Els crítics

El trencaclosques de ‘Dark’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Té mèrit que Dark hagi aconseguit fer encaixar totes les peces, però encara té més mèrit que, si ja has vist la primera temporada d’aquesta sèrie alemanya, hagis pogut seguir tots els moviments del seu trencaclosques. Un dels més gegantins i complexos de la televisió recent, que no vol dir que sigui un dels millors. Anem per la part que funciona de meravella, que és el misteri: Dark es presenta com una caixa opaca embolcallada amb una ambientació tenebrosa que fa pensar en Les revenants i amb un misteri central que convida l’espectador a trencar-se el cap i anar recol·lectant pistes per crear una teoria pròpia que expliqui tot el que està veient. L’artilugi és eficaç captant l’atenció de l’espectador, malgrat que el punt de partida no sigui gaire original (la desaparició d’un nen en un poble on passen coses estranyes ha estat el detonant de moltes sèries) perquè la manera com va teixint la història, creuant diverses generacions, enganxa molt fàcilment. No te n’adonaràs i et descobriràs elucubrant quina relació tenen els personatges i quin paper tenen en el misteri. Un dels grans encerts de Dark és que augmenta la seva dificultat gradualment, de manera que facilita l’entrada al joc de la teorització i després, quan creus tenir la sèrie dominada, puja la dificultat introduint noves generacions que inclouen nous lligams amb les generacions anteriors. 

Fer ballar l’espectador entre les diferents versions dels mateixos personatges és només el principi de l’espiral de bogeria que es produeix en el creuament de les diverses línies temporals de la sèrie. Fareu bé de mirar Dark amb una llibreta al costat. En podríeu fer un full d’Excel i fins i tot així costaria de seguir. Només per això, podríem pensar que Dark és una sèrie que tracta l’espectador com un individu intel·ligent, però de fet és incoherent en aquest sentit, ja que al mateix temps que exigeix un esforç molt gran per lligar les diverses trames, és molt expositiva a l’hora de mostrar pistes (retalls de diaris que veiem diverses vegades) i té una banda sonora que subratlla totes les escenes (gairebé crida: “això és misteriós!”). La seva incoherència en aquest aspecte la porta a ser capaç de deixar caure referències culturals per a espectadors actius (per exemple sobre el mite d’Ariadna) i a l’hora tenir una veu en off repetitiva que sembla escrita pensant en un espectador passiu i poc atent a qui li ho has de donar tot molt ben mastegat.

Dark
Creadors: Baran bo Odar i Jantje Friese
Repartiment: Oliver Masucci, Karoline Eichhorn, 
Jördis Triebel.
Temporades: 1
Canal: Netflix

Tanmateix, el principal problema de Dark és que, com passa en altres sèries centrades en el misteri, descuida els personatges. Tota l’habilitat que exhibeix a l’hora de construir l’enigma no hi és a l’hora d’aprofundir en els protagonistes, i així ens deixa sense motius per implicar-nos en les seves històries més enllà de la necessitat de saber com encaixen les peces. Fa grans esforços per mantenir la sèrie arrelada al món real (reduint al màxim els elements propis de la ciència-ficció) però descuida els elements que podrien donar una dimensió humana a la història. D’aquesta manera, la sèrie no és capaç de crear moments dramàtics que es quedin a la memòria de l’espectador quan desapareix l’obsessió febril de resoldre el trencaclosques, que és epidèrmica i tard o d’hora s’acaba satisfent o esgotant. Si, a més, no totes les preguntes queden resoltes, i el que es fa és crear un cliffhanger per a la segona temporada, la possibilitat de quedar insatisfets amb Dark és perillosament elevada. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.