Ho reconeixen molts que no l’han votat mai i fins i tot alguns adversaris acèrrims: el PSM (Partit Socialista de Mallorca/Nacionalistes de Mallorca) ha condicionat i influït el panorama sociopolític de les Illes Balears del darrer mig segle amb la seva reivindicació de la identitat dels mallorquins, amb el seu programa de construcció nacional, amb la seva lluita per la justícia social i amb el seu compromís ecologista.
Com que Mallorca és com és i ha passat pel que ha passat, tant històricament com en el passat recent i encara ara, el PSM no ha pogut ser mai majoritari, però ha ostentat nombroses batllies de municipis de la Part Forana, ha tengut representació quasi sempre a l’Ajuntament de la capital (Palma, de la qual fins i tot va ostentar la batllia durant dos anys, ja com a Més) i ha participat durant diverses legislatures en governs supramunicipals.
El més important que ha fet el PSM, però, ha estat posar sobre la taula debats, idees i conviccions que han impedit que la Mallorca moderna es convertís, des del punt de vista polític, en una província castellanoespanyola com qualsevol altra. El mèrit d’aquest èxit ha estat de molta gent, alguna de molt coneguda, una altra molta d’anònima.
Per a la confecció del present llibre, he reunit quatre dirigents històrics del PSM perquè parlin tant de la història del partit com del present i el futur del nacionalisme polític, que avui és representat per Més. Els quatre protagonistes de la conversa són: Mateu Morro Marcé (Santa Maria del Camí, 1956), Damià Pons Pons (Campanet, 1950), Pere Sampol Mas (Montuïri, 1951) i Sebastià Serra Busquets (Pla de Sant Jordi, Palma, 1950).
—Podríem començar fent un balanç succint i a l’engròs de la importància que ha tengut el PSM, i els seus derivats, en la política de les Illes Balears del darrer mig segle.
—Sebastià Serra Busquets: Quan el PSI, Partit Socialista de les Illes, es funda el 1976, un dels nostres primers documents es titula «Alternativa econòmica». Vull dir amb això que el PSM sempre ha estat un partit que ha proposat alternatives per al conjunt de la societat.
—Damià Pons: L’historiador Gregori Mir, un dels grans estudiosos del mallorquinisme polític, va dir en diferents ocasions que el PSM, amb un ideari clarament nacionalista, va ser un dels fenòmens polítics més importants del segle XX a Mallorca. Ho deia en el sentit que era un producte propi, mallorquí, no d’importació, que havia tengut continuïtat i presència a les institucions, i un arrelament social gens menyspreable.
—Pere Sampol: L’existència del PSM ha estat providencial. Ha condicionat la vida política d’aquesta terra. Sense el PSM, avui les Illes Balears, políticament, no serien gaire distintes de qualsevol província castellana, amb una cultura folkloritzada i la llengua catalana arraconada a l’àmbit familiar, com en temps del franquisme.
—Mateu Morro: Són moltes les persones que no són del PSM que valoren la feina feta, i fins i tot jo diria que avui hi ha una espècie d’enyor pel PSM de fa unes dècades.
—Continuem fent una mica de context històric. Què va significar la fundació del PSM, primer com a PSI, en la història política de Mallorca? Com va anar la seva creació, és a dir, com la vàreu viure cadascú de vosaltres?
—D. Pons: Des de finals del segle XIX, hi havia hagut una teorització important de la qüestió nacional dels mallorquins: Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Lluís Martí, Miquel Ferrà, la generació del 17 de La Veu de Mallorca i de La Nostra Terra (Guillem Forteza, Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge...). I, a cada període en què hi havia hagut una onada de teorització, hi havia hagut també la temptativa de crear una organització política de tipus regionalista-nacionalista que concretés aquelles teoritzacions en el món de la realitat. Aquestes organitzacions sempre tenien la mateixa trajectòria: es presentaven a unes eleccions, no aconseguien d’arribar a les institucions i, immediatament, desapareixien. Per tant, el fet important del PSM no és que es fundi, sinó que es funda i té continuïtat durant dècades. Vet aquí la novetat històrica fonamental. D’intents de crear un partit de país, en trobam amb L’Espurna, l’any 1909, amb el Centre Regionalista de Mallorca, el 1917-18... Durant la Segona República, en canvi, poca cosa. La Segona República va ser molt poc productiva des del punt de vista nacional. I, amb la Transició, va revifar la voluntat de crear una organització política de país. En Sebastià Serra hi va participar segurament més que cap de nosaltres tres: el GASI, ANAM... Cap no va acabar de funcionar, fins que finalment va acabar funcionant el PSI, transformat ben aviat en el PSM. El mèrit, però, no és que hagués estat fundat, ho repetesc, sinó que hagués tengut la capacitat de tenir continuïtat durant quaranta anys llargs.
