Encara recorda bé com, de sobte, hi havia aquell britànic palplantat i li deia que se n’havien d’anar, que el vaixell salparia aviat i s’havien d’afanyar. També recorda com va haver d’embotir a corre-cuita roba i alguns objectes personals en una caixa de fusta, entre els quals una eina, que anomena larappe, que durant anys havia fet servir per buidar centenars de cocos. I encara recorda com a la tarda era a la coberta del Nordvær, al costat d’amics, familiars, veïns, alguns dels quals amb petites ampolles plenes d’arena blanca a les mans. Llavors van emprendre la marxa, en direcció cap a l’oest, cap a la posta de sol. Era el 25 de maig del 1973.
El darrer dia que va veure la seva terra.
50 anys més tard, Raymonde Désiré és sota l’ombra d’un imponent roure al sud-est de Gal·les, a Crawley. Com hi ha arribat, és una història que encara és més commovedora que el viatge des d’una petita illa de l’oceà Índic fins a la llunyana Europa.
A Raymonde, no li agrada parlar-ne, del que va passar. La veu no és més que un lleuger xiuxiueig, que fa que l’intèrpret se li hagi d’acostar una vegada i una altra per identificar els seus mots criolls. El seu passat, diu, és una “ferida oberta”.
Raymonde Désiré és originària de Txagos, un arxipèlag compost per 60 illes, de les quals només una no ha estat habitada mai. Més de dos mil quilòmetres al nord Maurici, 1700 al sud de la Índia. Un indret fet de sorra i palmeres, que va resultar indiferent durant tant de temps que els portuguesos, que van ser els primers a navegar-ne les aigües, no van tenir la més mínima intenció d’ocupar-la. Tan sols van decidir posar nom a les illes més grosses: Salomó, Peros Banhos, Diego Garcia... L’arxipèlag, el batejaren com a Bassas de Chagas, d’acord amb l’estigma de Crist.
La superfície total de les illes no supera la meitat de la corresponent a Sylt. Poca cosa se’n podia aprofitar. Els principals atractius són un immens escull de corall i el cranc dels cocoters, amb una longitud de fins a un metre i, per tant, el crustaci de terra més gran del planeta.
Contra tot pronòstic, el segle passat aquest indret va passar a formar part dels successos de la política mundial. La construcció per part del Regne Unit i dels EUA d’un punt d’estacionament de tropes va portar la Guerra Freda i la guerra contra el terror a Txagos. Occident també hi duu a terme preparatius per a la confrontació amb la Xina per la supremacia al Pacífic. Fins i tot la guerra d’Ucraïna té en certa manera un paper sota les palmeres, al bell mig de l’oceà Índic.
Tot plegat va tenir lloc sense que hi hagués cap mena de consideració envers les persones que generació rere generació hi havien viscut de la pesca i de l’aprofitament dels cocos. Van ser expulsats, enganyats i oblidats. El Regne Unit i els Estats Units van cometre-hi nombrosos actes il·legals. El Tribunal Penal Internacional i altres òrgans jurisdiccionals han fet públiques sentències en aquesta línia.
No obstant, això ha estat així perquè Raymonde Désiré i els altres habitants de Txagos no han oblidat mai i, en algun moment, van començar a defensar-se i gràcies a això la seva història, tot i que amb molt retard, ha pogut tenir un final feliç.
Aquesta història comença als anys 60, quan els EUA, en l’afany de consolidar la seva supremacia mundial, tenien la vista posada sobre illes llunyanes en les quals poder construir noves bases militars. És així com van anar a espetegar a l’atol més gran de l’arxipèlag de Txagos, Diego Garcia, una massa de terra en forma de ferradura, estratègicament ben situada entre l’est d’Àfrica, la península Aràbiga, l’Índia i el sud-est asiàtic.
Als americans, els va anar com l’anell al dit que Txagos fos propietat d’un aliat. L’arxipèlag pertanyia des del 1814, temps de les guerres napoleòniques, a la colònia britànica de Maurici. A principis dels anys 60, es va donar inici a negociacions secretes entre britànics i americans per fer de Diego Garcia una “base de comunicació conjunta”. Per als britànics, l’assumpte era delicat. I és que el seu imperi feia un temps que anava perdent peces: l’Índia, Myanmar i Ghana ja havien aconseguit la independència. A més, una resolució de l’ONU sobre descolonització l’any 1960 va fer augmentar la pressió perquè també s’abandonessin la resta de colònies. Maurici era una d’aquestes.
