Tot i que a l’edat de noranta anys els seus moviments hagin perdut velocitat, Chieko Nagahama encara practica sovint el seu swing de golf. Lleugerament ajupida passa per les palmeres que delimiten el seu jardí per anar cap a la zona esportiva. És on s’acostuma a trobar la gent gran de Yonaguni, però un matí de principis d’estiu no hi pot arribar.
Vehicles blindats de l’exèrcit japonès travessen el seu poble. Un camió transporta una càrrega feixuga: es tracta de míssils Patriot, que un avió de les forces aèries japoneses ha descarregat abans. Els blindats, ara mateix, es dirigeixen cap a la base militar de l’illa. El comboi passa per davant de la casa de Nagahama, el restaurant Izakaya i el petit supermercat.
Ella queda palplantada a la vorera i no té un bon pressentiment. Els Patriot són part d’un modern sistema de defensa que en el futur haurà de protegir Yonaguni dels míssils llançats per Corea del Nord, assegura un funcionari de Protecció Civil a través dels altaveus que hi ha repartits per l’illa. Tot i això, els habitants de Yonaguni saben que l’amenaça no només prové de Corea del Nord, sinó sobretot de la Xina. “La sensació és que la guerra cada vegada és més a prop”, diu Nagahama, i això l’atemoreix.
Yonaguni està situada al sud-oest del Japó, al final d’una cadena de petites illes i a uns escassos 110 quilòmetres de les costes de Taiwan. No hi ha cap altra illa japonesa que estigui tan a prop del lloc on un nou gran conflicte pot esclatar. Unes 1.700 persones hi viuen repartides en tres pobles. Cavalls salvatges pasten per les verdes muntanyes i de tant en tant s’hi deixa veure algun visitant que vol submergir-se amb els peixos martell o que segueix el rastre de les papallones nocturnes. Tret d’això, no hi ha gaire moviment.
No fa tant que l’illa de Yonaguni rebia el nom d’“illa de les dues pistoles”, perquè només hi havia dos agents de policia. Demanem a un d’ells quan va ser l’últim cop que es va cometre un delicte, i hi rumia. “La setmana passada”, diu, “algú va furtar uns plàtans.” Ara, però, la pau de Yonagumi s’ha esvaït. Una altra vegada.
Tòquio tem que la Xina engegui un atac contra l’illa democràtica de Taiwan. L’any passat, els pescadors de Yonaguni van tenir prohibit durant dies de salpar a la mar perquè la Xina va dur a terme pràctiques militars amb l’objectiu d’intimidar Taiwan. Diversos míssils van caure dins de la zona econòmica del Japó, un dels quals va volar en direcció a Yonaguni, però va acabar caient al mar. Pequín no hauria pogut assenyalar de manera més clara als ciutadans japonesos que el seu país podria veure’s arrossegat cap a aquesta crisi.
És així com el Japó es prepara per a la guerra després de setanta anys de pau. El Govern vol duplicar fins al 2027 l’actual despesa en defensa, amb la qual cosa el pressupost s’elevaria fins als vuitanta mil milions d’euros. I és que la constitució pacifista preveu que el país només es pot defensar. En aquesta línia, les forces armades reben el discret nom de “Forces d’autodefensa”. Ara, però, la interpretació de la carta magna ha adquirit un to més aviat ofensiu. L’exèrcit té l’objectiu d’aconseguir míssils de creuer per tenir a l’abast les bases de míssils d’altres països des de les quals es puguin llançar atacs.
L’expansió de la Xina al Pacífic no és l’únic fet que ha modificat el panorama del Japó; la invasió de Rússia sobre Ucraïna, també. Pocs mesos després de l’atac, el primer ministre Fumio Kishida deia: “La Ucraïna d’avui pot ser l’Àsia oriental de demà.”
Les illes com Yonaguni són l’indret on s’entrelluca el canvi dels temps al Japó. Aviat, a les jungles subtropicals es faran aclarides per poder ampliar les bases militars. Un dipòsit de munició està en construcció i una unitat especial en gestió de la guerra electrònica hi està efectuant el trasllat. A les illes properes, també s’hi estan ampliant les bases existents o se n’estan fent de noves.
