No sabem quants soldats van desertar ni les seves motivacions durant la guerra d’Espanya. Aquests fugitius, quan eren apressats, eren executats molt sovint sense judici. D’identificar-los i executar-los s’encarregaven els comissaris polítics i altres comandaments de l’Exèrcit Popular de la República (EPR). Cal diferenciar l’abandonament dels milicians (voluntaris) i l’abandonament de soldats i oficials de l’EPR, sotmesos al codi de Justícia Militar de la monarquia, que va tornar a ser recuperat per l’EPR.
Més de la meitat dels homes convocats a la guerra d’Espanya, quan van ser reclamats a files, no s’hi van inscriure. Una part d’ells es consideraven inútils a efectes militars, però la majoria no es van presentar per por a morir, pel rebuig al bàndol que els va tocar o per desmotivació política. Als primers mesos, la joventut mobilitzada no va respondre a la crida de les lleves, però després es va constituir l’Exèrcit Popular de la República (EPR). Els combatents van passar de ser milicians a soldats d’un exèrcit regular.
Durant la Segona Guerra Mundial, un total de 158.00 soldats soviètics van ser executats sense cap judici per covardia, deserció o delictes similars. L’historiador Matthew White documenta al Llibre Negre de la Humanitat que Iósif Stalin va exercir una implacable pressió sobre els soldats de l’exèrcit roig, esdevingut exèrcit patriòtic. En comparació, l’exèrcit britànic va executar oficialment 306 soldats acusats de covardia durant la Primera Guerra Mundial i cap, oficialment, a la Segona Guerra Mundial. Els militars estatunidencs sols en van executar un, oficialment. Stalin va incloure a 442.000 soldats infractors a servir batallons penals, on se’ls assignaven missions suïcides i perilloses, tals com marxar primers per sobre camps de mines, per davant dels valuosos tancs.
“Hi hagué un moment en què tota la població masculina, compresa entre els 17 i els 38 anys, era al front o fent tasques de fortificació, però tota estava mobilitzada contra l’exèrcit franquista”, explica la historiadora Queralt Solé i Barjau. El 14 de gener de 1939, pocs dies abans de l’entrada de les forces d’ocupació a Barcelona, la República va convocar la mobilització general de tots els homes compresos entre els 17 i els 55 anys.
El fenomen dels desertors s’ha estudiat poc, i la identificació de les víctimes mortals per fugir del front o desertar en no respondre la crida a files és una tasca pendent de la memòria històrica. La cultura militarista contrastava amb l’hostilitat contra l’exèrcit per part de les classes populars. L’estalinisme va aconseguir girar full considerant que era la única manera d’acabar amb els sollevats suportats pel feixisme italià, els nazis alemanys i la reacció europea.
La realitat és que es van cometre moltes execucions de persones que abandonaven les armes, que fugien dels fronts de batalla quan veien la carnisseria dels enfrontaments i la manca d’armament de qualitat.
Helios Gómez, desertor
Helios Gómez, comissari polític de l’EPR i membre del PSUC, va formar part de la companyia del capità Manuel Arjona Hernández, de 29 anys i membre també del PCE. Eren a Andalusia, reculant davant l’avanç de les tropes franquistes. Helios va demanar al capità que donés dos passos endavant. Va treure la pistola i la va descarregar al clatell del capità dient: “Així maten els traïdors a Rússia!”.
Aquesta és la versió del que va passar el 22 de desembre de 1936, segons es pot llegir a la biografia de Leonor Estévez Varela (1914-2007), membre del PCE i autora de La vida es lucha, publicada el 1992, és a dir, mig segle després de la presumpta execució. Segons la seva versió, Manuel Arjona era cordovès com ella, secretari local del PCE, casat i pare d’un fill. “Un home senzill i bondadós. Era capità de l’EPR i els soldats l’estimaven i el respectaven”.
