A Pedro Sánchez se li ha de reconèixer que viu amb el Manual de resistència (2019) sota el braç. D’una manera o altra, en situacions que semblen complexes, ell sempre acaba trobant un desllorigador que el posa al capdavant i controlant el relat de l’actualitat. Va ser un intrèpid convocant eleccions generals després de la patacada de les municipals i al final encara tindrà opcions per reeditar la investidura. Ha sabut esperar el torn vistos els resultats electorals i les noves minories de bloqueig que hi ha al Congrés, i ha aconseguit que l’encàrrec que el Borbó ha fet a Núñez Feijoo per formar govern caigui en paper mullat perquè l’actualitat futbolística se l’hagi menjat.
Si finalment Pedro Sánchez acaba mantenint la poltrona de la Moncloa deurà força a les jugadores de la selecció espanyola guanyadora del Mundial, i molt més a Luis Rubiales. Elles, evidentment, per haver aconseguit que el camí cap a la seva gesta –felicitats merescudíssimes, en primer lloc– anés tenyint de soft news les pàgines de l’actualitat i acabés generant un relat patriòtic als titulars mentre Feijoo es desgastava explicant que encara veia una petita espurna d’esperança per aconseguir els suports que l’havien de portar a ser President. Però, ha estat “l’afer Rubiales” el què ha donat a Sánchez motius per finalment relaxar-se, ves a saber si fins que es demostri que el seu executiu també ha estat còmplice (i de quina manera!) de la gestió clientelar que ha fet el de Motril al capdavant de la RFEF.
El misogin i masclista d’en Rubiales pensava que es passejava pel món envoltat de púrpura imperial amb la protecció permanent de les instàncies polítiques i dels assidus a la llotja del Bernabéu. Perquè, com explicava molt bé un article de 2Playbook publicat recentment, hi ha més d’un moment en la vida professional del president federatiu, des del 2018 fins a l’actualitat, que ha gestionat l’ens amb la complicitat del Govern: quan es van firmar els Pactes de Viana per reemprendre les competicions després de la pandèmia, quan durant el procés de professionalització del futbol femení la RFEF va formular el programa Élite que pretenia atorgar diners als clubs que cedissin els seus drets de televisió a la federació, o quan va intentar imposar a la Liga F que donés a la RFEF el 50% dels seus ingressos comercials. Escriuen els periodistes Marc Menchén i Javier Izquierdo: “Rubiales sempre va ser vist com el contrapès que el Govern espanyol tolerava per limitar la força i la influència que LaLiga estava adquirint ja no només en el futbol, sinó en la professionalització d’altres disciplines, a les que donava suport econòmicament amb la compra de drets de televisió i acords de patrocini”.
Rubiales va robar un petó als llavis a Jennifer Hermoso i això és un motiu més que suficient perquè quedi inhabilitat com a dirigent de qualsevol organització, però el Govern espanyol va molt tard a demanar el cap d’un dirigent que ha instaurant una mena de familiarisme amoral en la gestió de la federació esportiva més important de l'Estat. El Govern espanyol l’ha volgut fer caure quan li ha convingut, en una escena de maquiavel·lisme polític més. Que no era motiu perquè comencessin a sospitar que les coses no rutllaven quan, prèviament a la cita mundialista, hi va haver 15 jugadores que ja van dir “prou”? Que no era prou criticable i sospitós el pacte amb l’Aràbia Saudita? La Federació mai va ser creïble com a agent partícip d’una diplomàcia pública espanyola que havia de portar la bona nova a l’Orient Mitjà. Al contrari, amb aquell acord la Federació –actiu imprescindible de la seva “marca Espanya”– legitimava una mica més un règim gens democràtic a ulls del món que vol convertir-se en un hub futbolístic per tapar les seves vergonyes.
Quan li ha convingut al Govern espanyol carregar contra ell? Doncs, quan s’ha pogut aferrar a la pressió social (lògica i necessària després de les imatges de la celebració del Mundial) per mantenir viu el relat que diu ser el “govern més progressista de la història”. Quan ha trobat en un petó robat el guió d’una història perfecte per deixar en fora de joc el Partit Popular i jugar, en el període d’escalfament de la nova legislatura, amb el vent a favor i un argumentari que és impossible de rebatre: s’ha de combatre qualsevol violència contra les dones. Més i tot quan els pactes del Partit Popular i Vox a nivell municipal ja han deixat tuf d’aquella Espanya “en blanc i negre” allà on s’han desplegat. De fet, no era tan necessari que el Consejo Superior de Deportes (CSD) actués en aquest afer (de fet, el TAD li ha tallat les ales amb una resolució que aixecarà polseguera), sinó sobretot ho era que la Fiscalia actués d’ofici tan bon punt fos possible perquè es pogués posar en valor la criticada llei del “Sí és Sí” just abans dels debats d’investidura i la possibilitat, més que real, que hàgim d’afrontar una nova campanya electoral d’aquí a uns mesos.
El joc estratègic de la política, però, no hauria de posar ombra als canvis radicals que aquesta crisi hauria de portar. Canvis en les estructures federatives, per fer-les més transparents i capaces d’implementar models eficaços de control de la seva governança, i consolidar canvis socials que permetin accelerar la igualtat de gènere en l’esport. Ara bé, el comportament de Rubiales és, malauradament, la punta de l’iceberg d’una societat patriarcal. L’esport no és res més que un aparador dels greus problemes endèmics d’aquesta. Ho recordaven dues periodistes, Gema Herrero i Núria Casas, en dos articles a Jot Down i Culémania, respectivament. També en el periodisme encara queda molta feina per fer, ja que els primers còmplices de Rubiales van ser els mitjans del règim que no van donar la importància que tocava al seu comportament fins que la pressió social no els va fer adonar com de miops continuaven sent tots plegats. Fins quan continuarà aquesta miopia?