Entre la població creix la preocupació que es pugui donar el cas extrem que míssils mal dirigits puguin caure a l’illa. D’altres es demanen si els vaixells de guerra xinesos amenaçaran la seva illa per forçar el Japó a fer passos per moderar la seva posició. Chieko Nagahama, la dona gran, tem que Yonaguni pugui ser objectiu especial dels atacs per desactivar les instal·lacions militars. És per això que és contrària a l’estacionament de tropes.
“Si la situació empitjora, jo ja no tinc les forces per córrer com llavors”, diu. Llavors és el 1944.
Quan va arribar la guerra, era una noieta i els llibres de text eren el centre de la seva vida. “A sota de la taula!”, va cridar algú a classe. Sota el seu pupitre, a la gatzoneta, no havia vist mai a la vida un avió i ara els pilots americans bombardejaven la seva petita ciutat portuària.
El rum-rum dels motors i l’espetegadissa de les metralladores han quedat marcats en la memòria de Nagahama, de la mateixa manera que el record de la fam interminable. Ben d’hora, la canalla anava a aplegar marisc i, a voltes, xuclaven el peix que s’havia assecat, explica. Després de ploure sortien a menjar caragols. Molta gent emmalaltia de malària perquè no els quedava altra escapatòria que fugir a les zones més humides.
A Okinawa, l’illa més gran del voltant, durant la Segona Guerra Mundial els japonesos van viure el que ells n’anomenen un “taifun d’acer”. La primavera del 1945, els soldats japonesos van intentar d’endarrerir durant noranta dies que l’exèrcit estatunidenc envaís el cor del país nipó. Els combats es recorden com dels més cruents que hi va haver al Pacífic: 12.500 soldats nord-americans i 100.000 de japonesos hi van perdre la vida.
Una tercera part de la població va ser assassinada. 100.000 dones, homes i infants van ser el blanc de la munició, van morir d’inanició, a causa de les malalties o van ser arrossegats al suïcidi pel mateix exèrcit japonès. Un militarisme fanàtic s’havia apoderat de l’Imperi. No hi va haver clemència per a la població civil. Les famílies rebien granades de mà per si les havien de fer servir contra els americans. Els habitants de més edat del poble que es volien rendir eren apunyalats pels soldats.
“La guerra converteix les persones en dimonis”, se sol dir a l’illa. Aquest pensament és el que ha portat molta gent de la zona a fer-se pacifista.
Actualment, hi ha 54.000 soldats nord-americans estacionats al Japó, més que no pas en cap altre país fora dels EUA. El seu enemic més acèrrim va passar a ser una potència protectora després de la Segona Guerra Mundial, de manera que el país nord-americà va poder estacionar-hi tropes tot guanyant un important aliat durant la Guerra Freda, i, al mateix temps, el país nipó va poder desenvolupar la seva economia.
Okinawa va quedar ocupada pels EUA fins al 1972, quan va ser retornada al Japó. Les bases militars americanes no van ser desmantellades i amb elles van romandre el soroll i la tensió. Les tropes provocaven accidents i perpetraven agressions sexuals. Tot plegat consolidava el rebuig a tot allò que tingués a veure amb la guerra i el militarisme.
Aquesta gent ha de suportar ara el procés militaritzador més important de les darreres dècades. És quelcom que no resulta fàcil d’acceptar. Fins al moment, a Okinawa només hi havia unes importants bases militars nord-americanes de l’Àsia oriental, però a partir d’ara els EUA passarien a organitzar des d’aquí la defensa de Taiwan, de manera que aquesta zona es convertiria en línia de front del nou conflicte. La família de Chieko Nagahama està espantada, perquè un conflicte entre les grans potències pot esborrar casa seva del mapa.
Les altes esferes de Tòquio han qualificat la Xina com el “repte estratègic més important”. La militarització del país, la consideren inevitable. “No podem garantir la seguretat del Japó amb les nostres capacitats militars actuals”, avisa el cap de l’Estat Major, Yoshihide Yoshida, en una entrevista al diari The Nikkei, en què també afirma que ja no es pot confiar la defensa del país exclusivament als EUA, com ha succeït les darreres dècades.
