el meu llibre la sabés transmetre al lector”.


Arada torta

Itamar Vieira Junior

Traducció de Pere Comellas Casanova

Edicions del Periscopi

Barcelona, 2023

304 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.