- El professor de la Universitat de Darmstad, Jens Ivo Engels, va afirmar en l’obertura del congrés que la historiografia anava mancada d’un estudi comparatiu que abordés el fenomen de la corrupció des d’una perspectiva global. Creu que aquests dos dies han contribuït a clarificar-ne una definició compartida?
El gran encert del congrés va ser, d’una banda, el plantejament interdisciplinari. És a dir, que gent del món de la història contemporània, però també de la ciència política, la història econòmica i del dret, penalistes… Cadascú des de la seva especialitat, plantegés el tema de la història de la corrupció política amb una perspectiva històrica de llarga durada, de més de dos segles, i es poguessin contrastar les visions. Jo crec que va ser extremadament interessant. La gent està massa acostumada, sobretot a nivell acadèmic, a discutir només amb els col·legues del seu propi gremi, i veure la visió dels altres, els matisos i aquest plantejament variat i polifònic enriquia moltíssim la concepció de les causes, els procediments i l’evolució de les pràctiques corruptes. I la dimensió comparativa a nivell europeu, tot i que no es va poder fer massa -però Déu n'hi do les al·lusions que es feien d’altres països-, servia per contextualitzar molt millor les coses que sabem i les que ens queden per investigar seriosament.
- Però potser condensar la definició en l’afirmació que “tot allò que produeix un perjudici públic per un lucre privat” fa curt, no?
Sí, evidentment. Cal ampliar-la, perquè aquest perjudici es pot fer des de diferents llocs. Des de diferents administracions. Es pot fer des d’una administració local, autonòmica, des de la central, des d’empreses públiques, des d’organismes autònoms dependents d’organismes públics... Tot allò que d’alguna manera gestiona tant pressupostos com possibilitats d’actuació dins del món on tot és públic. I en un moment en què el conjunt de les administracions públiques, en un país com Espanya mateix, significa el 40% del PIB, vol dir que els pressupostos són enormes. I les possibilitats que hi hagi espavilats amb complicitats i que s’aprofitin d’això són molt grans. El fenomen actual és això. El gran pes que té el sector públic, la multiplicitat institucional, i també els canvis de procediments i estratègies… Ja no és només qüestió del gran lobby econòmic, sinó que el petit cacic de poble i els seus quatre amiguets s’hi han apuntat.
- Aleshores, vostè circumscriu el concepte, exclusivament, en l’àmbit de l’administració pública?
El conjunt de les administracions públiques, sí. I aquí hi ha el problema de la complicitat o la participació de polítics electes, gent de partit nomenada o funcionaris. Aquí, la disparitat dels agents és enorme.
- Però una de les ponents, la professora Mercedes Cabrera, introduïa al debat les figures del periodista i empresari paperer Nicolás María de Urgoiti i el traspassat i també empresari de la comunicació Jesús de Polanco per contextualitzar la corrupció a l’Estat. L’empresa periodística, malgrat que en mans de particulars, té una funció pública assignada...
Això és difícil de qualificar estrictament com a corrupció. Una cosa és que un diari rebi favors i privilegis per part d’un govern: això sí que ho seria. Ara, al fet que un mitjà de comunicació sintonitzi políticament amb un determinat partit o govern no necessàriament li hem de dir corrupció: és una altra cosa. Si hi ha diners pel mig a un grup que està fins l’aigua al coll econòmicament, aquí sí que pots dir que hi ha favors. Però si no hi ha explícitament aquests favors, com concessions d’emissores, televisió i ràdio... Això s’ha fet en molts llocs i sí que ho podríem identificar com a pràctiques corruptes.
- Però l’ingrés de publicitat institucional, per exemple...
Sí, aquesta pot ser una branca. Es diu molt que hi ha empreses bancàries que difícilment seran atacades o criticades per la premsa i molt menys per qüestions corruptes, atès que el pes que tenen pel que fa als crèdits que les entitats financeres els hi donen es converteix en una mena de patent que els evita la crítica. Però això no és corrupció: entra al terreny de les influències, que poden ser il·legítimes.
- Però sí que és cert que, des que es vol comprendre el fenomen abordant-ne la multicausalitat, totes aquestes variables configuren un ecosistema en el qual la corrupció és més fàcil des que el quart poder no exerceix com a tal. La possibilitat que aquest poder actuï és menor, i això crea un context institucional...