És per això que el govern de Harold Wilson va idear el pla de separar Txagos de Maurici i només llavors concedir la llibertat. Per forçar l’aprovació dels mauricians, calia “atemorir amb esperança” Seewoosagur Ramgoolam, el primer ministre que havia estat designat llavors, tal com consta en documentació del govern del moment. Si aquest insistia en Txagos, calia que tingués esperança en la independència i alhora por de no poder-la mantenir. Una oferta de compensació per valor de tres milions de lliures esterlines havia de fer la resta: Ramgoolam va accedir-hi després d’oferir resistència en un primer moment.
És l’any 1965, Raymonde té 17 anys i Londres anuncia que Maurici pot accedir a la independència amb l’excepció de Txagos, que continuarà sent part del “British Indian Ocean Territory”. Mentre altres grans potències entreguen la majoria de les seves colònies, el Regne Unit n’acaba de crear una de nova. Londres fa cas omís de les protestes que es produeixen a escala internacional.
Ja s’ha resolt un dels problemes per aconseguir la base militar a l’oceà Índic. Encara en queda un altre: les prop de 1500 persones que viuen a Txagos. Es tracta, en gran part, de descendents d’esclaus procedents de Madagascar, Moçambic i altres regions del sud de l’Àfrica, que el segle XVIII van ser enviats a l’arxipèlag per servir en les plantacions de coco.
A causa de la ubicació aïllada, temps enrere s’hi va desenvolupar una cultura independent, a les illes, amb música pròpia i llengua criolla pròpia. Les fotografies fetes a mitjan segle XX mostren persones davant de cases blanques, vies del tren, nens davant d’una escola, un camp de futbol, una església catòlica, un petit hospital i un moll amb un pal de bandera de la Union Jack.
Una petita Bretanya a la fi del món. Només amb residents negres que encara treballen a les plantacions de l’arxipèlag. Ara ja són assalariats.
Buidava diversos centenars de cocos al dia, diu Raymonde. “Era una feina dura.” Però assegura que era feliç a les Illes Salomó. Per pescar, només calia ficar-se a l’aigua fins a l’alçada dels genolls i portar un bertrol. Tothom es coneixia, tothom s’ajudava. “No teníem gaire cosa, però n’hi havia prou.”
Una cançó popular diu: “Al meu país, les fragates volen al cel, amb la marea baixa les tortugues ponen ous a la platja.” Altres ara volen la terra i solen no interessar-se per la fauna de Txagos.
Els locals se n’han d’anar, estableix l’acord entre americans i britànics. Però com? El món ha après alguna cosa nova des de la Segona Guerra Mundial, i és que ara hi ha diversos acords legals internacionals, la Declaració Universal dels Drets Humans i els Convenis de Ginebra del 1949, del qual el Regne Unit va ser un dels primers signants.
I ara es presenten aquests pesats habitants de Txagos. O, en paraules d’un funcionari britànic de l’època, “uns quants Tarzans l’origen dels quals és obscur”.
S’ha de deixar que els bells plans del poder mundial s’arruïnin per ells? No, no es vol. I així els britànics afirmen davant la resta del món que Txagos “no té cap resident permanent” i que només hi ha uns quants “treballadors sota contracte” a les illes. Una “ficció”, diu un antic document britànic. Però una ficció que s’ha de mantenir a qualsevol preu. 1500 persones esborrades d’un cop de ploma.
A partir d’aleshores les illes quedaren despoblades sense cap mena de consideració. A partir de finals de la dècada de 1960, els que viatjaven de Txagos a Maurici o a les Seychelles per motius familiars o mèdics ja no hi podien tornar. Les illes van quedar “tancades” i els vaixells van deixar d’anar-hi.
El cas de Diego Garcia, d’on van desaparèixer els darrers habitants l’any 1971, va haver d’anar especialment ràpid. El març del 1973 es posa en funcionament l’esperada base militar nord-americana, amb un contracte d’arrendament fins al 2016, possible ampliació inclosa. Una part de la instal·lació rep el nom de Camp Justice: tot el que és just.
