La Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya, tres comarques que viuen connectades per un element comú: la muntanya. Totes tres comparteixen boscos i el conseqüent aïllament que han imposat naturalment les geografies més abruptes. Malgrat tot, totes tres posseeixen una rellevància històrica fora de dubte. Ripoll és el bressol de Catalunya; Olot, un centre ineludible del paisatgisme en l’art, de la producció d’imatgeria religiosa i del tèxtil. I Llívia, un enclavament situat en territori francès arran del Tractat dels Pirineus (1759).
Totes tres, també, conformen un triangle geogràficament connectat que permet plantejar un viatge de descoberta. Nosaltres, com pertoca a aquesta sèrie, ens centrarem en els seus museus.
Museu de la Garrotxa
Carrer Hospici, 8
Olot
Tel. 972 271 166
www.olotcultura.cat
E-mail: cultura@olot.cat
De dimarts a divendres: de 10:00 h a 13:00 h i de 15:00 h a 18:00 h
Dissabte: d’11:00 h a 14:00 h i de 16:00 h
a 19:00 h.
Diumenge: de 11:00 h a 14:00 h
Quan el 1783 naixia l’Escola de Dibuix d’Olot, impulsada pel bisbe Tomàs de Lorenzana, poc podia imaginar el religiós que la presència d’aquesta institució impulsaria a la capital de la Garrotxa la posterior aparició de nous corrents artístics, el més destacat dels quals fou el paisatgisme. Aquest concentrà, a la segona meitat del segle XIX, en l’anomenada Escola paisatgística d’Olot, un grup d’artistes pictòrics que tingueren en la natura local, amb tots els seus matisos cromàtics i un tractament acurat de la llum, la seua font d’inspiració. El seu creador, Joaquim Vayreda, s’emmirallà en aquest territori i el traduí per mitjà d’una pinzellada subtil, clara i elegant, i amb evidents connexions amb la pintura francesa del natural. El paisatgisme català obeïa al desig d’una burgesia que vivia un moment de puixança econòmica de tenir un art elegant, amable, refinat. La pintura de Vayreda i d’altres signatures trobà en els paisatges olotins un escenari amb infinites ocasions per esplaiar-se en la subtil traducció sobre tela de la llum i en les mutacions cromàtiques d’una vegetació en constant metamorfosi segons les estacions de l’any.
L’escola prengué cos i es difongué gràcies a la tasca pedagògica de Josep Berga i Boix, pintor i director del Centre Artístic d’Olot —fundat, també, per Vayreda l’any 1869— i que, posteriorment, realitzà funcions de director de l’Escola Pública de Dibuix. Les exposicions anuals organitzades pel Centre i més tard per altres entitats olotines ajudaren a difondre aquesta pintura i a conformar l’estreta relació que manté la identitat de la vila amb aquesta pintura.
És per això que el Museu de la Garrotxa, que té com a missió “explicar i donar a conèixer el patrimoni artístic en relació amb la història social i industrial de la comarca”, ha fet de l’Escola de Dibuix primer i del paisatgisme posterior l’eix vertebrador del seu discurs museogràfic.
La seua exposició permanent, amplíssima, es divideix en cinc àmbits: “El tèxtil i l’Escola de Dibuix d’Olot” explica els orígens del museu, de la figura de Joaquim Danés i Torras i de la fundació de l’Escola Pública de Dibuix d’Olot el 1783. Igualment, s’hi fa referència al context històric vinculat al tèxtil i a les indianes.
El paisatgisme és l’objecte del següent àmbit, amb l’Escola d’Olot i els seus màxims exponents, Joaquim i Marian Vayreda i Josep Berga i Boix. També s’hi troben obres d’altres autors com Enric Ferau, Lluís Rigalt, Ramon Martí Alsina o Jaume Pahissa, entre d’altres, així com la segona generació d’artistes que van visitar i pintar a Olot, amb noms com Brull, Llimona o Rusiñol.
El modernisme té presència al museu en el tercer àmbit, amb Miquel Blay i la impactant tela de Ramon Casas La Càrrega, així com la col·lecció “Cigarrilos París”.
Apareix, també, el noucentisme en el context de la Primera Guerra Mundial. Apareixen Josep Berga i Boada i Ignasi Rubió; Josep Clarà, com a màxim exponent d’aquest corrent, Francesc Vayreda amb el seu realisme màgic. Completen l’àmbit obres dels seus coetanis, com Joaquim Suñer, Iu Pasqual, Ignasi Mallo i altres.
El recorregut permanent conclou amb un espai dedicat a l’Escola Superior de Paisatge en temps de postguerra. Es tracta d’un repàs de l’art olotí des de la Segona República fins als anys 80 del segle xx.
Val a dir que el Museu de la Garrotxa ocupa part d’un dels edificis històrics d’Olot. És l’Hospici, l’antic hospici de la vila, construït a finals del segle XVIII (1779-1784). Fou creat per a usos múltiples: va fer funcions d’escola, d’habitatge de mestres, de beneficència i d’escola de Belles Arts.