—Sebastià, tu que vares participar en les temptatives fallides de la Transició i també en el PSI: per què aquest va funcionar?
—S. Serra: Hi havia una sèrie de moviments socials i culturals i accions promoguts en moltes d’ocasions per una mateixa gent. En Climent Garau, per exemple, que sempre hi era. En Josep Melià havia publicat Els mallorquins, l’any 1967, un revulsiu per al despertar del mallorquinisme, i als setanta anava i venia des de Madrid. Però el mallorquinisme aglutinat al voltant de Melià es va presentar a les eleccions del 77 —amb Unió Autonomista, on hi havia en Josep Melià i en Climent Garau—i, amb els resultats que treuen, s’adonen que només arriben a una part dels sectors professionals i populars. A mi tot allò em feia pensar en les eleccions a Procurador en Corts que en Melià va guanyar, que va fer vots als pobles però no gaires a Palma. Els faltava arribar, en definitiva, a sectors plurals i transversals de la societat mallorquina. El PSI va néixer amb la voluntat precisament d’aglutinar diferents sectors professionals i populars. D’entrada, vàrem fer un document titulat “Alternativa econòmica”, que ja preveia que la societat mallorquina s’havia d’obrir a uns altres sectors econòmics que no fossin el turístic... El PSI pensa que hi ha treballadors, professionals, món de la cultura, i que cal arribar a tots. A mesura que els aglutina, el partit es va articulant. I el PSM, tot i que ja se n’havia anat gent del PSI cap al PSOE a la recerca d’una alternativa guanyadora —Antoni Tarabini, Paco Obrador... Celestí Alomar, que se’n va anar amb en Melià, primer a la Unió Autonomista i després a la UCD—, representa una continuïtat de tot allò.
—P. Sampol: Jo crec que l’autèntic embrió del PSI varen ser les delegacions a la Part Forana de l’Obra Cultural Balear. És a través d’elles que molts de joves en la vintena entram en contacte amb el món de la política.
—D. Pons: Però tu ja hi havies entrat abans, amb el PSAN.
—P. Sampol: Sí, però per mi les delegacions de l’Obra són una escola de democràcia. Es mouen per la llengua i la cultura i també per la lluita antifranquista. Ja ho tenen tot. Un moment clau de l’origen del PSM són les primeres eleccions generals, quan el PSI va entrar a la coalició Unitat Socialista, amb el PSP (Partido Socialista Popular) d’Enrique Tierno Galván. Record una reunió amb en Sebastià i més gent a Montuïri en què els qui ja dúiem una militància dins el PSAN, que anava de capa caiguda, vàrem veure que s’havia de donar suport a aquella opció. El juny del 1977 es va produir el fracàs electoral d’aquella coalició amb el PSP, i poc després, el desembre, ja es va convocar el congrés del PSI a la Fundació Dragan. Va ser quan el PSI es va transformar en PSM. N’Ángel Muerza va fer una ponència, en aquell congrés, que defensava la integració dins el PSOE. Ja hi havia hagut les baixes dels que s’ha dit abans: Obrador, Tarabini, etc. N’Obrador fins i tot s’havia enduit les fitxes del sindicat USO cap a la UGT. No només es varen endur una part del PSI, sinó també del sindicalisme.
—S. Serra: Aquí hi havia el Sindicat Unitari de Treballadors de l’Hostaleria. Si a Mallorca aquest sindicat, molt important en el conveni del 1974 i en les mobilitzacions dels treballadors, i que tenia un grup notable dels seus homes en el PSI (Toni García, Jesús Pérez, Paco Obrador, María Bonnín...), si aquest tipus de sindicalisme hagués continuat, dic, tota la transformació causada pel turisme que hi ha hagut després hauria anat d’una altra manera. També aleshores s’estan donant les primeres passes d’Unió de Pagesos, un tema crucial dins la història del PSM. Ara, el que deia abans és que, quan un sector d’aquesta gent se’n va cap al PSOE i cap a la UGT, els nuclis del PSM dels pobles s’hi mantenen fidels. Són nuclis creats entorn de qüestions socioculturals, i són els que aleshores agafen el timó del partit. Quan agafen el timó el dirigeixen cap a preparar les eleccions del 1979, a participar en moltes mobilitzacions de l’època, a alimentar una postura crítica davant la Constitució...
