La cultura democràtica, després de la ‘trumpada’

De la mà de Donald Trump, sembla que l’hivern haja arribat a l’arquitectura democràtica dels EUA i puga contaminar les democràcies liberals d’arreu del món.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de l’ensurt, els pragmàtics ens donen lliçons sobre la necessitat d’arraconar “prejudicis ideològics” sobre algú com Trump, ja que al capdavall la seva administració representa els EUA, un soci inevitable, necessari en tots els àmbits. Però fins i tot si, més que mai, sembla imposar-se el business as usual i el vell lema atribuït al Foreign Office (el Regne Unit no té línia política; només interessos), com a consignes de la nova política, aquest realisme bismarckià no fa passar el neguit. Perquè no hi ha política sense ideologia i el més buit dels programes electorals alberga inevitablement un projecte, fins i tot si no es pretén fer res, mantenir l’statu quo. Ja no diguem qui persegueix desregular o desmuntar tot allò que s’ha fet malament a la recerca d’una presumpta ideologia sectària i revengista, fins i tot antiamericana (Obama), per restaurar l’ordre eficaç (natural i objectiu) del mercat, presentat com el veritable american way of life i recuperar una Amèrica forta, dominadora, segons el destí manifest, traït per les “corruptes administracions demòcrates”.

A l’hora de trobar el desllorigador de l’èxit de Trump hi ha qui ha evocat la faula de Jerzy Kosinski, Being there (1971, Desde el jardín, Anagrama) portada al cinema per Hal Ashby el 1979 amb el mateix títol (a Espanya es va traduir com Bienvenido, Mr. Chance) i genialment interpretada per Peter Sellers. És només una mitja veritat. El multimilionari, enfront del tòpic nascut de la seva sorollosa campanya i, a diferència del Mr. Chance del film, no és cap imbècil. Però és cert que la seva presentació com capdavanter antisistema, paladí d’aquells que volen escombrar la corrupta teranyina dels polítics de Washington (que tothom identifica amb els Clinton) i encarnació del somni americà del self-made man, sembla remetre als bastidors que ens mostra la pel·lícula. Aquest aparent discurs del solitari campió antisistema que s’enfronta fins i tot amb el seu propi partit, bé podria representar un extraordinari MacGuffin del mateix sistema, almenys dels interessos que guien des de Wall Street la política institucional de Washington, com en la pel·lícula.

La primera nota preocupant, a parer meu, és l’evident, intencionada confusió entre allò públic i allò privat que marca la presidència Trump. La seva família, els seus negocis, els seus iguals a l’empresa (executiu de J.P. Morgan o de Goldman Sachs, milionaris com Harold Hamm o Wilbur Ross), seran molt presents a l’administració. El gest demagògic de renunciar al sou (“cobraré 1 dòlar, que és el mínim que exigeix la llei”), no pot impedir la sospita que l’entramat d’empreses del venal multimilionari –la seva enginyeria comptable, orientada a escapar de les seues obligacions davant de la Hisenda nord-americana, és més que una sospita– es beneficiarà del seu mandat. I si bé els fervents neoliberals aplaudiran la presència d’aquests capitans de l’empresa –més que de la indústria– a la nova Casa Blanca, el paper dels seus fills i parents estén la sospita del nepotisme i la incompetència.

Però com ha assenyalat intel·ligentment Bauman en una esplèndida entrevista al monogràfic dominical de L’Espresso, titulat Lezioni Americane, l’habilitat de Trump i els seus estrategs ha consistit a saber jugar encertadament, a la vegada, el paper d’outsider i el d’home fort, per omplir oportunament el buit creixent entre poder i política que crea incertesa, inseguretat, por. Ha combinat intel·ligentment la pulsió del rebuig dels abandonats i humiliats pel sistema i la pulsió identitària de l’antiga majoria blanca, junt amb l’esperança de recuperar l’Amèrica rica i forta, el vell nivell de benestar (del qual, per cert, només gaudien els de sempre; no tots els americans).

Trump no és un Quixot: és el suposat home del carrer revestit del carisma, de l’halo de l’individu que venç el sistema i que, des de la seva fortalesa i seguretat en ell mateix, conseqüència del seu èxit (el test del triomf en els negocis, de la riquesa com a prova de la capacitat per guiar la resta de gent), trenca amb la vella política i durà el país novament a la fortalesa i l’èxit material. Les mentides i fal·làcies del plantejament (Trump és fill d’un multimilionari, un privilegiat des del bressol, i no té res d’altruista ni de filantrop, i encara menys de solitari lluitador que s’enfronta als poders foscos) no poden amagar una realitat que hem vist a Grècia, Roma, als mateixos EUA (s’ha invocat la paràbola de Kane) i molt recentment a la Itàlia de Berlusconi. Per no parlar de les portes giratòries a la política europea que duen els noms de Goldman Sachs als governs i a la Comissió, i torna-hi... Res de nou, doncs.

I malgrat això... sembla que l’hivern haja arribat a l’arquitectura democràtica dels EUA i amb ella es puguen contaminar les democràcies liberals de tot el món. La victòria de Trump, per molt que es diga, no sols és la derrota de Clinton, sinó també de l’aparell del partit republicà i amenaça de fer trontollar el vell joc institucional de pesos i contrapesos. Trump té a la seva mà decantar per dècades el Tribunal Suprem. Com que ha vençut al propi partit, podrà manipular al seu favor les majories al Senat i a la Cambra de Representants. I la seva condició i vocació de líder fort fa témer la pitjor versió del presidencialisme. Algunes de les primeres designacions de responsables de la seva administració són molt eloqüents en aquest sentit. El justicier Giuliani, que es va batre contra el crim com a fiscal inflexible i representa la fèrria voluntat de Nova York d’imposar-se davant la ferida del terrorisme. L’ultraconservador representant del Tea Party, Newt Gingrich. Per no parlar del xenòfob supremacista blanc, Stephen K. Bannon.

Podrà sobreviure el model polític dels founding fathers? A parer meu, la complexa estructura institucional creada per Madison (també per Jefferson i, encara que en controvèrsia mútua, per Hamilton) té una base sòlida. Com va deixar escrit Ramón Maiz en un penetrant article de 2013 (Dividing Sovereignity), hi ha una constant en el pensament de Madison (expressada al núm. 10 de The Federalist) que culmina en la happy combination, la feliç conjugació de republicanisme –amb la prioritat de la tasca de control del legislatiu a pesar de les atribucions presidencials– i un cert model de federalisme, “parcialment nacional, parcialment federal”. Però encara cal veure, a parer meu, si es pot recuperar la idea madisoniana del protagonisme de “the people themselves”, la implicació dels ciutadans en l’espai públic (que no necessàriament en les institucions polítiques tout court) que tant va admirar Tocqueville. O més aviat el veritable somni revolucionari americà, la vella via revolucionària, que ja va ser avortada als anys 60 i 70 pel complex militar industrial denunciat per Eisenhower en el seu discurs del 1961, tal com assenyalà Richard Yates en la seva esplèndida novel·la (mediocrement adaptada al cinema per Sam Mendes), titulada precisament Revolutionary Road.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.