L’Hospici té l’aspecte d’un gran bloc massís de tres altures, estructurat al voltant de dos patis entre els quals hi ha la capella. El pati posterior és d’estil neoclàssic, amb un efecte visual singular: es tracta d’un claustre senzill, amb arcades de mig punt sobre pilastres de base quadrangular, que de baix a dalt presenten un ritme decreixent.
Museu dels Sants
Carrer Joaquim Vayreda, 9
Olot
Tel. 972 266 791
www.olotcultura.cat
E-mail: cultura@olot.cat
De dimarts a divendres: de 10:00 h a 13:00 h i de 15:00 h a 18:00 h
Dissabte: d’11:00 h a 14:00 h i de 16:00 h a 19:00 h
Diumenge: de 11:00 h a 14:00 h
L’edifici eclèctic de El Arte Cristiano va ser el primer taller d’imatgeria religiosa d’Olot, fundat el 1880 per Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera. Vayreda havia importat aquest corrent iconogràfic de París i dugué a terme un assaig tècnic destinat a donar ocupació als alumnes avantatjats de l’Escola de Dibuix d`Olot, als quals se’ls oferia la possibilitat de desenvolupar professionalment la seua capacitat artística. D’aquesta col·laboració mútua nasqué la primera indústria d’imatgeria religiosa, la qual no li costà d’arrelar a Olot i que constitueix, encara avui, una de les activitats artesanals locals més peculiars i conegudes. Els primers passos, el 1880, varen formalitzar-se per mitjà d’una societat anomenada Vayreda, Berga i Cia, que dos anys més tard es difongué sota la marca El Arte Cristiano.
Els seus impulsors havien copsat que les circumstàncies del moment i del lloc eren favorables per a iniciar una aventura d’aquest caire. A banda de la realitat artesanal que es vivia a Olot a mitjan segle XIX, gràcies a la quantitat d’indústria tèxtil, existia també l’Escola de Dibuix d’Olot, fundada, com hem apuntat més amunt, pel bisbe Lorenzana el 1783. A més, a finals del XIX, es produí un període de recuperació religiosa iniciat durant la primera meitat d’aquella centúria pel filòsof, teòleg i clergue Jaume Balmes, referent del pensament catòlic a Catalunya. Aquest panorama va fer que la iconografia estigués molt arrelada a la cultura catalana.
El Arte Cristiano va ser la pionera de la indústria olotina d’imatgeria religiosa, en la qual varen arribar a treballar més de 1.500 persones i que va introduir innovacions cabdals quant a l’ús d’un nou material i d’una nova tècnica d’emmotllatge: la pasta de cartró fusta, un secret encara molt ben guardat, que accelerava el procés d’emmotllatge, a banda d’aportar lleugeresa i resistència a les peces.
Aquesta realitat la recull el Museu dels Sants, que va obrir les seues portes el 2007 per tal de difondre la tradició en l’àmbit de la producció d’imatgeria religiosa. La visita al museu permet contemplar com treballen artesanes i artesans del taller d’El Arte Cristiano, així com conèixer el procés de producció amb la tècnica de l’emmotllatge.
L’extraordinària quantitat de figures que poblen la sala principal de la planta baixa creen un ambient carregat, dens i penitent. A la planta superior, la penombra inunda multitud de crucifixions, i hi crea un ambient pròxim al tenebrisme.
Entre les peces destacades del museu que s’hi exposen, hi trobareu El Cucut i la Xurruca, els capgrossos que conformen part de la identitat del barri de Sant Ferriol; el Drac del Carme, obra de Toribi Sala i de Manuel Traité, que es pot veure ballar a la plaça del Carme el dia 16 de juliol, per la festivitat d’aquesta verge; i La Punyalada, l’obra de Marian Vayreda de caràcter autobiogràfic, publicada el 1904.
Museu Etnogràfic de Ripoll
Plaça de l’Abat Oliba s/n
Ripoll
Tel. 972 703 144
www.museuderipoll.org
E-mail: museuetnografic@ajripoll.cat
De dimarts a dissabte:
de 10:00 h a 13:30 h i de 16:00 h a 18:00 h
Diumenge i festius: de 10:00 h a 14:00 h
Va obrir de nou el 2011, després d’una dècada d’inactivitat. Des de llavors, viu una segona vida; la primera, iniciada el 1929, sota el nom d’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere i amb materials recollits des de finals del segle XIX, quan sorgí a Europa el moviment que cercava les arrels i els elements que conformaven la identitat cultural d’una nació. Aquests eren el folklore, la pròpia història, la llengua, la geografia. A Catalunya, el museu que ens ocupa va ser el primer dedicat a l’etnografia, que es complementava amb l’excursionisme científic, aquell que va posar en el punt de mira el territori i la seua gent com a objectes d’estudi i d’exploració. Era l’esperit de la Renaixença en tota la seua intensitat.