L’aliança entre ambdós països va patir els efectes de la presidència de Donald Trump, ja que aquest reclamava a Tòquio més recursos financers per mantenir-hi les tropes nord-americanes. El Govern japonès va començar a tenir dubtes de la fiabilitat de Washington. L’avanç cada cop més obert per part de la Xina al Pacífic ha acabat de convèncer l’actual govern conservador que el Japó hauria de fer un canvi de mentalitat. Segons les enquestes, el rumb actual disposa d’un suport majoritari entre la població. Sugisaku Inekura, de 42 anys, n’és partidari.
És diumenge a la tarda i Sugisaku seu en una cadira de plàstic davant de la casa familiar, al nord de Yonaguni. Els arbres regalen una ombra que fa més suportable aquesta tarda calorosa. Porta una samarreta negra i una gorra, i pren un cafè amb gel de llauna. El seu pare fuma.
Inekura diu que se sent més segur amb la presència dels míssils Patriot. “Si els altres països augmenten la despesa militar, nosaltres també ho hem de fer.” Segons ell, Yonaguni necessita ser protegida. “Si no es fa, un sol míssil xinès podria destruir la nostra illa.” El seu pare apaga la cigarreta i creua les mans sobre el ventre. No fa gaire cas de les crítiques a l’aparell militar nipó. “Tinc odi a la guerra, però algú hi ha d’haver que ens pugui defensar.”
El novembre passat, es va dur a terme per primera vegada a Yonaguni una maniobra de protecció civil, en què, a diferència de les darreres, se simulava un atac amb míssils en lloc d’un terratrèmol o un tsunami. Fa un any que s’han repartit una sèrie de contenidors per tota l’illa que han de garantir el subministrament d’aliments i articles d’higiene a la població en cas d’emergència, amb aliments instantanis, arròs, aigua i paper higiènic. Alguna cosa ha canviat a Yonaguni: el perill s’ha fet més palpable. Una activista afirma que durant anys va recollir signatures en contra de la base militar i que va dur a terme protestes a la porta d’accés. Com ella, temps enrere molta gent veia la presència dels soldats com una amenaça. “Abans tenia la sensació que podia aconseguir alguna cosa.” Ara s’hi ha resignat.
Sugisaku Inekura veu l’arribada de noves tropes amb bons ulls: els nous soldats donen vida a l’illa, diu. I és que al Japó viure al camp és cada cop més solitari, perquè, tret de la gent gran que es queda, la majoria prefereix anar a viure a les ciutats.
Inekura és el director del Consell Escolar i a la feina va amb camisa i pantalons de vestir. Ara comprova a les taules com augmenta l’alumnat. Fa temps, assegura, a les escoles van haver d’ajuntar alumnes de diferents edats perquè a l’illa hi vivien ben pocs infants. Actualment, creix la necessitat de contractar nou professorat. D’ençà que el 2016 l’exèrcit construís la base, la població escolar s’ha multiplicat per tres. Així mateix, atesa l’arribada de nombrosos soldats, s’ha garantit la inscripció de suficients remers per a les curses de bot dragó davant la costa de Yonaguni.
Les curses tenen lloc en una badia de l’oest de l’illa des d’on, si se supera el desnivell d’un dels vessants i el dia és clar, es pot arribar a albirar la silueta de Taiwan. Si fos pel batlle de Yonaguni, aviat podria haver-hi una connexió per ferri entre ambdues illes. La gent sent que hi ha una connexió especial; no és debades que durant dècades el comerç va fluir-hi de forma pacífica. Des del 1895 fins al 1945 Taiwan va ser ocupada pel Japó, però el domini colonial va ser més tou que en altres països asiàtics. “Sempre que ens trobem embarcacions taiwaneses, ens saludem amistosament”, afirmen els pescadors del port. “Ens coneixem.”
Al bar, un d’ells diu: “Els japonesos pensàvem que la nostra història ens havia ensenyat que havíem d’estar del costat de la pau, però ara la lliçó ens diu que hem de defensar la nostra democràcia.”
Traducció d’Arnau Ferre