Té la sensació d’haver-se convertit en la veu mediàtica que més s’ha posicionat contra la doble denominació?
—No ho sé. El que he fet és deixar clars una sèrie d’arguments pels quals jo entenc que aquest debat és molt perniciós per al país.
—Per què?
—Per mi, n’hi ha tres elements. En primer lloc, això és una maniobra política del PSOE per fer les seues jugades que tots coneixem. Aquests dies, per exemple, hi ha molta polèmica perquè determinades conselleries de Vox van decidir que ho comunicarien tot en castellà, i ens oblidem que des d’aquestes conselleries, quan estaven en mans del PSOE, també s’expressaven només en castellà. En segon lloc, s’ha perdut una gran oportunitat per atacar l’extrema dreta, que torna a fer campanyes d’aquest estil. El que cal és plantar-se, explicar la realitat a la gent i deixar l’extrema dreta arraconada. I, per mi, la part més important és la dignitat del país. Un país que, més enllà de la llengua, en un debat tan fonamental com aquest l’entoma no des de la perspectiva de la ciència, sinó des de la perspectiva de la intervenció política sobre la ciència, i que, en comptes de clarificar les coses, el que fa és contribuir a confondre-les, és un país que està malalt. És un país que no pot tirar endavant. I, de fet, la història dels últims quaranta anys al País Valencià és, exactament, això. Durant la Transició hi va haver un moment en el qual, per raons polítiques, es va cedir en tota una sèrie de plantejaments que no s’haurien d’haver cedit. I aquella cessió fa que ens trobem, quaranta anys després, en una situació molt pitjor de la que estàvem aleshores. I l’exemple és molt bàsic: què van fer a les Illes i què van fer al País Valencià? Recorde, perfectament, Josep Maria Llompart, en una plaça de Palma cridant: “És català, és català, és català”, mentre a baix tenia centenars de persones dient “mallorquí, mallorquí, mallorquí”. I al final resulta que per a les Illes tot el que està passant no és un problema. Ho està assumit perfectament, no tenen cap inconvenient a dir-li català a la llengua, i al País Valencià tornem a estar com fa quaranta anys, o molt pitjor, perquè l’espanyolització és molt més forta, gràcies, entre altres coses, al fet que una certa esquerra valenciana i un cert nacionalisme van decidir que allò important no era ser coherents, parlar clar i fer que els ignorants aprengueren, sinó acomodar-se i no passar por.
—Parla de “la intervenció política sobre la ciència”, però molts filòlegs han acceptat, amb distints graus d’entusiasme, la doble denominació, que, per cert, va ser proposada en el seu moment pel catedràtic Brauli Montoya, vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans.
—En soc conscient, clar.
—I què en pensa?
—El mateix que deia abans: aquest és un debat fet des de la política, no des de la raó científica. I quan un país renuncia a la raó científica hi ha conseqüències.
—Militants de Compromís o la coordinadora de Decidim —Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià—, Zahia Guidoum, també han defensat públicament la doble denominació. Li ha sorprès?
—No especialment. En el cas de la coordinadora de Decidim, l’única cosa que vaig fer va ser assenyalar que mentia. En una piulada va dir que “al País Valencià només els blaveros i l’extrema dreta estan en contra de la doble denominació”, i això és una mentida evident. Ni que siga pel que jo mateix n’estic en contra, llevat que considere que jo soc blavero, d’extrema dreta o les dues coses juntes. M’ha sorprès més, això sí, és el silenci de Compromís, que ha passat per tota aquesta polèmica callat. El PSOE, en aquest sentit, li ha passat la mà per la cara i, probablement, part de la decisió de Ximo Puig era exactament aquesta: arraconar encara més Compromís. La resta no m’ha sorprès. Jo no em pose en les decisions polítiques que puga prendre cadascú: com si a la llengua li volen dir alacantí, il·licità o crevillentí. Jo em limite a assenyalar que no és coherent, que aquest plantejament és polític i no científic i que fa mal al país. A llarg termini, des de fa quaranta anys, això està fent mal al país: el fet que el País Valencià no assumisca que la seua llengua és la catalana i que se’n diu llengua catalana. El problema de la doble denominació no són les dues paraules, sinó que perpetua la idea que hi ha dues coses diferents. Perquè si no són diferents, per què s’han de dir de manera diferent? Per això assenyale que això fa mal al País Valencià més enllà del debat sobre la llengua. Si el País Valencià és un país en què la irracionalitat ven és perquè els que han de ser racionals es deixen arrossegar per la irracionalitat. Tan simple com això.
