Els primers plats s’havien acabat de servir quan la guerra arribà al club de camp en Mogadiscio. Cinquanta comensals, incloent empresaris i funcionaris del govern, estaven asseguts en llargues taules plenes de bols amb estofat de camell, carn de cabra, llagosta i peix espasa. Quan una furgoneta carregada d’explosius va esclatar en front de la porta, l’explosió va demolir una part de la paret protectora, va destruir la segona planta de la casa de camp i la façana completa de l’edifici.
Després, quatre atacants van disparar al personal de seguretat del club amb rifles d’assalt, per posteriorment irrompre en un restaurant proper. En el moment en què l’últim atacant fou abatut, 12 hores després, tres homes armats i 16 comensals eren morts.
Sis setmanes després, no quedava cap rastre de l’atac. És dilluns pel matí i Manar Moalin espera els seus hostes. Recolzada en una torreta de l’entrada, la dona, de 33 anys d’edat ,amb un pintallavis vermell i ombra d’ulls groga, observa com un cotxe blindat condueix al voltant de barreres de ciment mentre els guàrdies de seguretat -fortament armats- es relaxen sota l’ombra en front del seu club de camp.
Un mur d’arena i ciment de 2,5 metres de gruix protegeix el club mentre la casa de camp torna a estar resplendent amb un fresc blanc. També hi ha palmeres de cocos i arbres de cautxú doblats que formen cabanyes de parets cobertes amb fulles de palmeres. El club de camp de Mogadiscio és una combinació entre un palau, una fortalesa i una cabanya de fusta. Per damunt de tot això, però, és un refugi per a alts funcionaris del govern, empresaris i gent adinerada de la ciutat. Potser és per això que és el lloc més estrany de Mogadiscio, capital dels estats més insolvents. Durant 27 anys, el país ha tirat endavant sense un govern capaç d’exercir el control en el territori, que ha estat en guerra durant tres dècades.
Els senyors de la guerra i els empresaris de dubtosos negocis tenen el poder. També al-Shabaab, aliats d’al-Qaeda i responsables de la mort de 4.200 persones durant l’últim any. El darrer atac, a mitjans d’octubre, en el qual van morir unes 300 persones, també s’ha atribuït a aquest grup terrorista. I tanmateix, Mogadiscio està en apogeu. La ciutat és una metròpoli de la por. El seu model de negocis és el caos.
Manar Moalin abandona el seu mirador i es col·loca en una espècie de tro de fusta situat en el jardí. Un parell d’antílops nans tremolen pel vent i una tortuga gegant camina unes passes més enllà. Moalin s’ha nugat un mocador blau al voltant del cap com un pirata i vesteix una camisa de color blau cobalt sota una armilla negra, vaquers ajustats i un anell d’or al nas. S’escolta en la llunyania el soroll sec d’una metralladora. “Així és com funcionen ací les coses”, diu ella, i assenyala els rastres més recents de destrucció.
La veu de Moalin sona jove, crua, com el West End de Londres. Va créixer a Itàlia, va estudiar Economia a Londres i després va passar a dirigir un balneari de luxe a Dubai. Aquesta era una bona vida, però sa mare fou arrastrada a Mogadiscio i Moalin també va començar a sentir que era hora de tornar a la ciutat on va néixer. Primerament, va vindre per fer una visita. Després venia a festes els caps de setmana. Finalment es va quedar per sempre. Tres anys enrere, el desembre de 2014, va obrir el seu club.
Durant el primer any quasi cau en fallida. A Mogadiscio, tothom necessita aliats, però Moalin no en tenia cap. Els seus competidors feren que els serveis d’intel·ligència assaltaren el seu club: un parell de líders dels clans del barri van atacar-lo amb un exèrcit privat, la van denunciar i li van robar. L’han encanonada amb una pistola al front en més d’una ocasió . Va tardar 12 mesos a aprendre les regles. “He perdut la meva llibertat, la tranquil·litat i la salut”, ha dit. “No puc vestir com vull, no puc anar on vull. Visc en una fortalesa que abandone en poques ocasions”. Però no té cap intenció de mudar-se.
