Tony Webster (Jim Broadbent) és un home retirat, divorciat i tranquil, que descobreix que la mare del seu primer amor, Veronica (interpretada per Charlotte Rampling i Freya Mavor), li ha llegat, en morir, el diari del seu millor amic. Més enllà de l’embolic que contenen totes les vides que s’han viscut, aquesta crua adaptació d’El sentit d’un final, la novel·la breu de Julian Barnes, ens pregunta si sabem en quin moment ha començat la nostra vida. No com una qüestió d’efermèride, sinó com la certesa de saber que ets algú, i que tens les regnes d’allò que et va passant. És aquí, instal·lats en un món on “ja no es reben mai cartes”, que precisament una carta rebuda per Tony Webster sigui allò que desencadena el gruix de les pulsions dramàtiques d’un film de tempo exquisit. D’una pel·lícula que ordeix la trama de manera impecable, entrellaçant flashbacks amb present, confrontant allò que havíem estat amb allò que som, sempre en franca decadència. Perquè sempre som molt més petits d’allò que havíem somiat ser.
La carta no és més que totes les cartes que aniran apareixent, com a sistema d’incomunicació, d’error i mesura, convertida en el traç que lliga dos mons que formen part d’un tot, però que malviuen, l’un allunyat de l’altre. Com si el teu propi record es tractés de l’ombra d’una altra vida, mentre aquesta va arrossegant els peus pels calaixos empolsinats de la memòria. La pel·lícula de Ritesh Batra converteix la matèria literària de Julian Barnes en un plaer contingut, en una elegància mesuradíssima que diu moltes coses amb el mínim gest possible. Sense desgastar la pròpia història, i sense mostrar l’excés d’una emotivitat que seria indigesta.
The Sense of an Ending
Direcció: Ritesh Batra
Títol estrena: El sentido de un final
Regne Unit, 2017
Durada: 108 minuts
Guió: Nick Payne (Sobre la novel·la de Julian Barnes)
Música: Max Richter
Repartiment: Jim Broadbent, Charlotte Rampling,
Emily Mortimer
Gènere: Drama
Batra resol el primer tram del film amb una encertada presentació de personatges, i lliga la història amb una ambientació constant i coherent, de ritme pausat, amb dòcils subratllats musical que no destorben ni entorpeixen els fets. Amb un protagonista que desprèn molta humanitat, i que evoluciona des de l’aspror d’haver cremat etapes, fins a reconciliar-se amb la normalitat de saber-se estimat — estimar, a la vegada, sense cotilles ni evasions esquerpes— de qui té més a prop. El procés és una operació delicada, perquè retrobar-se amb qui eres quan eres jove, sempre és dolorós. I pot comportar un esquinçament irreparable.
Introspectiu i sagaç, Ritesh Batra sap contenir els elements que juguen a ser melancòlics, desviant-los d’un desenllaç fatal i excessiu. Aquesta daptació d’El sentit d’un final parla de quan ets jove i t’ho has de menjar tot, però sobretot de com ens protegim d’allò que no hem viscut i hauríem volgut viure, encara que no fos com esperéssim. Perfectament construït, el film ens interpel·la sense ferir. Ens guia per la nostàlgia, sense punxar massa al tou del cor. I és un encert de la contenció, al mateix temps que ens planteja els grans temes d’una era de bits, pantalles i fulgors on rebre una carta és pur anacronisme: models de família, d’amor, de tenir fills, de viure la soledat, de compartir el temps que queda. Una història on convèncer-se que els errors i la innocència no necessàriament han estat els culpables de no haver estat a l’altura de les expectatives creades.