—P. Sampol: Les eleccions preautonòmiques del 1979 són el moment clau de la continuïtat del PSM. És quan aconseguírem entrar a les institucions, i per això no desapareguérem.
—M. Morro: El PSI es funda abans de les eleccions generals, en plena Transició. Després dels canvis demogràfics i sociològics causats pel turisme de masses, ens faltava saber com respondria la societat mallorquina, quin era el seu nivell sociopolític, la seva estructuració, la seva implicació. Tot això eren incerteses, però es podien analitzar, o preveure. I un dels elements que es constatava era la pervivència —la història és molt insistent i reiterativa— d’un espectre electoral molt semblant al de la Segona República. Vull dir que ja ho sabíem que, a pesar de tot, la societat mallorquina continuava sent conservadora, amb una escassa implantació social de determinats moviments, tal com s’havia vist en el període antifranquista. Hi havia hagut canvis, havia arribat gent nova, s’havien format unes noves classes mitjanes, hi havia més gent amb formació cultural i acadèmica, però hi havia unes estructures mentals, polítiques i socials que perduraven.
—O sigui: sentíeu que el context era molt poc propici per al projecte polític que impulsàveu.
—M. Morro: Més enllà del que nosaltres sentíem, això és el que hi havia. És clar, una cosa són els intel·lectuals, la gent que pensa, la gent que llegeix, i una altra cosa és el gruix de la societat. Quan parlam d’ANAM, GASI i altres moviments carregats d’aspiracions i de bones intencions, hem de tenir en compte que no era gens fàcil de transformar això en un partit que tengués incidència electoral i que fos present en el mapa polític de l’illa. Tu pots fer un grup que es reuneixi i mogui coses i debati, però fer un partit i que s’implanti és una qüestió molt diferent. Què va passar amb el PSI? Que ja d’entrada va aixecar una bandera completament nova, la bandera del socialisme i del nacionalisme. Això ho va fer més el PSM que el PSI, però ja d’entrada es va presentar com una formació que era nacionalista i d’esquerres. Aleshores ja érem al partit tots els que avui som aquí. Les eleccions generals varen ser un moment difícil, sí, però el partit resisteix. L’opció del PSOE era la pragmàtica, aleshores, i és la que seguiren el PSC a Catalunya i el PSPV al País Valencià. Contra tot pronòstic, però, aquí, on hi havia una consciència nacional més dèbil i menys estructurada, el PSI no va entrar en el PSOE. I això va ser gràcies a la convergència entre els fundadors del PSI, sectors professionals urbans, i un gruix de gent de la Part Forana, molts d’ells vinculats a les delegacions de l’Obra Cultural Balear i amb una més clara consciència nacionalista. Això va salvar el partit. Jo procedia de diverses formacions que eren molt més a l’esquerra, però en veure el PSI i la seva continuïtat en el PSM vaig veure que se l’havia d’ajudar.
—D. Pons: Quan es creen partits socialistes a les diferents nacionalitats històriques de l’estat espanyol és perquè el PSOE és un partit absent. Si el PSOE hagués estat implantat a Mallorca amb una certa fortalesa, els Pacos Obradors i Antonis Tarabinis ja no haurien fundat el PSI sinó que haurien entrat directament al PSOE. La pregunta és: com així el PSC a Catalunya i el PSPV al País Valencià s’integren dins el PSOE i desapareixen i, en canvi, a Mallorca i a Menorca continua el PSI transformat en PSM? Bàsicament, crec que passa perquè, en un moment determinat, un sector del nacionalisme cultural dona prioritat al fet nacional per damunt de qualsevol altre fet polític, cosa que no passa ni a Catalunya ni al País Valencià, on es prioritza l’accés a les institucions i al poder pel camí més fàcil i rendible. En canvi, aquí hi ha un voluntariat cultural i nacionalista que creu en el projecte d’un partit polític autòcton i sobirà, és d’aquesta manera que es fa possible la continuïtat del PSM.
—I com va ser possible, després del desert hostil del franquisme, que als setanta hi hagués un nacionalisme cultural prou fort per resistir la temptació del PSOE i mantenir-se nacionalment fidel al país?
