D’acadèmies i diccionaris

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb poc temps de diferència veiem aparèixer dues obres fonamentals en el panorama de la normativització del català: l’edició en paper del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. La segona, amb uns lleugers canvis en les normes ortogràfiques, ha aixecat una gran polseguera, si bé en el nostre cas no són els detalls ortogràfics allò que més hauria d’inquietar els usuaris de la llengua. En qualsevol cas, el diccionari valencià és incomparablement més preocupant o, si voleu, alarmant. L’estat de divisió entre els professionals de la llengua davant la valoració d’aquestes obres, i l’estat de desconcert que això crea entre els usuaris del català, torna a posar damunt la taula un tema recurrent en aquest país, el tema de l’autoritat lingüística.

El gran gruix dels parlants del català volen i reclamen una autoritat lingüística que els faci de referent i que els doni seguretat. Per això les normes que proposi l’autoritat lingüística han de ser sòlides i acceptades amb un gran consens pels professionals de la llengua. Quan les normes generen divisió en aquest col·lectiu, que és el que hi entén, és que són problemàtiques, i l’autoritat resta debilitada.

A part d’això, que deu ser una problemàtica general a totes aquelles comunitats lingüístiques on hi ha acadèmies o entitats similars, en el nostre cas tenim una anomalia afegida i de caràcter greu. En una comunitat lingüística que no passa de deu milions de parlants, situats, a més, en un territori compacte, el fet de tenir dues acadèmies és un fet insòlit. Agreujat amb la circumstància que les normatives que proposa cadascuna són excessivament divergents. Més enllà de misèries polítiques autonòmiques, l’acadèmia valenciana era innecessària, car la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ja integra lingüistes valencians, i de gran solvència, i en tot moment ha demostrat voler ser representativa de tota la comunitat lingüística i estar al servei de tota aquesta comunitat. Podem ser crítics amb algun aspecte de la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans, però aquest mèrit no li pot ser discutit.

En aquestes mateixes pàgines, Francesc Esteve fa una completa, acurada i rigorosa anàlisi del Diccionari normatiu valencià, que em fa difícil d’afegir-hi gaire cosa d’interès. La incorporació a aquest diccionari d’una muntanya de variants formals merament redundants, dialectals o vulgars, sembla que persegueix la quimera infantil de poder dir “jo tinc més paraules que tu”. Paraules, però, que poden fer més nosa que servei, desorientar els usuaris i induir-los a desestabilitzar normes lingüístiques consolidades. Segons el meu modest parer, el DNV té el mateix defecte −però considerablement augmentat− que la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans: la utilització massa generosa de la marca col·loquial. Ja sabem que la conseqüència serà que alguns entendran que la indicació col·loquial és una porta oberta cap a la sala de l’estil formal, una porta que traspassaran de pressa i sense esperar més autoritzacions. El descriptivisme incontingut ha de ser per a les obres descriptives; els instruments normatius, tot i poder fer indicacions sobre registres, han de treballar sobretot per a fixar un estàndard unificat, el màxim de coherent, funcional i genuí.

L’altre gran problema del Diccionari normatiu valencià és l’obertura arrauxada cap a l’hispanisme. Alguns castellanismes recollits pel diccionari, sense cap restricció estilística, escarrufen (apretar, arrastrar, arrastre, o empotrar, per exemple). I no arregla res el fet que molts vagin amb la marca col·loquial. Si són al diccionari, són al diccionari, i, doncs, tenen un reconeixement. Si s’hi incorporen, encara que amb la marca col·loquial, barbarismes com carinyo, enterar-se, tipo, tonto o xillar, no es veu cap raó perquè no s’hi pugui incorporar igualment tota la corrua de forasterismes que campen a lloure pel carrer (posem, per exemple, antes, enxufar, enxufe, lio o susto, que potser esperen la pròxima edició). En aquest sentit, el Diccionari normatiu valencià és destructor: destructor d’una obra llarga i costosa, feta per lingüistes eminents, com Carles Salvador, Sanchis Guarner o Enric Valor; per nombrosos bons escriptors, professors de llengua i ciutadans desitjosos de tenir una llengua digna i de qualitat. Però cal dir, per a dir tota la veritat, que l’única cosa que fa el DNV en aquest aspecte és portar a un extrem allò que ja és tendència en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), que també ha agafat gust a l’hispanisme innecessari: bodegó, caldo, carpa, carrera, gamberro, llaga, llagar, trago, xabola, xalat, xòfer, etc. I molts altres que són a la sala d’espera (barco, bolso, bronca, bulto, desaigüe, despedir, despreciar, disfrutar, manada, melena, mimar, nòvio, nòvia, nòria, puro, quiniela, quiròfan, sarro, sublevar, tonto, vivenda, xivato, etc. ), promoguts o defensats per un bon grapat de correctors dels mitjans de Barcelona, homòlegs ideològics dels autors del Diccionari normatiu valencià. Tots els hispanismes incorporats al DIEC ho són també al DNV, i dels vint-i-dos que no són al DIEC inclosos en el parèntesi precedent ja n’hi ha vint en el DNV (tots menys bolso i xivato, que no hi deuen ser per inadvertència).

Només ens resta esperar que el col·lectiu de professors, correctors, assessors lingüístics i altres professionals de la llengua sàpien estar a l’altura de les circumstàncies i actuïn amb seny i amb bons criteris, coses que mai no haurien de faltar en qualsevol persona que les circumstàncies que sigui han erigit en conductor dels usos lingüístics.

Lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.