El 22 de desembre del 2004 ha passat a la història com el 23-F valencià. Alejandro Font de Mora, conseller d’Educació, Cultura i Esport de Francisco Camps, va irrompre a la sala del monestir de Sant Miquel dels Reis –seu de la Biblioteca Valenciana i antiga presó– on estaven reunits els components de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per aprovar un dictamen que admetia la unitat de la llengua catalana.
La sorpresa que causà l’entrada d’Antonio Tejero al Congrés dels Diputats fou molt superior a la generada per Font de Mora, però. La vespra d’accedir de manera sobtada al plenari de l’AVL, el conseller ja havia recomanat telefònicament a alguns membres que deposaren la seua actitud, tot i que que la llei de creació en remarca l’autonomia per tal de “garantir la seua objectivitat i independència”.
Font de Mora va advertir-los que, a fi d’imposar-hi el seu criteri, augmentaria fins a 30 el nombre d’acadèmics o dissoldria l’entitat. 13 dels 21 que en formaven part estaven resolts a aprovar la fórmula “valencià/català” per referir-se a la llengua comuna, però l’aleshores presidenta de la institució, Ascensió Figueres –que havia estat diputada del PP i ara ho torna a ser–, va acatar la ingerència del Consell i va eliminar in extremis aquell punt de l’ordre del dia.
Eduardo Zaplana, collat per l’acord de governabilitat de José María Aznar i Jordi Pujol, havia parit l’AVL l’any 1998 amb el suport del PSPV-PSOE i la voluntat de pacificar el conflicte lingüístic que arrossegava el País Valencià. Per tant, les intromissions dels polítics en el camp de la filologia haurien d’haver conclòs a partir del 15 de juny del 2001, el dia en què les Corts van designar els 21 acadèmics de l’entitat: 10 de proposats pels socialistes –majoritàriament del món universitari–, cinc de suggerits pel PP –adscrits al secessionisme– i sis de consens entre tots dos partits, els únics que reunien els dos terços de la Cambra que preveia la llei per efectuar-ne els nomenaments.
Socialistes i populars són els únics que fins ara s’han hagut de posar d’acord per renovar les vacants de l’AVL, doncs. La llei preveu que després de 15 anys –a partir del 2016– l’elecció dels nous membres serà per cooptació, és a dir, que els escolliran els mateixos acadèmics, per bé que el PP, sota l’argument de la crisi econòmica, vol reduir-ne els membres a només 11. Els socialistes, que es mostraven oberts a una reducció més modesta –15 acadèmics– ara no en volen ni sentir a parlar.
Els esdeveniments recents els fan desconfiar molt. I és que, enmig del desconcert per la gestió de la crisi i amb les enquestes en contra per primera vegada en molts anys, el PP valencià no ha dubtat a desenterrar la llengua com a arma política. Ho ha fet a través d’una iniciativa parlamentària signada pel seu síndic, Jorge Bellver, i inspirada pels diputats més reaccionaris, alguns dels quals –Rafael Ferraro, Fernando Giner– provinents de la moribunda Unió Valenciana (UV). La proposició no de llei en qüestió, avalada pel síndic adjunt, Rafael Maluenda –promotor del vet a l’expressió País Valencià a les Corts i que va haver de prendre’s “una pastilleta” per recuperar-se de l’“impacte” que li va produir la mostra sobre els 30 anys d’autogovern exposada a l’exterior de l’hemicicle– i que també comptava amb el suport del conseller de Governació i Justícia, Serafín Castellano, remunta l’origen del valencià a l’època ibera –en concret, al segle VI aC– i insta la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) a modificar la definició que en fa al seu diccionari.
La cinquena accepció de “valenciano” que recull la RAE fa saber que és una “variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. El PPCV aspira a eliminar la referència al català i que el valencià conste com a “llengua pròpia dels valencians que es parla a la major part de la Comunitat Valenciana”. La seua proposició no de llei, redactada al marge de la normativa de l’AVL, no sols va generar discussions al si del Consell –el vice-president, José Ciscar, i la consellera d’Educació, Cultura i Esport, María José Català, van considerar-la extemporània, davant un Serafín Castellano que ha acollit a la seua conselleria l’ex-president d’UV José Manual Miralles–, sinó que també va enfrontar l’executiu i el grup parlamentari. Des que fou escollit síndic parlamentari per Alberto Fabra, la tasca de Bellver ha aportat més fum que llum.
La reacció del vice-president i de la consellera va ser tan enèrgica com la de l’AVL, que va remetre un escrit oficial a les Corts en què explicava que “el valencià, pròpiament dit, es va conformar a partir del segle XIII, en què fou dut ací pels repobladors catalans i aragonesos vinguts amb Jaume I, com demostra la història, la documentació medieval, l’onomàstica i la filologia, en especial la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic històrics, que mostren la seua procedència del llatí. Per això, catalans, valencians, balears i els habitants d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, compartim una mateixa llengua, tot i que a causa del pas dels segles cada zona ha mantingut o incorporat formes i vocables propis”. A més, l’AVL afirma que les “relíquies dels pobles remots, com l’iber”, són “inexistens o imperceptibles”, i convida Jorge Bellver a consultar el dictamen del 9 de febrer del 2005.
En efecte, de seguida de la votació interrupta del dia de la rifa de Nadal del 2004, els acadèmics van redactar un altre dictamen que sí va aconseguir la unanimitat dels vots. És el més important que ha emès l’AVL, es titula “Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià”, i al seu primer punt deixa ben clar que “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de la Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix ‘sistema lingüístic’” [sic].
