Lliçó magistral de ‘pop’ intemporal

Retrocedim a l’any 2004. En la sala La Riviera de Madrid se celebra un concert que commemora el vintè aniversari de la revista Rockdelux amb presència d’alguns dels referents d’aquelles dècades. En algun moment, xafa l’escenari un veterà amb gorra que molts dels presents no saben identificar. És Julio Bustamante (València, 1951), l’autor de Cambrers, el seminal disc del 1981 que conté perles com “Senyoreta X”. En companyia d’una orquestra de músics dirigida per Raül Refree, Bustamante broda la interpretació de l’estupenda “Mundo sereno”. 

Aquella actuació, i el disc que la va reflectir, va fer que molts músics i seguidors de l’escena indie revisaren la discografia d’aquest orfebre del pop intemporal que va fer evolucionar l’escena valenciana en la dècada dels vuitanta, a còpia de fer visible l’essència mediterrània, en companyia d’uns altres elements valuosos com Pep Laguarda o Remigi Palmero. No es pot parlar d’un retorn perquè Bustamante no havia deixat de fer discos i cançons. Però una col·laboració amb els joves músics de Ciudadano, amb els quals enregistra sota la marca Maderitael magnífic Vivir para creer, solidifica el prestigi entre les noves generacions. Un predicament que s’ha traduït en diverses col·laboracions i un disc de tribut el 2013. I que continua fins ara.

Fet i fet, el seu nou disc, La misión del copiloto, una captivadora col·lecció de cançons amoroses en castellà i català en la qual han ficat cullerada alguns referents de l’actual escena independent, és una mostra de vitalitat i vigència creatives que hauria de fer forat entre els amants del pop amable i sense caducitat. 

Les cançons sostenen la sensació de calidesa, de cau confortable en el qual ens quedaríem a viure a ulls clucs

La gènesi és molt significativa: després d’una temporada de sequera amorosa, el músic trobà un “petit gran amor” que l’empentà a escriure cançons. O a polir temes més antics. És el cas del tema d’obertura, “La doble”, una cançó inspirada per Crónicas de motel, de Sam Shepard, que reuneix algunes de les constants més vàlides de Bustamante, la capacitat per contar històries (en aquest cas d’un paio que s’avergonyeix “de treballar en la pantalla i provocar il·lusions barates”) i el seu singular fraseig. 

Tot, sobre un mant de guitarres prístines, uns cors, un orgue i un piano que imagines tret d’un bar ple de fum i converses alcohòliques. Una nova joia pop per a la col·lecció. Com ara la preciosa “Lo desconocido”, una delícia melòdica, senzilla i seductora. I amb una cloenda una mica trist: “Yo ya no tengo edad / ya no soy aquel que creías tú / el que te habían dicho / no queda nada de entonces / no se te vaya a olvidar”.

“Mientras lees en voz alta”, “Superulls de rodalies” i el seu magnètic acordió, i “La misión del copiloto” —quin gran títol— sostenen la mateixa sensació de calidesa, de cau confortable en el qual ens quedaríem a viure a ulls clucs. Aquest tema, arrodonit amb una trompeta i uns cors jovenívols, va sorgir d’un viatge en el qual el fill de Bustamante, que toca el baix en el disc, conduïa mentre el seu pare embolicava cigarrets. Una anècdota que il·lustra molt bé la manera que té l’artista d’arrapar instants de la quotidianitat.

“Iratxi”, un tema cantat amb Nacho Vegas —referent del vessant indie més autoral— podria ser un dels èxits més clars de l’àlbum. I l’encaix de la veu de Vegas en la composició, que podria  haver format part perfectament d’un dels discos de l’asturià, demostren la connectivitat de Bustamante amb músics vint o trenta anys més joves. Però no perquè aquesta intersecció haja estat forçada: Bustamante és un artista que sempre ha anat al seu aire —en aquest disc no trobareu cap dels sintetitzadors que s’han fet omnipresents en la producció pop d’aquest final de dècada—, com ho demostren els aires sixties de “Més enllà de les paraules”, que el valencià converteix amb un punt màgic en una cançó que transmet frescor i vitalitat.

 “Siempre me gustaron los Beatles y las chicas con flequillo”, confessa en “La palabra cepillo”, potser una de les cançons més desenfadades del disc i la que recorda amb més èmfasi els efluvis mediterranis dels seus inicis. Mentrestant, en la confessional “Gran amor pequeño” descobreix els avantatges quotidians de les relacions, dels detalls que no eren per a ell perquè encara “no había conocido a nadie como tú”. Un calcetí girat de la temàtica amorosa que parla d’“un gran amor pequeño, sencillo y manejable”. Un tema amb el segell inconfusible de Bustamante.

Un concepte, el del fàstic de les relacions redimit per un amor inesperat, que desenvolupa en la preciosa “Viure sense esperar”, cantada amb Clara Viñals (Renaldo & Clara), en un tram final de La misión del copiloto que després de la fogosa “Ectoplasma” té un tancament inesperadament melangiós amb la magnífica “El cel de les cançons”, un registre més solemne que visita de la mà de Maria Rodés i una enigmàtica mandolina. Paraules majors. Fi de la lliçó del mestre.