El seu germà ha vingut dues vegades per intentar que torni a Dubai. Els seus fills i el seu marit volen que torni. Però Moalin prefereix quedar-s’hi. Com a mostra de desafiament i perquè vol ajudar el seu país a avançar.
“Arribats a aquest punt, és més pels meus principis que pels diners”, ha dit. Com molts altres que han tornat al seu país natal, Moalin no vol que l’expulsin de nou. Però també és pels diners, per descomptat. “Ací et pots enriquir com en cap altre lloc”.
Els diners també juguen un paper important en l’atac al club. Moalin diu que no paga diners de protecció i aquesta en fou una raó. L’altra fou que els empresaris del barri volien llevar-li el club i suposadament van contractar terroristes de Shaabab per organitzar l’atac.
Un país que no existeix
Després que els rebels derrocaren el dictador Siad Barre el 1991, una sèrie de clans i senyors de la guerra van prendre el poder. S’estima que 2,5 milions de somalis foren desplaçats i al voltant d’un milió van abandonar el país. Més d’un milió i mig de persones moriren en el conflicte, la majoria d’ells civils. El país va acaparar tots els titulars a causa de la pirateria, els segrestos, els atacs terroristes i la fam. Somàlia ja no existeix – almenys res que constitueixi un estat, com el poder judicial, la policia o els impostos.
Però des de la primavera hi ha un nou govern. Diplomàtics d’Europa han començat a parlar sobre una “finestra d’oportunitat” –encara que l’elecció va ser poc més que un canvi dels suborns: un seient en el parlament pot costar al voltant d’1,3 milions de dòlars. No van ser els ciutadans qui els van votar, sinó més bé uns 14.025 emissaris dels clans. I tot i així, Mogadiscio és l’únic lloc on el govern exerceix un mínim de control, perquè grans franges del país continuen encara controlades per al-Shabaab.
Els extremistes van ser expulsats de Mogadiscio fa sis anys. Però això no significa que la ciutat estigui en pau. Simplement hi ha menys morts. El major perill d’ara són els cotxes bomba. Barris sencers continuen sota els enderrocs, les façanes estan decorades amb forats de bala i la gent viu entre runes. Però noves infraestructures han començat a aparèixer al costat dels esquelets de les cases i el mercat immobiliari està creixent amb noves cases que costen fins a un milió de dòlars. S’estan obrint hotels, restaurants, negocis de taxis i bancs. Al voltant de 100.000 somalis han tornat de l’estranger en els últims anys.
És de vesprada i cada vegada arriben més Land Cruiser blindats amb els vidres polaritzats al club de camp. Moalin espera en l’entrada i rep els hostes –membres del parlament, empresaris, caps de les televisions estatals... S’escolten trets, però ningú els presta atenció. Dos escortes dels hostes s’estan disparant l’un a l’altre a causa d’una confusió.
Moalin condueix els homes a una sala il·luminada amb llums de colors. La gerent del club camina com un boxejador orgullós. S’està servint dofí i lingüine amb caldo de coriandre i tomaca. Un empresari demana una llagosta. “Allahu akbar”, s’escolta. La crida del muetzí sobrevola els seus caps, però a ningú no li importa. El club de camp és un espai de llibertat i un refugi en una ciutat que està envoltada de religió i de guerra.
“Els somalis”, diu Moalin, “han perdut moltes coses en aquesta guerra, especialment la seva ànima”. Ella conta que quan el foc del morter va incendiar la ciutat, la moral dels habitants va desaparèixer. L’únic que va quedar, diu, fou una voluntat pura de supervivència. Tots els rastres de compassió i d’humanitat han desaparegut. Mogadiscio es va convertir en una capital financera sense escrúpols d’una forma diferent.
Tot és negoci en Mogadiscio
En una taula situada en la part de darrere del jardí, on hi ha els narguils disposats en llargues fileres, es troba un home robust amb una cara suau i un accent de la costa est dels Estats Units, amb abundant fixador als cabells i un tern de tall fi. Mohamed és un diputat i assessor del president de Somàlia del Sud. Acudeix quasi diàriament al club i coneix tothom en el govern. Entén com funciona la ciutat.
“Mogadiscio”, diu ell, “continua estant sota el poder dels senyors de la guerra”.