—D. Pons: Una sèrie de factors fabriquen aquest nacionalisme cultural. Primer hi ha la tradició cultural catalana del segle XX, que a Mallorca no és gens menyspreable. El que passa a Mallorca a principis del segle XX és que una gent decideix de convertir el català en la seva única llengua literària. A més, hi ha el regionalisme catòlic d’Antoni Maria Alcover. Tot això crea un substrat. És el que fa que, en ple franquisme, la nova generació d’escriptors sigui en català exclusivament. Un altre factor: la creació de l’Obra Cultural Balear i els seus cursos de català. Encara un altre factor és, també, la publicació d’Els mallorquins, de Josep Melià, una campanada forta sobre la consciència d’una generació. Tot era minoritari, és clar, però no tant. I un altre factor que crec que és important és la publicació el 1975 d’El mallorquinisme polític, de Gregori Mir. Tu em pots dir: quanta gent va llegir-lo, aquell llibre? Pocs, sí, però eren una minoria activa, una minoria que era capaç de crear opinió, encara que fos en cercles molt reduïts. Estic d’acord amb en Pere que, a les eleccions del 1977, gràcies a la mobilització de tots els sectors lligats a l’OCB de la Part Forana, hi ha prou gent al congrés de la Fundació Dragan per impedir que el PSI es faci del PSOE, es transformi en PSM i garanteixi la continuïtat. Si no hagués estat per aquella participació, per aquelles incorporacions de gent de la Part Forana, s’hauria imposat el sector de n’Obrador i en Tarabini.
—S. Serra: També va ser molt important per tot això que deim el Congrés de Cultura Catalana, sobretot el 1976, 1977...
—D. Pons: Sí, va representar una gran mobilització social, un procés de formació de quadres i una anàlisi en clau política dels diferents àmbits de la nostra realitat social.
—M. Morro: És evident que hi ha tot aquest substrat cultural, el pes dels escriptors, el paper de l’OCB, les pàgines de l’Última Hora i del Diario de Mallorca amb articles d’en Damià Ferrà-Ponç, n’Antoni Serra, en Miquel López Crespí, en Llorenç Capellà i uns altres, la feina immensa de Francesc de Borja Moll i de la gent de l’Editorial Moll (n’Aina Moll i en Josep M. Llompart), els sectors més mallorquinistes de l’església... Però, a pesar de tot això, hi havia l’evidència que el país estava per construir. El que queda clar als anys setanta i sobretot a les primeres eleccions és que qui vulgui tirar endavant un projecte polític de construcció nacional i justícia social haurà de picar molta pedra. I no tothom anava per feina. Si bé ja existeix una opinió pública majoritària, unes tendències de vot, és diferent acomodar-t’hi que quedar-te’n al marge i provar de fer el teu camí. Nosaltres vàrem optar per la posició més humil, més de picar pedra, més contributiva. Entràrem en política per fer una cosa nova.
—D. Pons: En Mateu té tota la raó. Així com a Catalunya hi havia una estructura profunda que incloïa la catalanitat i el catalanisme, a Mallorca el nacionalisme cultural no arribava ni al 2% de la població. No hi va arribar durant la Renaixença ni en cap moment del segle XX: aquest és el panorama amb què ens trobam als setanta. Ara bé, és un 2% important. Tenir un Costa i Llobera és alguna cosa més que un fet literari. I el mateix val per a Joan Alcover i per Antoni M. Alcover. Però és clar, tenir-los tampoc no corregeix el fet de no tenir el mallorquinisme cultural i polític integrats dins les estructures profundes de la societat. Això s’ha de fabricar, s’ha de construir. Els vots serveixen per comptar la gent. Quin tant per cent de vot aconseguírem a les eleccions del 1977?
—P. Sampol: El 5,6%.
—S. Serra: Prop de vint mil vots.
—P. Sampol: En Mateu ha assenyalat una qüestió per mi fonamental, un dels trets definitoris del PSM, que és aquesta manera de fer política, aquest voluntariat polític. Es va incorporar una gent a fer política, aleshores, que ja havia fet molta feina desinteressadament, fos en revistes o associacions dels seus pobles, fos organitzant festes populars. I aquesta feina desinteressada pensen, en un moment donat, que s’ha de transformar en activitat política. Aquesta és la base de les primeres grans mobilitzacions de país i també la base de les eleccions municipals.