Hi ha diferents pràctiques d’impunitat: una és la dels polítics, o que per part de fiscals i jutges se’ls privilegiï. L’altra és que tingui un poder econòmic prou gran com perquè la gent s’ho pensi dues vegades abans de ficar-se amb ell.
- Però no estem parlant d’un fenomen molt localitzat històricament? Em pregunto si la corrupció tal com l’estem definint és un producte d’unes condicions materials i de disseny institucional concretes. En temps pretèrits el patrimonialisme era tota una forma de govern.
Evidentment que hi ha gent que al congrés comparava el fenomen de la corrupció amb el feudalisme. Tot el que sigui una relació de dependència… Però a mesura que la societat canvia, i hi ha transformacions econòmiques i sobretot polítiques, i quan entres en un sistema teòricament de llibertats, haurien de desaparèixer aquestes relacions de dependència i poder. Si no desapareixen no significa només que hi romanen elements del passat, sinó que hi ha elements del present que d’alguna manera les fixen i fan que encara continuïn existint. Per exemple, es parlava al congrés d’unes formes de neocaciquisme a nivell local. Bona part basat, sobretot, en la corrupció. Ja no és només un caciquisme de control del vot fent trampes, sinó que es creen unes xarxes de complicitat al voltant de la corrupció que fa que hi hagi uns poders locals tals que fa que tinguin una capacitat d’influència fins i tot de tipus electoral. De manera que ser corrupte, en molts casos, no castiga electoralment ni política.
- Suposo que aquests anys d’estudi comparatiu hauran sortit elements comuns amb què abordar la problemàtica de manera global.
La corrupció, com és lògic, va evolucionant. La pregunta que s’escau és per què hi ha més corrupció a uns llocs que a d'altres. Hi ha factors que afecten a nivell polític, com ara les diferents formes de finançament dels partits polítics, diferents formes de comportament dels partits a l’hora de donar compte de les gestions i del govern. A Espanya hi ha poca tradició d’exigir comptes, mentre que als països nòrdics és quelcom fonamental. Segon, els mecanismes preventius. A molts països hi ha tota una sèrie de mecanismes administratius i polítics sobre transparència que dificulten la corrupció. Si en un país hi ha pocs mitjans d’aquests, vol dir que la corrupció ho té més fàcil. Si no hi ha voluntat política per part dels qui manen d’introduir formes preventives i de control hi haurà més facilitats per a les corrupteles.
O el que cas que explicava: la quantitat de municipis tant a Catalunya com a tot Espanya que no tenen ni secretaris ni interventors. No els tenen perquè són un càrrec independent que els hi pot fer nosa. I per tant, s’estimen més no cobrir la plaça o limitar les places a unes condicions concretes perquè no es presenti ningú a cobrir-la. Per exemple, amb una remuneració molt baixa. Perquè no concursi ningú, la plaça queda vacant i es cobreix amb un interí designat a dit i que és de la corda de l’alcalde, i a aquest interí, curiosament, després li donen uns complements de sou que li permeten tenir una bona remuneració. Han eliminat la presència d’un funcionari independent que podia fiscalitzar les coses posant a un que podia ser més sensible als seus interessos. Doncs això és una trampa generalitzada a tot l’Estat espanyol.
- Però hi ha algun moment històric o espai geogràfic i sociològic concret en què puguem localitzar les condicions que permeten el tipus de corrupció que coneixem avui dia?
Això comença, bàsicament, en els règims liberals en els quals, en teoria, ja hi ha ciutadans. On han desaparegut els privilegiats de l’antic règim. Els que ostentaven privilegis tenien gent que depenia d’ells en funció de favors i desigualtats establertes ja per llei. Quan en teoria això desapareix, i som a una societat de ciutadans on tothom té les mateixes llibertats i drets, i l’administració pública és en teoria neutral, és quan es crea un context en el qual les pràctiques corruptes no haurien d’existir perquè el poder i la justícia les haurien de perseguir. Si això no existeix, perquè els del poder, amb complicitat o no amb la justícia continuen actuant al seu favor, els ciutadans no sempre tenen capacitat de denunciar-ho i enfrontar-s’hi. I d’aquí vénen els problemes: malgrat que en teoria hi ha algunes igualtats, en la pràctica no ho són. I per això un dels temes de debat ha estat l’assalt per part dels interessos econòmics a les administracions públiques. Acaben influenciant-les directament o indirecta de manera que no fan d’administració pública per tothom, sinó sobretot en funció d’uns interessos determinats. D’alguna manera, és una adulteració d’unes institucions que haurien de ser dels ciutadans per part d’uns interessos que són polítics i econòmics alhora. Que hi ha un interès entre elits polítiques i econòmiques per fer-se amb el control de les administracions.