Uns 200 quilòmetres al nord, a Peros Banhos i a les illes Salomó, els txagossians poden quedar-s’hi un temps. Més tard, també s’acaba allà. A principis d’estiu de 1973, el Nordvær salpa per darrera vegada, amb 47 nens, 8 homes i 9 dones a bord. Es permet una caixa o maleta per persona. Els residents han de contemplar abans la matança dels seus gossos. Són afusellats o amuntegats a les sales on abans es premia l’oli de coco de la copra. Els homes d’Occident els enverinen amb els gasos del tub d’escapament dels cotxes.
Els cavalls de Txagos han de marxar també per ordre del governador britànic. S’allotgen a la coberta; les persones a sota. Raymonde es troba en avançat estat de gestació quan puja al vaixell. Una setmana després dona a llum un fill sense metge ni llevadora. Georges Désiré. En el seu certificat s’esmenta el Nordvær com a lloc de naixement. “No va ser fàcil”, diu Raymonde, i no es refereix només al part.
No importen gaire a ningú. Ni tan sols on els porten. Per a més de 200 txagossians, el viatge cap a l’exili acaba a les Seychelles, encara colònia britànica en aquell moment, on ningú no els acull amb els braços oberts. “Anarah!” els criden, és a dir, ximple, primitiu.
La gran majoria, però, es troben encallats a Maurici, que acaba d’estrenar independència i els ciutadans del qual no estan gaire entusiasmats pels “îlois”, els illencs forasters que troben un lloc improvisat per allotjar-se als afores de la capital Port Louis, al costat dels abocadors, a les casernes abandonades. Atacats pels locals. Sense feina. I sense esperança de tornar a veure mai més la seva terra.
La taxa de suïcidis és alta entre els nouvinguts. Els que hi eren diuen que molts van morir de “sagren”, és a dir, de pena.
L’ajuda brilla per la seva absència. No va ser fins a finals dels anys setanta que els exiliats a Maurici van rebre una indemnització: l’equivalent a 670 lliures per adult i 85 lliures per cada infant. Això no és que els fes la vida gaire millor a Maurici. Ni tan sols a les Seychelles, on els desplaçats no van obtenir res. Tant és així que molts d’ells van decidir de tornar a començar quan l’oportunitat es va presentar molt més tard.
“Aquí a Anglaterra, la nostra història s’ha repetit.” Mylene Augustin ho diu en un calorós dia de juny, després de dir el parenostre amb Raymonde Désiré i les altres ancianes de Txagos. Augustin és la bona ànima dels txagossians de Crawley, ja que hi va fer portar a Goffs Park les 30 dones ancianes, a les quals més tard s’afegirien desenes de fills, nets, besnets i un grapat d’homes. Allà s’asseuen en cadires plegables, mengen pollastre i arròs i juguen al bingo. Un d’ells té davant seu una bossa de plàstic amb els colors de la Union Jack. “Volíem donar-los una mica de varietat”, diu Augustin, que també va cofundar un cor txagossià i el grup activista Chagossian Voices.
Té 54 anys i en fa uns 20 que viu a Anglaterra. Aleshores, formava part del primer grup que va aterrar a Gatwick després que Londres hagués ofert als seus antics “súbdits” i als seus descendents permís de residència i ciutadania. Augustin va deixar els seus quatre fills a Maurici.
“Quan vam arribar a l’aeroport, ningú no ens volia, una altra vegada”, diu. Van dormir a la sala d’arribades durant vuit dies abans de ser portats a Crawley, que es troba pràcticament darrere de la pista de Gatwick.
Mylene Augustin hi va viure sis mesos, concretament a l’Hotel Europa. Va començar fent feines de neteja a l’aeroport: al cap de poc menys d’un any i mig ja havia aconseguit els diners per poder-se reunir de nou amb els seus fills. Anys més tard també van venir els seus pares. Uns 3.000 txagossians i els seus descendents viuen ara a la petita ciutat sense rostre de West Sussex.
“Va ser una lluita llarga i encara ho és”, diu Augustin. “Van destruir les nostres famílies, la nostra cultura, les nostres vides, però aquí tampoc no ens han deixat res.” Una vegada va demanar diners per a un centre per a la comunitat. La sol·licitud va ser rebutjada. Una vegada va demanar un petit terreny per a un cementiri perquè les persones grans, que ara es moren lluny de casa, poguessin almenys ser enterrades al mateix lloc. Això també: rebutjat.