El projecte va ser iniciat pel folklorista barceloní Rossend Serra i Pagès i el farmacèutic Tomàs Raguer i Fossas. Tots dos varen recollir les formes de vida a la comarca, i de quina manera l’ésser humà s’havia adaptat econòmicament i culturalment a aquest entorn.
L’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere va inaugurar-se a les golfes de l’església de Sant Pere, en un moment en què la gent de Ripoll i el Ripollès es dedicaven bàsicament a la pagesia i progressivament es van anar especialitzant en la metal·lúrgia. Aquest procés va iniciar-se al segle XV, però va guanyar pes a finals del XIX amb la industrialització, quan la forja i el ferro esdevindrien un dels principals motors econòmics i de transformació social a la zona.
El Museu Etnogràfic de Ripoll mostra aquest discurs a partir d’una museïtzació que interroga el visitant sobre la quotidianitat passada i present. L’exposició permanent proposa un recorregut que s’estén des de la prehistòria, amb algunes peces d’excavacions realitzades per Eudald Carbonell, fins a una projecció cap al futur, passant per les activitats tradicionals rurals i de muntanya, com la ramaderia —escolteu el so de les esquelles en un punt del recorregut—, l’agricultura, els treballs artesans... No obstant, un espai cabdal és el dedicat a la fabricació d’armes de foc portàtils —que representaren al llarg dels segles XVII i XVIII una de les indústries locals més prestigioses, amb exportació arreu del món. De fet, actualment es troben peces exposades i conservades a museus de tot el món, com París, Edimburg, Sant Petersburg, Chicago...— i la indústria metal·lúrgica.
I ja que hi som, la visita pot ampliar-se a la Farga Palau, com a mostra del treball del ferro; a l’scriptorium, nucli de producció editorial —centrat en la còpia de manuscrits— de la comunitat benedictina que va albergar el monestir de Ripoll; i al refugi antiaeri que la vila construït durant la Guerra Civil.
Museu de Llívia
Carrer dels Forns, 10
Llívia
Tel. 972 896 313
https://museullivia.net
E-mail: info@museullivia.net
De dimecres a diumenge:
de 09:00 h a 14:00 h i de 15:30 h a 18:00 h
Amb tota probabilitat és la més antiga de les conservades a Europa. Ens referim a la farmàcia Esteve, que es troba a Llívia. Ací, tot té la seua gràcia. El poble ceretà és un enclavament dins de territori de l’estat francès, fruit de les negociacions sorgides del Tractat dels Pirineus (1659). En ell, hi ha l’altra singularitat: la farmàcia a què ens referim, d’origen medieval, documentada ja durant la primera dècada del segle XV. El negoci va ser regentat per la família Esteve durant 23 generacions, fins que el 1942 Lleó Antoni Esteve la va tancar i va confiar-ne la custòdia a l’Ajuntament de Llívia. El 1965 seria adquirida per la Diputació de Girona. Des del 1981, els materials de la farmàcia formen part del Museu Municipal de Llívia. Se’n conserven el mobiliari, els instruments de laboratori, preparats i fins i tot bocals de vidre del segle XIX. Destaquen unes caixes de fusta renaixentistes amb els retrats de sants, savis apotecaris i doctors. Tot i això, el més destacable són els albarels, o pots de farmàcia de ceràmica de color blau cobalt.
Els pots més petits, que acostumaven a contenir els productes més preuats o perillosos, es guardaven en un cordialer d’estil barroc. Aquest moble del segle XVIII, policromat, és un dels elements més vistosos del conjunt. També es conserva la biblioteca que custodia, entre d’altres, el llibre de fórmules. Per tot això, la farmàcia de Llívia és un dels conjunts més importants d’Europa i el moll de l’os del museu de la vila.
Al llarg de la seua història, aquest ha ocupat diverses ubicacions: naixia el 1973 i se situava a la planta baixa de la torre Bernat de So. A principis dels vuitanta del segle passat, es traslladava a l’edifici consistorial, alhora que se’n creava el patronat i es redactaven els estatuts. El museu actual incorpora l’espai de recepció, i una exposició permanent dividida en tres sales: la primera explica la història de Llívia; la segona i tercera, la història de la Farmàcia i el seu fons d’objectes i de mobiliari.
Llívia, però, mereix una visita a la seua llarga història que remunta al segle I aC. Hi trobareu el fòrum romà a la part alta de la població, quan aquesta era coneguda com Iulia Libica, el castell —una fortalesa datada del segle XIII—, o el conjunt format per l’església i la torre Bernat de So, de tall renaixentista. I finalment, la vila. Una passejada per aquest compendi arquitectònic, que combina construcció rústica de muntanya amb un modernisme importat de l’entorn urbà, clourà la visita als museus escollits de la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya.