Quatre passes al llarg, tres a l’ample. Així de gran és l’habitació de Zhang Meilin, ubicada a Shunyi, un barri de la perifèria de Pequín. No té cap finestra, només una cadira, un llit, un bullidor d’aigua i un ventilador atrotinat. A la vora del cobrellit, hi penja un tub de neó. Els efectes personals, el casc groc, un parell de samarretes i l’abric, Zhang els encabeix al seu petit armari. 800 iuans, un poc més de 100 euros, és el que paga de lloguer. Però durant quant de temps s’ho podrà permetre? Ja fa tres mesos que no el pot pagar.
S’alça cada dia a les quatre, també els caps de setmana. S’endú el casc, el tabac i una ampolla d’aigua. Encara és fosc quan passa pel polsegós carrer principal. A Pequín, aquesta zona és coneguda com el “mercat de treballadors”. Cada dia, centenars, fins i tot milers, de jornalers hi esperen una feina. De lampista, ensostrador o paleta. Netegen finestres, traginen caixes i planten arbres. Del lloc on han d’anar a treballar o de la durada de la jornada, se n’assabenten al moment.
Els minibusos de la Laoban estacionen a la vorera. Són els amos, així en diuen els temporers. Són empresaris de la construcció o capatassos, i els crits dels seus empleats ressonen fort: “Enderroc! 150 iuans! Dotze homes!” Al cap d’uns minuts, ronquen els motors dels primers busos que surten carregats de treballadors asseguts a la gatzoneta sobre llistons de fusta.
Zhang Meilin, de 51 anys, se’n torna a anar amb les mans buides, com tota la setmana. Són les set i torna a la seva habitació sense finestres. Hi ha massa treballadors per a tan poca feina.
Si la cosa no millora, la Xina podria estar a les portes d’una crisi econòmica que no ha viscut des de la política d’obertura de fa més de 40 anys. L’era del creixement, els anys del miracle, sembla que ha quedat enrere. El país té un problema amb el formigó.
Els darrers anys, l’economia xinesa ha crescut sobretot gràcies a la construcció de noves autopistes, línies d’alta velocitat ferroviària i aeroports. Arreu del país han aparegut edificis i gratacels finançats a base de crèdits. Aquests projectes han ocupat treballadors temporers com Zhang Meilin i han permès a molts ciutadans de la república popular accedir a majors cotes de benestar, que s’han comprat apartaments, el preu dels quals s’ha disparat ràpidament. A Pequín o Shanghai s’ha arribat a preus del metre quadrat fora mida similars als de Londres o Nova York. Les corporacions municipals també han tret profit del boom de la construcció, ja que amb els terrenys que han classificat com a urbanitzables han rebut bones sumes dels promotors immobiliaris.
S’ha acabat. La bombolla amenaça d’explotar, i això posa en perill l’existència de milions de treballadors de la construcció i el patrimoni de molts xinesos, així com les arques de milers de municipis, que han quedat escurades després dels anys de la pandèmia.
“A nivell internacional, les dimensions del boom immobiliari de la Xina segurament no tenen parangó”, escriuen els economistes Kenneth Rogoff i Yang Yuanchen en un estudi i estimen que si hi afegim el negoci immobiliari dels bancs i les constructores, les fàbriques d’acer i ciment i els agents, el sector representa gairebé el trenta per cent de l’activitat econòmica de la Xina, clarament superior a molts altres països. A més, asseguren que el setanta-vuit per cent del capital xinès està invertit en el sector immobiliari. Tot això ara es veu amenaçat.
I els polítics de Pequín? No obren boca, sense reformes a la vista: només eslògans. “Alguns polítics i mitjans occidentals han exagerat i inflat les actuals dificultats que està travessant la Xina en el camí de la recuperació econòmica després de la covid”, declara un portaveu del ministeri d’Afers Exteriors. “Els fets els obriran els ulls.”
El Fons Monetari Internacional estima que el creixement de la Xina dels pròxims anys quedarà per sota del quatre per cent. Els economistes de l’organisme d’anàlisi londinenc Capital Economics pronostiquen fins i tot una reculada al dos per cent anual fins al 2030.
Per a l’economia dels països desenvolupats, aquests valors poden ser completament normals, però a la Xina són un problema. Al cap i a la fi, al gegant asiàtic s’han de crear cada any milions de nous llocs de feina per als moltíssims graduats que surten de la universitat, però també per als agricultors que abandonen el camp per anar a la ciutat per trobar-hi una feina. La urbanització va ser durant molts anys el motor del boom de la Xina, ja que les feines a la ciutat contribueixen molt més al creixement de la productivitat que el treball al camp.