Els senyors de la guerra d’avui en dia, diu, ja no utilitzen cinturons bomba ni donen ordres a xiquets soldats d’ulls vidriosos. No. Són empresaris. Però persegueixen el seus interessos amb els mateixos mètodes: amb armes, cotxes bomba, segrestos i decapitacions.
Les seves ulleres amb muntura d’or llisquen pel nas. Ell mira el fum que ix de la canonada d’aigua abans que comenci a parlar en veu baixa. Com tothom a Mogadiscio quan té alguna cosa a dir. Cridar l’atenció ací pot ser mortal.
Els negocis a Mogadiscio no es duen a terme per finançar la guerra. La ideologia no alimenta el conflicte. Més aviat, la guerra es lliura per assegurar que el negoci continuï en alça, conta Mohamed.
S’escolten més trets, aquesta vegada en el carrer principal. Els membres d’un poderós clan estan protestant perquè un dels seus compatriotes fou sentenciat a mort per disparar el ministre de Reconstrucció. Defensen que fou un accident.
Per descomptat que els legisladors afirmen que encara hi ha esperança. “El nou govern està compost en gran part per tecnòcrates que han tornat de la diàspora i no tenen cap connexió forta amb els clans”. Però això, conta, també és un problema. Perquè els homes que es quedaren al país no tenen respecte per aquells que van estudiar als Estats Units, Noruega o Anglaterra.
I això no és tot, continua. Perquè el veritable poder encara no està a les mans del govern. “La gent que controla les grans companyies de telecomunicacions, electricitat i aigua són els veritables líders d’aquesta ciutat”. A més, afirma que tots ells tenen estretes connexions amb al-Shabaab.
Recentment, diu Mohamed, el govern va buscar imposar un pla audaç: tots aquells que paguen impostos a al-Sharaab havien de ser castigats. Però els propietaris de les botigues van protestar i el pla es va rebutjar. El diputat riu de forma aguda i dispar. Es pregunta com un govern pot amenaçar amb fer una cosa així. Tots aquells que dirigeixen un negoci aquí paguen impostos a al-Shabaab. Aquells que rebutgen pagar-los tenen problemes, com Moalin.
“No pots demanar que els diners de protecció acaben, quan no pots garantir seguretat com a govern”, conta. A continuació, tira el carbó al narguil, agita el seu expresso i mira el seu smartphone gegant. Els talons colpegen el pis de rajoles mentre un grup d’hostesses de Jubba Airways creua el pati. “Tot a Mogadiscio és un negoci”, continua.
Allò més important en el país és l’ajuda internacional. D’acord amb les Nacions Unides, s’inverteixen 1,2 mil milions de dòlars en Somàlia cada any. Però quasi totes les organitzacions internacionals treballen al sud del país, on al-Shabaab té el control. Per aquest motiu, les ONG locals distribueixen allí les provisions a la gent. “I precisament allí”, diu el diputat, “és on els diners desapareixen”.
Una explosió esmorteïda l’interromp. El legislador alça la vista breument. Més tard es coneix que una bomba ha sigut aparentment col·locada en una cotxe de boda. Presumptament, una dona havia tingut una aventura i el nuvi havia contractat els servicis d’al-Shabaab per dur a terme l’assassinat.
“Alguns antics senyors de la guerra”, continua el diputat, “en un moment donat simplement es convertiren en líders religiosos. Principalment, perquè això facilitava la mobilització dels joves”. Més del 70% de la població, conta, és menor de 30 anys i molts d’ells no han anat mai a l’escola. “Volen formar part d’alguna cosa i al-Shabaab els ho ofereix. En canvi, el govern no”.
Paga i camina cap al seu Land Cruiser. Els walki-talkies vibren i un Toyota pick-up lidera la marxa amb cinc homes armats en la part de darrere. Una vegada han passat per la porta, ràpidament acceleren i baixen a tota velocitat pel carrer. Conduir lentament per Mogadiscio pot ser mortal.