Leonor Estévez no estalvia en qualificatius contra Helios Gómez. “Va aparèixer a Villa del Rio (Còrdova) un home d’uns 25 anys, amb molt bona planta, guapíssim, moreno i de grans ulls, vestint uniforme militar sense insígnies i cobrint el cap amb una gorra estil voroixílov. Anava acompanyat per una jove guapa i morena. Crec que era català. Portava un document per a integrar-se al comitè del Front Sud. Aquest home era conegut com Helios Gómez, de professió dibuixant. Tot el seu aspecte era el d’un gitano i els seus fets d’anarquista. A qui se li va ocórrer enviar a aquest element allà?”, pregunta Leonor Estévez, que puja el to difamatori. “Es passava el dia d’un lloc a un altre amb el seu cotxe i el seu xofer, sempre acompanyat de la feliç jove i d’una segona que va arribar dies després. Els camarades del comitè estaven preocupats, perquè era un dictador amb planta de degenerat. Vivia amb aquestes noies i s’enllitava entre les dues. Els membres del comitè van començar a fer gestions per fer-lo fora”. Leonor Estévez va marxar a l’exili i va viure a l’URSS fins el 1971, quan va retornar a la seva terra.
Ramón Guerreiro Gómez (1912-1948) era la parella de Leonor Estévez. Era del PCE i també comissari polític durant la Guerra Civil. Havia estudiat a l’Escola Leninista de Moscou abans de la Guerra Civil. També va ser membre del Servei d’Informació Militar (SIM). A la postguerra va participar a la lluita guerrillera i va ser executat l’any 1948 per la Guàrdia Civil.
Una segona versió
L’execució expeditiva del capità Arjona va revoltar els soldats i Helios va fugir a Madrid, primer, i a Barcelona després, perseguit com “comissari polític desertor”. A la capital catalana dos amics el van amagar al carrer Portal de l’Àngel, a la seu del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, sota control de l’UGT i del PSUC.
El testimoni de Josep Bartolí i Guiu (1910-1995) diu: “Sent jo comissari polític al front d’Aragó em va trucar Shum (Alfons Vila i Franquesa, 1897-1967, caricaturista i dibuixant), i em va demanar que fora a Barcelona per parlar d’un assumpte seriós. Allí em va informar que Helios havia matat d’un tret un capità de l’exèrcit i que va haver de fugir pel fet que els del PCE el buscaven per matar-lo. Més tard, davant una tassa de cafè, Helios ens va relatar breument el que havia succeït. Aquell dia anava vestit amb camisa blanca, no portava uniforme i el seu aspecte era un mica pollós. Estava tristot, afectat i insegur, no diríem amb por —ell no coneixia la por—, però el succés l’havia afectat molt. Sembla que va matar el capità Arjona després d’una discussió acalorada que es va convertir en brega. Sembla que, durant algun temps, havien mantingut una certa enemistat i distància: un estalinista ultradogmàtic i l’altre, Helios, que no era dogmàtic de cap manera i que, per temperament, era un etern anarquista. Pel que sembla el capità el va extorsionar amb algun tema polític i, a més, es diu que hi havia una dona pel mig. Fou una desgràcia, però el tema el va afectar de tal manera que Helios va haver d’escapar a Madrid perquè el PCE havia impartit l’ordre de matar-lo allà on el trobessin”.
Tercera versió
L’historiador Francisco Moreno Gómez, al llibre La guerra civil en Córdoba, diu que el 22 de desembre [de 1936], a la localitat d’El Carpio, Helios Gómez s’havia lliurat de ser linxat per haver matat el capità Arjona “en una arbitrària i desafortunada mesura disciplinària”.
Helios Gómez Rodríguez havia nascut el 1905 al barri de Triana, a Sevilla, al si d’una família gitana. Va fer la seva primera exposició amb 20 anys, quan va marxar a Barcelona. Aleshores era anarquista, però l’any 1930 va publicar un manifest, Por qué me marcho del anarquismo, anunciant la seva conversió al comunisme i posteriorment al marxisme-leninisme-estalinisme.
L’any 1932 va ser convidat a participar al Congrés Internacional d’Artistes Proletaris, que se celebrava amb motiu dels 25 anys de la Revolució d’Octubre. Allà hi descobreix el reconeixement de la cultura gitana, però també la repressió de l’estalinisme. Les seves obres pintades a Moscou, exposades al Museu Puixkin —de les quals sortirà el seu segon llibre dedicat a La revolución española—, són censurades pel realisme estalinista i les seves intervencions públiques vigilades. Fins i tot la seva companya, Ira Weber, s’afegirà a la llista de desapareguts al gulag sense deixar-ne rastre.