—Hi ha, també, qui defensa la doble denominació perquè el terme ‘valencià’ és històric i utilitzat, també, per autors antics.
—Molt bé. I què? Quina classe d’argument és eixe? Tota la vida s’ha dit que Déu va inventar el món en set dies, i per això hem de renunciar a aprendre? Ens estan demanant això? Això no és un argument. Jo deia en un article que al País Valencià tenim una civilització “de rot i pet” —alguna gent s’ha enfadat, però crec que la definició s’entén perfectament— i una altra civilització que aspira a ser normal, brillant, allò que Vicent Andrés Estellés definia com “una pàtria lluminosa i alta”. Però la civilització que aspira a “una pàtria lluminosa i alta” fa quaranta anys que, en comptes d’entendre que, tot i la violència per part d’Espanya, s’ha d’avançar en la direcció correcta perquè com més gent del país siga “lluminosa i alta”, millor, s’ha dedicat a intentar passar com siga la maroma. I això té conseqüències fatals. Algú ha tornat a traure un sondatge dels anys setanta del que aleshores era l’equivalent del CIS per recordar que el País Valencià era el segon territori de l’Estat, per darrere del País Basc, amb més gent partidària de la independència. I el País Valencià també era, alhora, el territori de l’Estat amb més gent partidària que no hi haguera ni tan sols autonomia i que tot depenguera de l’Estat centralitzat. És a dir, el País Valencià era, exactament, el territori de batalla. Aquell País Valencià venia del Congrés de Cultura Catalana, del Partit Socialista del País Valencià, de la Unió Democràtica del País Valencià —partits que eren molt clars respecte de la catalanitat del país—, de l’Estatut d’Elx... I resulta que, de sobte, per art d’encantament —del partit socialista, bàsicament—, ens trobem amb la “comunitat”, amb la bandera amb blau, amb l’himne regional... I l’esquerra renuncia a tot! Mentre Llombart, l’Obra Cultural i els partits polítics són ferms defensant la catalanitat a les Illes, al País Valencià tot el món s’arronsa. Per la violència, òbviament, perquè hi havia bombes i atemptats. El resultat, quaranta anys després, és bo? Està el País Valencià millor que fa quaranta anys? Aleshores, què es proposa? Insistir en la via que ens porta on ens ha portat? Eixa és l’única posició factible i raonable? Jo, des de la meua posició purament de periodista, de persona que analitza la realitat, l’únic que he de dir és que això és un suïcidi.
—D’altra banda, a què atribueix la decisió del PSOE de la proposta de la doble denominació, més enllà de “passar-li la mà per la cara” a Compromís, tal com ha comentat?
—Ves a saber. Algun brillant estrateg ha decidit que havia de fer això. Jo vull recordar que en vuit anys de Botànic i amb Ximo Puig com a president no hi ha hagut reciprocitat, no hi ha hagut requisit lingüístic; molts consellers s’expressaven només en castellà, el mateix president, quan passava per sota de la línia Biar-Busot, s’adreçava a la gent d’Elx, d’Alacant, de Crevillent, de Guardamar, etc., de manera sistemàtica en castellà... Les credencials són les que són. I que ara eixa mateixa gent, per guanyar posició política i per mostrar, encara més, la marginalitat de Compromís al Congrés, subsumit dins del grup de Sumar, faça això... No sé quin càlcul han fet, o si simplement han actuat per al·lèrgia al català i han muntat un canyaret en què ha caigut de quatre potes tot el món.
—Per acabar, la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, encara que no està d’acord amb la doble denominació, l’admet com a solució estrictament política i no filològica. Alhora, la fórmula “català/valencià” està comptant amb suports dins de l’àmbit acadèmic. Pensa que si el català adquireix l’oficialitat a Europa podria fer-ho amb aquesta doble denominació?
—No ho sé. Primer cal que el que ha promès Pedro Sánchez es faça realitat, i cal recordar que aquest senyor és un mentider compulsiu. Si es fa realitat, ja veurem què passa. De tota manera, hi ha una cosa que m’agradaria deixar clara: a mi no m’importa quanta gent està a favor d’una cosa o de l’altra; jo no estic en el mercat polític i m’és igual ser minoritari. Em limite a explicar el que jo crec i a intentar donar raons. Si aquest pensament és majoritari o minoritari, em preocupa com a valencià, però no em preocupa com a persona. M’és absolutament igual. El que no faré és callar-me ni sumar-me a una maniobra que des de fa quaranta anys està destruint el País Valencià.