El país ja acusa l’atur juvenil, que supera el 20 per cent. Si no s’hi posa remei, el país es veurà abocat a la discòrdia social.
El jornaler Zhang Meilin acudeix des del 2013 al mercat de treballadors de Shunyi. Assegura que abans havia pogut arribar a enviar al seu poble 500 iuans cada mes, uns 65 euros. Segons ell, la vida de temporer ha estat millor que la que tenia a la terra natal, on cultivava blat i panís en una parcel·la. Durant els mesos d’estiu, a la seva esquifida habitació, hi té vivint amb ell el seu fill de nou anys. La resta de l’any viu al poble. És on va a l’escola i on la mare de Zhang, de 90 anys, en té cura. Què fa el menut quan el pare aconsegueix una feina? Zhang arronsa les espatlles. “Em passo deu o onze hores fora de casa i ell es queda sol. Per dinar es fa pasta instantània.” Sopa de sobre escalfada amb el bullidor d’aigua.
Originari de Shanghai, l’expert en finances Zhu Ning va escriure ja fa set anys un llibre sobre l’embrió d’una crisi immobiliària titulat China’s Guaranteed Bubble, és a dir, el que ell en deia la bombolla més que probable de la Xina. Pròximament, n’apareixerà publicada la tercera edició. Zhu hi explica com a la república popular tot depèn de tot: els bancs, les grans empreses estatals, els exorbitants deutes i els maleïts immobles.
Zhu hi descriu sopars amb amics de Pequín i Shanghai. En aquell moment, no hi havia trobada en què no s’acabés parlant del preu dels habitatges. Un pis nou? No, això ha deixat de ser una bona inversió, ja que els preus estan pels núvols, era el tema. Llavors, uns i altres s’explicaven els millors negocis dels últims anys. Ningú encara no havia perdut mai diners en un negoci immobiliari. Els preus pujaven i pujaven. I el sector de la construcció seguia construint.
“Si no es duen a terme reformes estructurals assenyades en l’economia xinesa i el sector de les finances, es formarà una bombolla”, avisava llavors Zhu. “Espero que aquest llibre serveixi d’avís i que estiguem encara a temps de desactivar la bomba abans que la finestra d’oportunitat es tanqui del tot.” No va ser desactivada.
Actualment, aquest expert afirma: “El mètode tradicional d’estimular l’economia mitjançant el boom creditici i l’entrada de capital estranger ha arribat a la fi.” Algunes grans empreses del sector de la construcció estan fortament endeutades.
I les corporacions municipals? “A la Xina gairebé no es paguen impostos sobre la renda”, diu Bert Hofman, director de l’Institut de l’Àsia Oriental de la Universitat Nacional de Singapur. “Als Estats Units els ingressos fiscals equivalen a més del deu per cent del producte interior brut. A la Xina, tot just és d’un u per cent.” Per tal de refinançar-se, els municipis sobretot han convertit els darrers anys terrenys en urbanitzables i els han venut a empreses immobiliàries. Però qui necessita ara terreny edificable si ja no hi construeix ningú?
Durant l’hivern passat, les calefaccions d’algunes ciutats del nord de la Xina van quedar sense escalfar perquè l’administració no havia encomanat prou gas. S’havien acabat els fons. A Wuhan, el govern de la ciutat va tallar els serveis de salut per estalviar.
Però què se’n farà ara, de tot el formigó?
Hi ha un nou projecte de construcció a Bazhou. La “Residència de la cordial acollida”, com s’ha batejat la nova zona residencial en aquesta ciutat septentrional de la Xina, no convida tant com el prometedor nom afirma. D’un total d’una vintena, tres edificis de formigó de vint plantes es van desintegrant, làmines trencades voleien dels forats de les finestres i les grues estan paralitzades. L’únic que s’ha arreglat són els pisos de mostra.
Ens rep un agent immobiliari i ens informa que un habitatge de 100 metres quadrats té un preu aproximat de 120.000 euros. Diu que dues de les torres ja estan enllestides i que de ben segur que aviat es reprendrà la construcció de la resta. Tot i això, afirma que disposa d’un projecte de nova construcció encara més atractiu, ens el presenta i se’n va cap al seu cotxe, un model antic de Volkswagen.
