Trump i Orient Mitjà, ‘chi lo sa’?

El programa polític de Donald Trump per a l’Orient Mitjà és ple de confusions, inconcrecions i improvisacions que difícilment seran realitzables quan xoquin amb la complexa realitat de la regió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El tot just escollit president dels Estats Units, Donald Trump, ha fet sonores declaracions sobre Orient Mitjà durant la campanya presidencial, ha criticat la tradicional política intervencionista del seu país i ha generat preocupació pel seu discurs racista i criminalitzador dels musulmans. Però totes aquestes declaracions estan farcides d’inconcrecions, d’aproximacions més intuïtives que informades, i de contradiccions i viratges oportunistes en funció de l’audiència de cada moment. En definitiva, Trump és un neòfit en política exterior, i una regió tan enormement complexa com la d’Orient Mitjà es presenta com una trampa de la qual el nou president vol escapar. De fet, la força centrípeta dels conflictes i de les aliances bastides des de fa dècades a la regió poden acabar sent un parany per a la política americana, com s’ha demostrat en els darrers cinc anys.

Trump s’ha presentat com un defensor del no intervencionisme, i s’ha qualificat com un dels pocs i primers que es van oposar a la intervenció a l’Iraq l’any 2003. Malgrat aquest posicionament, no ha dubtat a declarar que la desaparició de Daeix implica una intervenció de tropes americanes sobre el terreny. Primera contradicció: del disengagement al boots on the ground, és a dir, de desentendre’s de la regió a posar-hi tropes per lluitar contra el grup terrorista. També s’ha mostrat favorable a donar suport als kurds ens la lluita contra el grup terrorista, però en numerables ocasions ha mostrat una ignorància flagrant a l’hora d’identificar qui és qui entre els actors de la regió. En una entrevista en què parlava d’un dels seus assessors en matèria antiterrorista, el libanès americà Walid Phares, un controvertit expert, antic ideòleg de les milícies cristianes libaneses que durant la guerra civil van ser responsables d’autèntiques atrocitats, va repetir que el fet de tenir un assessor musulmà demostrava que no tenia cap problema amb els musulmans. Una llàstima perquè Phares és cristià.

La seva tàctica a l’Iraq passa per proposar quedar-se amb el petroli, i contra els terroristes proposa reactivar la tortura als presos i castigar-los no només amb la mort, sinó amb l’assassinat de les seves famílies, per tal que “aprenguin la lliçó”. En un dels debats presidencials va assegurar que tenia un pla per liquidar Daeix però no podia revelar-lo per no donar avantatge a l’enemic. Esperarem, doncs.

D’altra banda, Síria és ostatge de la fins ara lluna de mel entre Trump i Putin. Lloances a part, Trump ha suggerit deixar Síria en mans russes, cosa que entraria en contradicció amb l’aferrissada oposició republicana a la intervenció russa. Això sí, el president electe no contempla alternativa, ni oposició rebel associable, en el dilema impossible entre Assad i Daeix i, per tant, sembla decantar-se pel que ell considera “el mal menor”. Si Obama ha rebaixat considerablement el suport a l’oposició rebel, difícilment Trump farà revertir aquesta tendència. Per tant, amb l’elecció de Trump tant Rússia com Al Assad, i per extensió el seu aliat iranià, hi surten guanyant.

Aquest avantatge que ofereix a l’Iran enfront del seu gran rival saudita possiblement no ha entrat en els càlculs de Trump, que ha declarat voler fer saltar pels aires l’acord nuclear o, com a mínim, renegociar-lo. Declarat arxienemic de l’Iran, en la línia del lideratge del GOP, Trump ho tindrà certament complicat. No només perquè no és l’únic actor en el pacte, sinó perquè no ha previst les conseqüències d’una possible escalada nuclear a la regió. Això sí, potser atacant l’Iran farà més feliços els aliats tradicionals del Golf, a qui també ha amenaçat de bloquejar les importacions de petroli. Podrà Trump posar en risc no sols les aliances econòmiques amb les monarquies petrolieres del Golf sinó també l’arquitectura de seguretat regional a Orient Mitjà? No reforçaria això la posició regional de l’Iran? Les contradiccions de Trump revelen una aproximació política feta a les palpentes.

Finalment, Israel i Palestina és possiblement on Trump ha divagat més. Primer que si havia de mantenir-se neutral de cara a les negociacions. Neutral? Un president dels Estats Units? Ràpidament va haver de rectificar. És cert que l’electorat jueu és majoritàriament demòcrata, però cap candidat no es pot permetre el luxe de presentar-se com a poc amic d’Israel. Davant de l’AIPAC, el principal lobby jueu, va garantir el seu suport incondicional i amistat amb Israel, va reafirmar el seu suport al sistema de defensa israelià, a les incursions militars, i fins i tot va suggerir traslladar l’ambaixada a Jerusalem, afirmació que posteriorment va matisar amb un “si les dues parts hi estan d’acord”, és a dir, que ni pensaments. Netanyahu deu frisar per veure la fi del mandat d’Obama, amb qui manté una antipatia declarada, mentre Naftali Bennet, el ministre d’Educació i líder de la ultradreta israeliana, ha cuitat a elogiar la victòria de Trump.

Amb aquests estira-i-arronsa, la manca d’experiència i coneixement de Trump s’haurà de compensar amb un exèrcit d’assessors i amb l’acció d’un nou secretari d’Estat que, en funció de qui sigui l’escollit, pot imprimir un biaix o altre a l’orientació política de la nova administració. Les travesses apunten a Rudy Giuliani, ex-alcalde de Nova York, que va conrear la seva fama en la reacció als atemptats de l’11S, poc avesat als afers exteriors i més susceptible de personificar una política feta pels assessors. John Bolton, en canvi, ambaixador davant l’ONU durant el mandat Bush, és un republicà bel·ligerant amb l’Iran però també amb Rússia. Tots dos suggerien bombardejar l’Iran i tots dos declaraven la fi de la solució de dos Estats per al conflicte entre israelians i palestins, però Bolton encara va un pas més enllà proposant lliurar Gaza a Egipte i el que quedi de Cisjordània, després de l’annexió dels assentaments, a Jordània. Els palestins ja poden tremolar.

Tot i això, els homes forts d’Orient Mitjà, Abdelfattah Al Sissi i Recep Tayyip Erdogan al capdavant, han celebrat l’elecció de Trump perquè, malgrat la idea de prohibir l’entrada dels musulmans als Estats Units i les declaracions desafiants, no ha ficat el nas en els seus assumptes interns. En Trump veuen l’home de negocis que prioritzarà el business as usual, l’estabilitat i les aliances estratègiques contra enemics comuns sense trencar-se les banyes amb dilemes morals sobre drets humans i llibertats. Bona notícia per als autòcrates –o aspirants a– de la regió.

De moment, és evident que Trump no s’ha estudiat massa bé el complex mapa d’Orient Mitjà, i possiblement no és conscient que, per molts càlculs que faci, les dinàmiques regionals són tan imprevisibles i canviants com les seves declaracions durant la campanya presidencial. De vegades no hi ha conductor pitjor que el qui no sap on va. Per tant, sense saber encara què passarà, podem aventurar que vénen temps difícils, perquè les circumstàncies regionals així ho fan pensar i perquè és difícil pensar que Trump les millorarà. Els grans perdedors: els ciutadans de la regió que aspiren a més llibertats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.