Titiyan esperava les eleccions amb ganes i esperança. Segons explica, tenia la sensació que aquest cop sí, que les coses canviarien a Tailàndia. “Quan van publicar-se els resultats definitius vaig pensar: ara sí. Ha arribat l’hora del canvi, ara va de veres. Però no va durar gaire.”
L’esperança es va convertir en ràbia. A llarg de les setmanes que van seguir les eleccions del mes de maig, la Titiyan i milions de tailandesos van adonar-se que els poderosos els tornaven a robar el vot. El 2006 i el 2014 la democràcia ja se n’havia anat en orris arran de cops d’estat militars.
La Titiyan té 23 anys i és estudiant de Filosofia a la Universitat Silpakorn de Bangkok. Com molts altres joves tailandesos, dona suport al polític progressista Pita Limjaroenrat. Ell va ser el guanyador de les eleccions del maig, però l’establishment format pels militars, els conservadors i els monàrquics ha fet pinya per impedir que el cap de llista del partit Move Forward (en cat. “Avancem”) arribés al govern. D’aquesta manera, les elits tailandeses han passat per alt la voluntat de molts joves votants tailandesos, que volen que al capdavant del país hi hagi una persona “que treballi per als tailandesos normals i corrents”, tal com afirma Titiyan.
El 13 de juliol els carrers de Bangkok es van omplir de manifestants que van penjar cartells al monument a la democràcia. Als esglaons del monument, hi havia ajupida la Titiyan, amb flocs de cabells foscos al front, enfurismada. Al seu costat, al seu pare li regalimaven llàgrimes de ràbia.
Aquell dia, la Titiyan va cridar amb el convenciment que aquesta vegada la gent no deixaria que els robessin les eleccions, que lluitaria. Durant dies i setmanes va continuar enviant convocatòries a manifestacions, però les manifestacions prodemocràcia, que tres anys enrere havien agrupat a desenes de milions de persones, no van atreure tanta gent, ni de bon tros. Ara un grupet per aquí, ara uns quants centenars de persones amb pancartes per allà.
La població tailandesa va votar massivament a favor d’expulsar els militars del govern. La participació fou de rècord. Però semblava haver quedat esgotada davant del teatre polític que es va desplegar davant seu les setmanes posteriors. La ràbia s’ha convertit en resignació. I no fa pas gaires dies, quan es va anunciar la formació del nou govern, es va fer evident: els guanyadors de les eleccions, el partit Move Forward, són a l’oposició.
Dos partits militars i altres agrupacions conservadores s’han ajuntat amb l’altre gran partit de l’oposició, el Pheu Thai, que va obtenir la segona posició a les eleccions. D’aquesta manera, el parlament i el senat militar han nomenat primer ministre el candidat del Pheu Thai, Srettha Thavisin, un empresari del sector immobiliari de 61 amb poca experiència política. Als mitjans de comunicació tailandesos es diu que “s’ha ficat al llit” amb els partits militaristes, i és que, de fet, el Pheu Thai tradicionalment s’ha posicionat contra l’establishment i havia promès reduir la influència de l’exèrcit.
“Em sento estafada”, afirma la Titiyan. “Conec gent que, en retrospectiva, es penedeix d’haver votat el Pheu Thai. El partit havia promès coses diferents durant la campanya. S’ha deixat captar per les elits perquè Thaksin pugui tornar a casa.”
Parla de Thaksin Shinawatra, antic primer ministre del país i un dels individus més influents i controvertits de la política tailandesa. És un magnat dels mitjans de comunicació i un populista a qui anomenen el “Berlusconi de Bangkok”.
Thaksin va governar a principis de la dècada del 2000; el 2006, una insurrecció militar el va foragitar, acusant-lo de corrupció i de manca de lleialtat envers la monarquia. Els seus partidaris van enfrontar-se violentament als monàrquics. Thaksin va abandonar el país en un exili autoimposat, però va continuar interferint en la política tailandesa des de l’estranger i d’un temps ençà s’havia convertit en el símbol del Pheu Thai. El 2011, la seva germana, Yingluck, va obtenir una victòria electoral aclaparadora, però el 2014 el tribunal constitucional li va revocar el càrrec de primera ministra. Durant els últims anys, de fet, part de la política tailandesa ha girat al voltant de Thaksin malgrat que ell mateix no hi fos present.
Dimarts de la setmana passada, quan el candidat del seu partit va convertir-se en primer ministre, Thaksin va trepitjar terra tailandesa per primer cop en 15 anys. Ell, que antany havia criticat la reialesa, va sortir del seu jet privat a l’aeroport de Don Mueang de Bangkok i va fer una reverència davant d’una imatge del monarca. Una escena simbòlica. L’home que havia encarnat l’antiestablishment durant ben bé dues dècades se supeditava al rei.
Titiyan creu que la gent ja no té més força per protestar. Els poderosos han posat en pràctica una tàctica de desgast i ha funcionat. “Arriba el punt en què l’únic que pot fer la gent és continuar vivint amb el cap cot, resignada.”
Ella continua enfurismada. “A Tailàndia hi ha injustícia. Durant els últims anys molta gent ha esdevingut més pobra.” És clar que el nou govern probablement faci coses bones, com ara aprovar la igualtat de matrimoni. “Però això només serveix perquè la gent que vol que Tailàndia sigui un país modern no alci la veu. Però els problemes més importants no s’aborden.”
Entre aquests problemes, explica, hi ha el paràgraf 112, que regula les injúries contra sa majestat i que s’utilitza per imposar llargues penes de presó a aquells que facin declaracions públiques negatives envers la corona. Titiyan és conscient que és un instrument d’allò més perillós i la coalició de govern no el vol tocar.
“Fa un parell d’anys el meu pare va ser a punt d’anar a la presó arran d’una publicació a Facebook. Va afectar profundament tota la família. Des d’aleshores soc conscient que a mi també em pot passar.” Tanmateix, de por no en té. “Però la sensació que et poden tancar per expressar el que penses és terrible.”
Traducció de Laura Obradors