El model terrorista de negocis
Les regles de tràfic en aquesta ciutat són simples: qui tingui l’escolta més gran, sempre té el dret de pas. Un embús pot ser perillós perquè et converteix en un blanc fàcil. Aquests dies la ciutat està nerviosa. Els atacs estan sent més freqüents i al-Shabaab aparentment està llançant una nova ofensiva de terror. En els punts de control, els soldats disparen a qualsevol que no segueixi les instruccions. Treuen els conductors dels seus vehicles de tres rodes i els colpegen amb les culates dels rifles.
A menys de sis quilòmetres del club de camp, en el jardí de l’hotel City Palace, espera un home que sap com funciona el negoci d’al-Shabaab: un home que ha decapitat 35 persones amb un matxet durant els últims set anys i presumptament va disparar a una persona més. Està assegut en una taula blava de plàstic i bevent un cappuccino. La llum del vespre és suau, els cambrers vesteixen camisa blanca i pantalons negres.
Fins fa un any, l’home de 55 anys era un comandant d’al-Shabaab al sud-oest de Somàlia. Ha demanat que no revelem el seu nom. L’octubre de 2016, després de sobreviure a dos atacs de dos ales enfrontades d’al-Shabaab, va fer un tracte amb el govern: llibertat a canvi d’informació. Des d’aleshores ha estat a Mogadiscio.
La seva cara està coberta de cicatrius, els seus ulls amagats darrere d’unes ulleres de sol estan un poc vermells i les ungles les té mossegades. Porta un barret blanc de ganxet sobre el cap. Quan el cambrer passa pel voltant, calla.
La història que conta és més o menys així: ell va ser granger i el líder d’un poble en la regió del Baix Shabele, on era el propietari d’unes plantacions a la vora del riu. Venia els fruits en llocs tan allunyats com Mogadiscio. El 2006 vingué la sequera i els melons es marciren, com també els plàtans, els mangos i les mongetes. Un dia, homes d’al-Shabaab aparegueren a la seva porta. “Vine amb nosaltres”, conta que li digueren. “Paguem bé“”. Diu que va dubtar, però els homes insistiren. Si no obeïa, li dispararien.
Quan el feren el cap de les finances de la regió, ràpidament s’adonà que els diners eren més importants que Déu. “Al-Shabaab és una empresa enorme”, afirma. Conta que recolliren impostos i extorsionaren empresaris i polítics de Mogadiscio. La majoria dels polítics i dels empresaris paguen diners per la protecció. Fins i tot el gegant de les telecomunicacions Hormuud paga 1.000 dòlars diaris per cada filial. Sols a Mogadiscio n’hi ha 17.
“Difonen por perquè la por és la base del seu model de negocis”.
Per tal de calcular els ingressos d’hotels i restaurants, al-Shabaab envia espies. Depenent d’allò que troben, cobren uns centenars de dòlars mensuals a establiments més menuts i fins a 50.000 dòlars a grans hotels. Conta que aquells que no paguen són segrestats i els obliguen a escollir entre pagar o ser decapitats. Normalment escullen l'última opció.
“Al-Shabaab guanya diners a tot el país”, afirma. “Estan cobrant peatges en els carrers que controlen i algunes rutes costen més 50.000 dòlars per dia”. A més de tot això, segons l’ONU també controlen el tràfic de contraban de milions de dòlars en carbó i en sucre al sud del país, juntament amb l’exèrcit de Kènia. També estan involucrats en el contraban de banyes de rinoceront fetes d’ivori.
Però no solament es generen beneficis dins del país. Afirma que al-Shabaab rep suport financer de l’estranger, principalment de Qatar i d’Aràbia Saudita. Es refereix als xeics de Qatar que, afirma, van invertir 20 milions de dòlars en aquesta regió l’últim any, encara que no en té proves. Diu que els diners anaren a les butxaques dels caps, els quals els van usar per comprar armes, pagar als seus combatents i omplir les caixes fortes. L’entrevistat afirma que les seves famílies viuen a Europa i als Estats Units i que els seus fills estudien en les millors universitats.
Ell mateix, diu, vivia en una casa de camp amb vuit cambres en la costa del sud-oest de Mogadiscio. Conduïa dos tot-terrenys nous, tenia tres esclaus i dotze guàrdies de seguretat.