Bazhou és una ciutat típica de la Xina. Molt allunyada de les enlluernadores metròpolis, es troba a la província de Hebei, que envolta Pequín com Brandenburg ho fa amb Berlín. Al gegant asiàtic, la capital també mira la rodalia per sobre l’espatlla. L’agent condueix per una carretera flanquejada per arbres i davant de les botigues hi ha altaveus que escridassen els passants amb anuncis publicitaris. Al llarg del camí, es van acumulant els projectes de construcció deixats de la mà de déu.
Fins fa pocs anys dues grans fàbriques de titularitat estatal encara hi produïen acer, però la classe dirigent de la Xina va decidir de tancar aquestes màquines de contaminar, ja que l’aire del nord de la Xina havia de millorar per reduir la boira tòxica de Pequín. A partir del 2013, Bazhou es va començar a acomiadar de l’acer i el 2017 l’adeu va ser definitiu, la qual cosa va comportar una reducció dels ingressos fiscals de la ciutat d’uns mil milions de iuans.
El sector immobiliari i el formigó haurien de salvar Bazhou. La ciutat es troba situada entre Pequín, la metròpoli portuària de Tianjin i Xiong’an, una ciutat artificial que encara està en construcció i que, segons els plans del cap d’estat i de partit Xi Jinping, té com a objectiu futur descongestionar la capital. Prou ben comunicada, situada entre camps verds i amb un aire cada cop més net, Bazhou es va revelar com una regió atractiva per a les inversions immobiliàries. Els nous edificis van llançar-se a les altures, i els preus també: fins a 20.000 iuans, ben bé uns 2.500 euros, per metre quadrat de superfície habitable en una província amb una renda per càpita que el 2022 equivalia a uns 7.200 euros per persona. Entre el 2015 i el 2017 els preus dels drets d’ús de la terra van arribar a multiplicar-se per tres.
Tanmateix, instàncies superiors de poder van promulgar el 2017 una mena de fre a l’especulació que prohibia de facto la compra d’habitatges a Bazhou per part de ciutadans estrangers. A conseqüència d’això, el preu del metre quadrat i la compravenda de terrenys es van desplomar. Era la segona vegada que el model econòmic de Bazhou fracassava. I això molts anys abans que el país sencer acabés sent víctima de la crisi immobiliària.
Tot i la reducció evident d’ingressos, d’ençà del 2020 els municipis van haver d’esmerçar cada cop més recursos en la lluita contra la pandèmia, i estem parlant de milers de milions. Arreu del país, les administracions locals van veure com la política de covid zero engegada per l’aparell de Pequín n’arrasava els recursos.
Hostes d’una pública i manifesta desesperació, els representants locals de Bazhou van mirar de trobar una solució poc convencional a l’encallament financer. A finals del 2021, i en el període de només dos mesos, l’administració va endossar a més de 2.500 empreses de la ciutat un total de 67,2 milions de iuans (uns 8,5 milions d’euros al canvi) en multes i taxes especials “sense cap mena de motiu o procés”, tal com criticaria posteriorment el Consell d’Estat, el govern central xinès. El rerefons de la decisió hauria estat que Bazhou hauria volgut tapar el forat de les arques municipals, afirmava el Consell d’Estat. Política pressupostària amb mètodes propis de la màfia.
L’agent immobiliari dirigeix el seu Volkswagen cap al pròxim pis de mostra. “Durant els bons anys, aquí es podien arribar a vendre 20 pisos al mes”, explica. Fins i tot durant la pandèmia assegura que va aconseguir tancar mitja dotzena de contractes al mes, “però a partir del març la cosa es va torçar”. Des de llavors ven dos o com a màxim tres pisos cada mes. “S’engeguen molts pocs projectes nous perquè els comptes de les grans immobiliàries estan sota mínims, com també ho estan els dels potencials compradors.” En aquest sentit, poc hi ajuda que l’agost del 2022 es derogués el fre a l’especulació.
Tot just fa una setmana que es va inaugurar el nou pis de mostra. Salamons de cristall, paviments fets d’imitació de
fusta, al mig de la sala hi ha dues maquetes de la urbanització planificada, 40 edificis al voltant d’un llac artificial. L’agent confessa que encara no s’han aconseguit prou compradors interessats per poder posar el projecte en marxa.
Traducció d’Arnau Ferre