Després de ser considerat desertor, expulsat del PSUC i el PCE, i restar amagat a Barcelona, Helios Gómez es va incorporar a la Divisió 26 de l’EPR, l’antiga columna Durruti, on va trobar aixopluc. Acabada la Guerra Civil va marxar a l’exili i va retornar a Catalunya, on va ser empresonat per formar part de l’Alliberament Nacional Republicà (LNR), organització antifranquista. A la presó Model de Barcelona, Helios Gómez va coincidir amb Jesús Monzón, el màxim dirigent del PCE i posteriorment expulsat d’aquest partit, qui el va advertir que si entrava viu a la infermeria del penal en sortiria mort. En canvi Joan Comorera, dirigent depurat del PSUC, quan era a la presó Model, el va ajudar a tenir un advocat que aconseguiria la seva llibertat provisional, atès que l’ordre d’alliberament era del 1950 i no es va fer efectiva fins el 1954. Dos anys després moria a l’Hospital Clínic de cirrosis, provocada pel mal tracte carcerari.
Desertors ocults
Josep Solé i Barberà (1913-1988), comissari polític del Batalló i, després de forma interina, de Brigada de l’Exèrcit Popular (EPR), no va tornar al front, i va passar a ser considerat desertor per l’abandonament de servei. Detingut el setembre de 1937, va comparèixer el dia 24 d’aquell mes davant l’Audiència de Campanya de l’EPR de l’Est a Lleida. Va ser processat i condemnat a pena de mort per un tribunal militar. El fet d’haver tingut càrrecs polítics a Reus (Baix Camp) com secretari municipal i com a jutge a la mateixa ciutat li va permetre aconseguir commutar la pena de mort a 20 anys de presó.
Solé i Barberà va ser destinat a complir condemna al camp de treball de la Pelosa, al nord del terme municipal de Roses, a la comarca de l’Alt Empordà. Al ras, s’havia habilitat un camp de presoners a l’aire lliure on es concentraven soldats, comissaris polítics i militars de l’EPR. El camp depenia de la Direcció General de Presons del Ministeri de Justícia.
L’agost de 1938 el govern espanyol de Juan Negrín va aprovar un decret que permetia presentar una sol·licitud de perdó a les persones fugitives, desertores de l’allistament, fugitius a l’estranger, empresonats, destinats a camps de treball... El termini era fins el 15 de setembre i incloïa els pares, parents i amics del desertor sempre i quan no haguessin actuat amb voluntat de lucre. Del camp de treball de la Pelosa, la historiadora Queralt Solé ha identificat 89 peticions escrites de perdó, 16 d’elles presentades per estrangers i vuit de presumptes membres de les Brigades Internacionals. Una d’aquestes 89 cartes és la petició de Josep Solé i Barberà.
Acceptada la petició de reincorporar-se a files després del perdó, Solé i Barberà va ser traslladat a Sabadell (Vallès Occidental), on va aprofitar el descontrol de finals de gener de 1939 per tornar a tocar el dos a Barcelona. Allà va ser delatat, detingut i condemnat a mort, a un judici sumaríssim militar a Barcelona. Commutada la pena de mort va quedar empresonat fins el març de 1944 i desterrat a Castella la Manxa fins el 1950.
El seu incansable treball de suport en la defensa dels antifranquistes acusats pel Tribunal d’Ordre Públic (1963-1977) i consells de guerra, com ara el celebrat a Burgos contra la insurgència basca armada l’any 1970, el van convertir en un referent i portaveu del PSUC. De la mateixa manera que es va mostrar partidari de la Reconciliación Nacional (1956), va donar suport als Pactos de la Moncloa (1977), i a l’Estatut de Catalunya (1979), i va esdevenir diputat a les primeres legislatures de la restauració borbònica.
Andreu Mayayo i Artal, l’historiador del PSUC i després secretari general d’una de les seves branques, revela al llibre La Veu del PSUC: Josep Solé i Barberà, advocat, que havia “amagat la deserció amb declaracions confuses, contradictòries i falses”. Solé i Barberà s’havia incorporat a la Divisió Carles Marx del PSUC, que es convertiria en la 27ena Divisió de l’EPR conformada per les Brigades 122, 123 i 124.
El testimoni de Joan Sales
El 9 de juliol de 1938 l’escriptor Joan Sales i Vallès (1912-1983) enviava una carta al poeta Màrius Torres i Perenya (1910-1942), a la qual seguirien unes altres en què relatava el seu processament i la seva absolució a finals d’octubre de 1938, d’ell i els seus familiars: el pare, el germà gran i el cunyat.