Segons dades del govern britànic, aquest va aportar uns 40 milions de lliures durant un període de deu anys el 2016 per millorar les condicions de vida dels ciutadans originaris de Txagos. Però només una petita part va arribar a Crawley, diu Augustin. “Encara que no tinguem cadenes, som com esclaus.” Afegeix que quan el 2018 van diagnosticar càncer al seu pare, aquest va demanar de ser incinerat després de morir i que les cendres s’escampessin al mar per poder tornar a Txagos. La família se’n va acomiadar al moll de Brighton.
Gairebé tota la gent gran d’aquí té el mateix somni que ell: tornar a un lloc que fa temps que s’ha convertit en el paradís dels seus records. “Demà, o ara mateix!”, diu Raymonde Désiré, que ja té 75 anys, i riu per única vegada en aquesta conversa. “He de morir a la meva illa”, diu Lorna Mend. “Si m’ho permeten, hi aniré immediatament”, diu Lucie Tiatous, la mare de Mylene Augustin.
Però no hi podrà pas anar ningú. Ja fa més de 50 anys que els britànics se n’asseguren amb una duresa implacable. Això, però, no ha impedit que les persones desplaçades no hagin deixat d’insistir en els seus drets una i altra vegada.
Ja a mitjan anys setanta, Michel Vencatassen, nascut a Diego Garcia, va demandar l’estat britànic per, entre altres coses, la privació de llibertat. A fi que “Vencatassen vs. The Crown” no suposés un gran enrenou, Londres va intentar arribar a un acord extrajudicial i va prometre a tots els antics residents de l’arxipèlag una indemnització si renunciaven a totes les reclamacions contra el Regne Unit.
El contracte lleoní es va presentar als interessats exclusivament en anglès. Els que firmaven sovint ho feien per empremta digital perquè mai no havien après a llegir o escriure.
A Vencatassen, el va seguir Olivier Bancoult, electricista de Maurici i portaveu del Chagos Refugee Group, que fins ara ha demandat el Regne Unit sis vegades. Una vegada, per un moment, semblava que anava a tenir èxit. El novembre del 2000, l’Alt Tribunal de Londres va anul·lar una llei que prohibia als ciutadans de Txagos de tornar a casa seva. El govern de Tony Blair va sospesar d’encaminar-se cap a un reassentament a totes les illes antigament habitades, amb l’excepció de Diego Garcia. Tanmateix, no es va arribar a fer mai.
Hi ha moltes coses que suggereixen que l’11 de setembre es va posar en el camí dels txagossians: els atacs terroristes islamistes a Nova York i Washington l’11 de setembre de 2001. Després d’aquests, Diego Garcia, durant molts anys un castell de sorra altament militaritzat amb pista d’enlairament, port d’aigües profundes, al voltant de 3000 soldats i civils auxiliars, es va convertir en el centre de la “guerra contra el terror” dels EUA.
Els atacs aeris contra l’Afganistan i més tard la guerra aèria contra l’Iraq van ser controlats en gran part des d’aquí. I com van reconèixer més tard els funcionaris nord-americans, els sospitosos de terroristes van ser “interrogats de tant en tant” a Diego Garcia, és a dir, torturats.
Poc després de la guerra de l’Iraq, el govern britànic ja no volia saber-ne res, del retorn dels habitants de Txagos. Olivier Bancoult va haver de tornar-s’hi a posar. Ell i els seus compatriotes són “més vides negres que no han importat”, diu fent referència al moviment activista nord-americà. Vides negres que no compten.
A partir d’aleshores, els britànics van frustrar amb una gran inventiva qualsevol altre intent de canviar l’statu quo del seu territori d’ultramar. El 2010, per exemple, el ministeri d’Afers Exteriors va anunciar que construiria la reserva marina més gran del món al voltant de Txagos perquè el regne “es pren seriosament les seves obligacions mediambientals internacionals”.
Que els britànics també perseguien objectius menys honorables va quedar clar quan WikiLeaks va publicar telegrames diplomàtics d’ambaixades nord-americanes d’arreu del món el mateix any, inclòs un de força revelador de Londres. S’hi afirma que el ministeri d’Afers Exteriors britànic considera una reserva marina al voltant de Txagos com “la precaució a llarg termini més eficaç contra el reassentament d’antics residents o dels seus descendents”. Després de tot, el moviment ecologista global és “molt més poderós” que uns quants illencs i els seus advocats.
Tanmateix, Bancoult i els txagossians van continuar lluitant. I en els governants de Maurici, els predecessors dels quals van ser trets per la força de l’arxipèlag, tenen un aliat al seu costat que ha creat un equip internacional d’experts jurídics.
Aquest equip va albirar una oportunitat després que els britànics votessin a favor del Brexit el juny de 2016. Des de llavors, Londres ha comprovat “que ja no pot comptar amb el suport total dels membres de la UE i les seves xarxes a les Nacions Unides”, diu l’advocat francobritànic Philippe Sands, que treballa per al govern de Maurici.
El setembre de 2016, el miniestat africà va aconseguir posar Txagos a l’agenda de les Nacions Unides per primera vegada en mig segle. L’any següent, l’Assemblea General de l’ONU va decidir de sol·licitar un dictamen al Tribunal Penal Internacional. Els jutges competents en disputes territorials haurien d’aclarir si els britànics van violar la llei quan van separar Txagos de Maurici als anys seixanta. La sentència de la Haia va arribar a principis del 2019: el Regne Unit “havia eliminat per la força” els habitants de Txagos en aquell moment i “no va completar la descolonització de Maurici d’acord amb la llei internacional”. Txagos havia de tornar a Maurici “al més aviat possible”.
Londres, però, no tenia cap intenció de cedir. El ministre d’Afers Exteriors, Boris Johnson, prèviament no havia tingut cap problema a estendre el contracte d’arrendament de Diego Garcia fins al 2036. Els britànics ignoraven ara els jutges de la Haia tal com van fer poc després amb l’Assemblea General de l’ONU, que va exigir la fi del domini britànic a Txagos amb 116 vots a favor i 6 en contra. A Europa, només Hongria va fer costat al Regne Unit.
Finalment, els britànics també van ignorar una sentència del Tribunal Internacional del Dret del Mar de l’any 2021 que els negava totes les reclamacions de sobirania sobre les illes de l’oceà Índic.
Per a sorpresa dels seus aliats occidentals, el regne es va aferrar obstinadament a la seva última possessió entre l’Àfrica i Austràlia. I amb conseqüències estranyes: mentre Txagos es mostrava com una part de Maurici als nous mapes mundials de l’ONU, el Royal Mail seguia imprimint segells que mostraven el colorit món submarí del seu territori d’ultramar, però aquests ja no s’hi poden utilitzar perquè la Unió Postal Universal ho havia prohibit.
En un informe recent, Human Rights Watch parla de “crims continuats per part d’un poder colonial contra la humanitat”. Es basaven no només en mentides, sinó també en un racisme evident, diu l’autor principal Clive Baldwin.
Evidència d’això és “el llenguatge racista” utilitzat pels funcionaris britànics; també s’hi diu que resulta revelador “com van ser tractats els illencs d’origen europeu a les proximitats de les bases militars britàniques”, per exemple a Xipre o les illes Malvines. En la disputa per aquestes amb l’Argentina, Londres sempre havia insistit en el dret d’autodeterminació dels locals predominantment blancs.
El que fa que els britànics segueixin ignorant el dret internacional és el que es voldria esbrinar. No obstant això, el ministeri d’Afers Exteriors de Londres va respondre evasivament a una consulta de Der Spiegel sobre la base de Txagos.
L’advocat Sands, que va escriure el commovedor llibre sobre el cas The Last Colony, creu saber la resposta: “Sé que hi havia una profunda preocupació a Londres perquè una cessió en el cas de Txagos pogués tenir repercussions directes a Gibraltar, les Malvines i altres territoris britànics d’ultramar.”
D’aquesta manera va passant el temps després de la vergonyosa sèrie de derrotes als tribunals. Un temps que molts txagossians d’edat avançada ja no tindran. Fins que el novembre passat el ministre d’Afers Exteriors britànic, James Cleverly, va anunciar de sobte que volia negociar amb Maurici per aclarir “totes les qüestions pendents” sobre Txagos.
Amb aquesta sortida, no hi havia comptat ningú.
No està clar què va impulsar a fer-ho a la desafortunada i breu primera ministra Liz Truss. Però segons es diu, la guerra a Ucraïna hi podria haver tingut un paper. En un intent de forjar una àmplia coalició contra Rússia, es diu que diversos països africans van donar carbassa a Truss. S’assenyalava que el Regne Unit podria formular arguments de manera més creïble contra l’ocupació de parts d’Ucraïna si retornés el territori annexat de l’oceà Índic al seu legítim propietari.
En la seva resposta a Der Spiegel, el ministeri d’Afers Exteriors britànic només comunicà que el que es volia era posar-se a treballar de manera intensiva amb un “estret aliat de la Commonwealth” sobre “assumptes d’interès comú a la regió i més enllà”.
Sigui el que sigui el que va capgirar la situació, des d’aleshores Raymonde Désiré i els txagossians estan més a prop que mai de complir els seus somnis. De fet, el govern de Maurici ha afirmat reiteradament que “tots els individus d’origen a Txagos, independentment del lloc del món on visquin, poden instal·lar-se a l’arxipèlag d’acord amb les lleis de Maurici”.
Tanmateix, és qüestionable que això també sigui d’aplicació per a Diego Garcia. I és que Maurici ha acceptat la base militar nord-americana al seu territori. No és l’únic punt discordant que s’arrossega. La discussió també inclou les indemnitzacions i la qüestió de qui pagarà per fer habitables les illes restants. I encara hi ha el tractat de Pelindaba, que prohibeix l’assaig, la possessió, l’ús i la fabricació d’armes nuclears a l’Àfrica i del qual Maurici va ser un dels primers signants. Les negociacions ja s’estan allargant molt més del que Londres havia promès en un primer moment.
Amb tot, hi ha motius per a l’optimisme, afirma l’advocat Sands. “No sé quan, però la gent de Txagos tornarà a casa. Tornaran casa.”
No obstant això, no tots els desplaçats van rebre la notícia de les negociacions amb una alegria desmesurada. En les últimes dècades, els txagossians s’han convertit massa sovint en una joguina a les mans d’interessos superiors. Una de les que no confien en la pau jeu al seu pis de Thornton Heath, a mitja hora de tren al sud de Londres, un divendres de finals de juny i diu: “Una vegada més, no parlen amb nosaltres, sinó de nosaltres.”
Bernadette Dugasse és originària de Diego Garcia. Tenia dos anys quan va ser enviada juntament amb la seva família a les Seychelles. La seva història també és un constant haver de marxar i arribar a enlloc.
Davant del televisor hi ha petxines de la mida d’un puny i una cistella plena de closques de cranc bronzejades al sol. A la prestatgeria hi ha una gerra de cervesa, decorada amb un disseny d’un avió de combat, les banderes del Regne Unit i dels Estats Units creuades i les paraules: “Diego Garcia - One Island, One Team, One Mission”. La va portar des de la seva terra natal, a on se li va permetre d’anar uns dies el 2019 com a part d’un viatge que els britànics ofereixen com a “visita patrimonial” (heritage visit).
Dugasse no només en guarda bons records. Encara recorda de seure al costat de soldats nord-americans a la cantina de la base militar i preguntar-se perquè allà hi podien haver treballadors de les Filipines, però no pas els habitants de Txagos. També recorda un oficial britànic dient: “Aquest lloc ens pertany.” I que ella li va contestar: “No, de cap manera.”
“Per mi, els britànics són uns criminals, ens menteixen a la cara”, diu Dugasse. Quan li va arribar la notícia de les converses sobre el futur de la seva terra, va procurar-se un advocat per forçar que a la taula de negociació hi hagués una cadira per a Txagos.
Malgrat totes les garanties, ella tampoc no es creu els mauricians. No ha viscut mai a Maurici, però coneix les històries de l’arribada dels desplaçats als anys setanta, de la vida de misèria que va seguir.
Per sorprenent que pugui ser, des del seu punt de vista els britànics haurien de mantenir Txagos, garantir des d’allà a tothom el dret a tornar-hi i pagar-los compensacions i pensions. “Més val diable conegut que el que està per conèixer”, diu Dugasse. Amb aquests mots està dient el que molts dels desplaçats de Crawley també pensen.
Després de més de 50 anys d’arbitrarietat, molts txagossians ja no saben en qui confiar.
Abans de concloure la conversa, Bernadette Dugasse entra un moment a la cuina on hi ha penjada una bandera no oficial de Txagos amb els colors taronja, negre i turquesa. El taronja simbolitza el sol, diu aquesta dona de Diego Garcia, i el turquesa, l’oceà.
I el negre? “Simbolitza la nostra tràgica història.”
Traducció d’Arnau Ferre