- Però no a tots els règims la corrupció s’estén de la mateixa manera. Al congrés es va referir l’evidència empírica que constata que els règims autoritaris són més propensos a la corrupció que les democràcies liberals.
En aquests règims, en cap moment es respecten els drets de tots els ciutadans. S’actua en funció de tota una sèrie d’interessos malgrat que això causi un prejudici molt gran a la majoria de la població. Als règims autoritaris, sota amenaça de repressió, això queda imposat i reprimit, i és difícilment renunciable. El problema és amb els règims teòricament democràtics i liberals, on sí que hi ha possibilitats de protesta i denúncia, però no sempre és prou forta com perquè aquesta denúncia acabi en una autèntica persecució. Perquè els polítics o els funcionaris gaudeixen d’una impunitat, o fins i tot d’una complicitat de la justícia, que fa que tot i que siguin denunciats i sovint processats, no siguin condemnats.
- Malgrat tot, el treball presentat per la Universitat de la Laguna constatava un abans i un després a l’entrada del nou mil·leni. Del repàs de 17.000 documents judicials, els investigadors constaten que el total de casos processats a les Illes Canàries fins el 2000 sumen 9,4 milions d’euros en fraus. En 24 anys de democràcia a l’Estat espanyol. Però el 2001, en un sol cas, la xifra del frau s’eleva a 64 milions d’euros. La hipòtesi que maneguen els investigadors és que els primers anys del canvi de règim la política estava prestigiada: hi havia polítics que abandonaven carreres d’èxit al sector privat, molt millor remunerades, per esdevenir càrrecs electes. Segons aquesta hipòtesi, la professionalització de la política és una passarel·la d’entrada per a la corrupció.
Aquesta va ser una de les hipòtesis que es va discutir més. La diferència entre una classe política, bona part de la qual ve de l’antifranquisme i que, d’alguna manera, és la que instaura el sistema de llibertats; i l’aparició progressiva d’uns polítics professionals, que no es pot generalitzar, però alguns d’ells acaben convertint-se en uns homes atrapats per viure al món de la política, és que els segons necessiten estar sempre presents al món de les institucions. Que necessiten tenir favors i fer favors per mantenir la seva cadira. Aquí patim els problemes de manca de controls respecte la classe política, l’eternització dels càrrecs, que la gent pugui ocupar-los indefinidament, la manca de transparència dels nomenaments dels que són els assessors, etcètera...
- Quelcom que el director de l’Observatori de Bona Governança de la Universitat Rey Juan Carlos, Manuel Villoria, explicava pel fet que es va prioritzar la governabilitat enfront de la possibilitat de rendició de comptes per garantir el trànsit a la democràcia. Les llistes tancades, el bloqueig i les grans circumscripcions electorals s’explicarien per això...
Sí. I ara, també es diu que quan hi ha més corrupció a Espanya és als anys del boom immobiliari. Perquè hi ha més diners, més bogeria i més descontrol. Amb la recessió això s’ha aturat, perquè hi ha menys diners en joc, i també perquè la percepció de condemna moral abans no estava tan clara. Als anys bojos de la construcció, des del 2000 al 2008, clar que hi havia corrupció, enorme, però com que España va bien tenien comprades moltes consciències. Quan arriba la crisi, es dispara l’atur, s’imposen polítiques de retallades als serveis socials, i creix la desigualtat, la gent és molt més crítica respecte al que ha passat. I per tant més intransigent davant la corrupció. Perquè en pateixen les conseqüències.
- De fet, ja que vostè cita una frase de l’ex-president espanyol, José María Aznar, es podria establir una clara relació causa-efecte amb la seva llei de liberalització del sòl i el boom de la corrupció dels anys del totxo.
Això és evident, i els estudis que s’estan fent estan mostrant molt clarament com els canvis de conjuntura fan també que evolucionin les estratègies de la mateixa corrupció. La corrupció s’adapta a les necessitats de cada moment.