Dos helicòpters de l’ONU s’enlairen per damunt de l’aeroport. L’entrevistat els segueix amb els ulls. Després diu que l’ajuda humanitària és una benedicció. Almenys per a al-Shabaab. Especialment aquest any, des que més de 800.000 persones han hagut d’abandonar les seves cases a causa de la fam. El grup terrorista exigia el 5%del pressupost de les ajudes.
Però aquesta és una estimació a la baixa. D’acord amb un alt funcionari de l’ONU ubicat a Nairobi, que és el responsable de Somàlia, l’ONU desemborsa el 10% del pressupost, oficialment, al “desenvolupament de les capacitats” o alguna cosa pareguda. Però extraoficialment es destina a pagar a al-Shabaab per tal que els companys locals de l’ONU puguin distribuir les ajudes.
Però com que l’ONU no pot controlar el treball de les ONG locals al sud, conta l’empleat, ningú no sap si l’ajuda arriba realment a les persones que la necessiten. Un altre empleat, que també demana l’anonimat, estima que és un bon resultat si sols el 10% de l’ajuda acaba en el lloc correcte. Fins i tot, diu, la fam és un negoci a Somàlia.
Especuladors estrangers
Molts treballadors de l’ONU conten fora de l’entrevista que la guerra hauria acabat fa molt de temps si els partits no guanyaren tants diners. Un d’ells explica que inclús les empreses de seguretat que treballen per a l’ONU han pagat al-Shabaab perquè organitze atacs i després poder demanar tasses més altes. Bàsicament, tothom s’aprofita de l’atmosfera d’inseguretat. També ells mateixos, que ho admeten amb vergonya.
Afirmen que la situació canviarà quan les ajudes cessin, perquè els diners sols alimenten la corrupció i la inestabilitat.
La nit ha arribat al club de camp. El fum dels narguils s’estén pel jardí, el cel està clar i la lluna creixent està baixa. Els hostes s’estenen pel jardí en petits grups. Moalin allisa un estovalles i conta que moltes persones en el govern volen realment la pau i la fi de la corrupció. Però no donen un pas endavant perquè si els seus col·legues saberen el que pensen, serien expulsats. Ningú que qüestione l’statu quo representa un perill per als negocis. “Queden ací i parlen sobre el tema, però no s’atreveixen a anar més enllà”.
Dos empresaris turcs estan asseguts en un pavelló al costat d’un arbre de cautxú. Cap dels dos no està d’humor per parlar. Per descomptat que no, ja que els turcs tenen un únic paper ací. El 2011, Recep Tayyip Erdogan es convertí en el primer cap d’estat no africà que va visitar la capital en almenys dues dècades. Les companyies turques asfaltaren les carreteres, fundaren un hospital i construïren un aeroport que està administrat per una companyia turca anomenada Favori LLC, que se sospita que està relacionada amb el fill d’Erdogan i l’ONU. El port també és administrat per una companyia otomana.
Manar Moalin diu que els turcs estan fent-se amb el control del país.
Moalin atén els hostes mentre el seu club s’ompli. Ja és nit fosca a Mogadiscio. Està cansada i els seus nervis estan a flor de pell per la constant sensació de perill que hi ha aquests dies. Ricky Martin sona pels altaveus. I una vegada més, una explosió esgarra la nit. Probablement un projectil de morter.
Un home està assegut sol en una de les taules, vestit amb un tern blau clar, un Rolex en el canell i sabates amb rivets. Mac, així és com ell es presenta, és un dels somalis que no ha fugit de la guerra, un dels negociadors de dubtosa reputació de la ciutat, una mescla entre intermediari, contrabandista i empresari. Es va fer ric gràcies als diamants del Congo i ara està augmentant la seva fortuna ací. Afirma que la mineria d’urani és el futur.
Conta que acaba de tenir una reunió amb els xinesos i que els interessa la costa. Somàlia té 3.000 quilòmetres de costa i una quantitat interminable de peixos. Diu que ja han fet alguns acords de pesca amb senyors de la guerra en el nord i ara estan entaulant converses amb el govern.
Mac opina que Somàlia és un país en el qual quasi tot està desfet, on no hi ha quasi res, un “país verge”, sense seguretat, sense infraestructures. Les millors condicions per fer negocis.
“És fantàstic”, conclou Mac.
Traducció Noelia Escrivà