Tot i això, Francisco Camps, en la seua primera compareixença a les Corts després de l’aprovació del dictamen, va eludir acatar-lo, tal com li demanava el líder socialista del moment, Joan Ignasi Pla. “En Espanya, que és un estat de dret, sols s’acaten les resolucions judicials”, va etzibar Camps el 17 de febrer del 2005 des de la trona, a banda de sentenciar amb el seu estil tan particular: “Mai no negociaré el nom de la llengua”. “Que tots els valencians tinguen la tranquil·litat que i la confiança que el valencià s’anomenarà valencià en València, en Espanya, en Europa i en el món, perquè aquest és el seu nom”, va reblar.
Vuit anys més tard el PP encara defuig el dictamen de l’AVL, una institució que no sols va impulsar com a partit en el govern, sinó que va blindar a la reforma estatutària del 2006, aprovada amb Francisco Camps al capdavant del Consell. Malgrat que la carta magna autòctona fa referència a l’“idioma valencià”, l’AVL hi figura com a institució de la Generalitat –conjuntament amb la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges, el Consell Jurídic Consultiu el Consell Econòmic i Social i el Consell Valencià de Cultura, però més autònoma que totes elles, perquè des del 2016 els seus membres no els escolliran les Corts– i, per tant, resulta ser la màxima autoritat en la matèria. El Consell Jurídic Consultiu –de què Camps ara forma part, com a membre nat– així va certificar-ho la setmana passada.
En realitat, la proposició no de llei que ha motivat la resposta enèrgica de l’AVL ja ha decaigut. Aquest juliol s’esgotarà el període de sessions i no s’haurà debatut, motiu pel qual quedarà dissolta en el no-res. Però passa que un sector del PPCV –i els mitjans de comunicació més afins als populars– no s’ha pres gaire bé la declaració institucional de l’AVL ni l’enuig d’una part del Consell amb la proposta sorgida de la seua pròpia formació.
Las Provincias, que les dècades dels vuitanta i dels noranta va erigir-se com el principal atiador de l’anticatalanisme al País Valencià, titulava en portada i a cinc columnes dimarts de la setmana passada que “La AVL asegura que el valenciano no se habló hasta que lo trajeron los catalanes”, amb un subtítol segons el qual “La entidad normativa afirma que valencianos, baleares, catalanes y parte de la población de Aragón ‘compartimos una misma lengua’”. Els dies següents, aquest diari va recollir diverses opinions del món secessionista que exigien des de la supressió de la partida econòmica dels pressupostos de la Generalitat destinada a l’AVL –superior als tres milions d’euros– fins a la seua derogació immediata.
La consellera Català i el síndic Bellver van dinar junts per trobar-hi una eixida. Ella havia afirmat que la llengua no havia de ser un element de “confrontació” sinó d’“orgull” i ell havia asseverat que la declaració de l’Acadèmia no esmenava “en absolut” la part dispositiva de la proposició no de llei que havia presentat.
Tots dos van acordar de crear una comissió trilateral –integrada per la RAE, l’AVL i la Conselleria– que consensue una nova denominació de “valencià” al diccionari espanyol. Català va afanyar-se a plantejar-li-ho de manera unilateral al president de la institució normativa, Ramon Ferrer, que va donar-hi el vist-i-plau sense consultar-ho abans amb cap dels membres de l’entitat, ni tan sols amb la junta de govern. Ferrer, medievalista que presideix l’AVL des del 2011 –vilarealenc, com l’ex-conseller Font de Mora– i que sempre va defensar posicionaments secessionistes, ara es manté en una posició molt més oberta, fins al punt que ha signat una declaració institucional més agosarada encara que el dictamen del 2005. Una declaració que va rebre el vot favorable dels vint acadèmics que hi ha ara. La vacant que va deixar l’anterior presidenta, Ascensió Figueres, no ha estat coberta des que el desembre del 2011 va emigrar al Congrés dels Diputats.
La junta de govern d’aquest divendres estudiarà la creació de la comissió proposada per la consellera Català. La setmana passada no va tractar-se aquest punt, que per tant no serà discutit en el plenari de juliol, previst per a dimarts 9 de juliol.
Comptat i debatut, l’aprovació o no de la comissió en qüestió no s’esdevindria fins passat l’estiu. Calmats els ànims, els acadèmics hauran de decidir si convé modificar la denominació de la llengua que ara com ara figura a la RAE. Les fonts consultades per aquest setmanari indiquen que podria ser així, per bé que n’hi ha d’escèptics. “És inviable que la RAE accepte una comissió a tres bandes”, avança un, “i l’AVL tampoc no té per què admetre que hi siga present la Conselleria, ja que l’autoritat lingüística recau en nosaltres”. “Si no es toca la definició actual, millor; qualsevol canvi podria empitjorar-la”, afegeix.
Un altre, en canvi, explica que “l’AVL no pot negar-se a una petició com aquesta de la Conselleria”, encara que dubta, “i molt”, que la RAE s’hi vulga reunir. “Tot plegat podria quedar en un brindis al sol”, apunta, “o en la creació d’una comissió bilateral, en què només siguem presents les dues acadèmies”.
“L’AVL mai no consentirà una definició del valencià que no deixe clara la unitat de la llengua”, assegura un dels acadèmics més oposats a reformular la definició de la RAE. “El que hem de fer és estrènyer lligams amb la resta del domini lingüístic”, diu.
Acaba de complir 12 anys i l’AVL ja n’està farta, de la tutela paterna. Per això ja compta els dies per a emancipar-se’n, quan en faça 15. Si arriba viva, és clar.