“No em retreguis que hagi deixat passar tants dies sense donar-vos notícies meves. Hi ha un petit detall que de les quatre setmanes que té un mes, n’he passat dues a un calabós del SIM (Servei d’Informació Militar) i les altres dues al presidi de Montjuïc, sempre incomunicat. La Nuri (Núria Folch i Pi, 1916-2010, la seva muller) ho hagué de saber gràcies a un atzar: un dels membres del tribunal militar que em processa la coneix i tingué l’amabilitat d’avisar-la que l’ocell de bosc havia anat a parar a la gàbia. Arran de les protestes per la detenció de Joan Sales i del seu germà Francesc, també detingut al front, va aparèixer una disposició del govern prohibint al SIM la detenció d’oficials al front sense autorització dels superiors jeràrquics de les unitats respectives. En efecte, tant a ell com a mi se’ns havien endut sense ni consultar-los, com si un qualsevol de la bòfia tingués més poder que el cap d’una brigada i que el d’una divisió. Es tracta dels nostres germans, més joves que nosaltres, que, segons sembla, havien negligit la seva presentació a files un cop cridades les respectives lleves. El SIM ha detingut el nostre pare i tots els seus fills, sense cap consideració al fet que dos d’ells érem als fronts de guerra, i se’ns acusa de... de no haver-los denunciat! Així van les coses. Es torna a la concepció familiar del delicte; del que ha comès —si és el cas— un membre, n’és culpable tota la família. El pare té l’obligació de denunciar els fills i el germà els germans; resulta que així ho diu taxativament un decret del nou govern. Em ve a la memòria un conegut que, fa mesos, em pronosticava que ‘potser un dia enyoraríem l’olla de la FAI’. El nou ordre que ens han imposat els comunistes em fa témer que aquell dia ha arribat. SIM vol dir Servei d’Investigació Militar però no té res de militar: és bòfia pura. Quan el bòfia vingué a buscar-me en cotxe al front, no em digué pas que em detenia, sinó simplement que tenia ordres de dur-me a Igualada (Anoia). (...) L’endemà em duia al mateix cotxe a Barcelona, dret a un calabós del SIM i sense explicacions de cap mena. Les lleis han eximit sempre els ascendents i descendents, els germans i cònjuges de l’obligació de denunciar els delictes. Així m’ho havien ensenyat a la facultat de Dret i ignorava que hagués sortit un decret, d’inspiració comunista, derogant aquesta exempció que formava part de la nostra mentalitat jurídica des del temps dels romans. A Montjuïc vam trobar el pare i el germà gran, i fins i tot el cunyat nostre, un enginyer berlinès que vingué a Barcelona poc abans de la guerra fugint dels nazis i aquí conegué la nostra germana. Els germans petits, segons vam saber, eren en un camp de concentració on reclouen els refractaris al servei militar; si el gran no era amb ells, sinó a Montjuïc, és perquè l’havien declarat inútil a causa d’una antiga lesió tuberculosa. Amb en Francesc i jo quedava completada la nòmina masculina de la família, inclòs, perquè no hi faltés ningú, el cunyat estranger; encara bo que el decret del govern no preveu l’empresonament de dones i tot.
Haurien pogut tancar la nostra mare. La nostra germana i les nostres dones, potser fins i tot, la meva filla, per què no? I no ho van fer. De què ens queixem doncs? Mira que ja són ganes de queixar-se perquè si; doncs mira que si ens queixem ara, quan només en coneixem els delicats preludis, què farem quan tindrem de debò la dictadura del proletariat, els plans quinquennals i totes les delícies que ens promet aquesta ‘avantguarda del progrés’ que és el partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín? El jutge instructor, que és un antic company meu de facultat, em suggerí en veu baixa que declaréssim ‘que si haguéssim sabut que els nostres germans eren desertors els hauríem denunciat’. ‘Si ho declareu així’, ens digué, ‘us podríem absoldre ara mateix; d’altra manera, la llei actual preveu càstigs severíssims’. Tant en Francesc com jo ens vam negar, indignats, a declarar tal mentida; se’n poden dir de grosses per sortir de situacions empipadores, però no d’infamants per a un mateix com seria aquesta”.
A finals d’octubre de 1938, el tribunal militar va sentenciar la seva absolució i la de tots els membres masculins de la família Sales.
