La situació el 2016 era preocupant: un 28% dels veïns de la ciutat es trobava en risc de pobresa. D’aquest quart llarg, un 55% són dones. Un fenomen que s’explicaria pel fet que acostumen a ser les dones les que tenen persones al seu càrrec i per condicionants estructurals.
Aquesta és una realitat a la qual les institucions europees no són alienes. El 2015, el Consell d’Europa aprovava una resolució per lluitar contra la feminització de la pobresa en l’àmbit local. I en aquest sentit, el document de treball publicat per l’Ajuntament de Barcelona, Estratègia contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a Barcelona (EFPP), fa un repàs dels marcs normatius on poder fonamentar una acció des de l’administració per combatre aquesta xacra.
Així, des de la UE fins a l’Estatut català, passant per la legislació espanyola, el mandat democràtic per fer-hi front està prou ben fonamentat en la llei. El problema, se sosté al document de treball, radica en l’infrafinançament que resulta de l’austeritat.
L’estudi Quantificació econòmica del treball domèstic i de la cura de persones no remunerat a Catalunya, elaborat per l’Institut Català de les Dones (ICD) i l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE) de la Cambra de Comerç de Barcelona, apunta que el PIB català s’incrementaria un 23,4% si es tingués en compte el treball domèstic i de cura. La diagnosi de la Mesura de Govern per una democratització de la cura, dissenyada per l’Ajuntament de Barcelona, també dóna moltes claus per entendre quina és l’estructura sobre la qual es fonamenten les desigualtats.
Segons xifres aportades per Idescat i l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) a l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya de 2011, en un 46,1% la persona principal que organitza les tasques domèstiques i familiars a la llar és una dona. Del total, un 27,2% implica la dona i la parella, un 14,8% tots els membres de la llar i en un 11,9% l’home. Això es tradueix en dobles jornades i una dependència més gran de les dones vers els homes en les parelles heterosexuals, que fa de substrat a la pobresa feminitzada.
Solucions consistorials
Per tal d’abordar aquesta problemàtica des de la complexitat que exigeix l’anàlisi, l’Ajuntament de Barcelona advoca per una aproximació que faci interseccionar el gènere amb altres categories com origen, edat, diversitats funcionals, orientació i identitat sexual, classe social o estructura familiar. L’altre pilar de la proposta d’actuació és la voluntat que les accions incentivin l’apoderament i la participació sociopolítica de les dones que interpel·la. Una incidència que vagi més enllà de l’assistencialisme.
L’objectiu fundacional de l’EFPP és el de valoritzar les capacitats i els interessos de les dones des de les seves experiències, de manera que puguin ser incorporats com a elements clau. No es contempla la possibilitat que actuï com un pla predefinit i inamovible en mans de dones i entitats d’expertes, que, val a dir, també actuen. Aquesta iniciativa es considerarà exitosa si acaba enfortint les xarxes informals comunitàries de les dones barcelonines. Vol alimentar tot un focus de participació i autoorganització.
Per assolir el primer objectiu, el consistori barceloní treballa per elaborar un indicador local de pobresa que tingui en compte l’aproximació interseccional esmentada. Però, mentre això no passa, l’eina utilitzada és l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM), el criteri utilitzat per a la concessió d’ajudes i prestacions socials. Es vol que el nou indicador estigui coordinat amb l’índex sintètic d’exclusió social. Amb les dades i sistemes d’informació que resultin d’aquest esforç, s’espera poder avançar en l’apoderament mitjançant els eixos d’economia per a la vida i l’organització dels temps i l’anomenat Ciutat de drets, que conté actuacions sobre habitatge i salut.
Amb les dades a la mà es vol promoure la inserció laboral i la permanència de dones en situació de vulnerabilitat mitjançant la qualificació i acreditació professionals. Una tasca en paral·lel al foment de la dignificació dels sectors més feminitzats mentre es combat la segregació ocupacional i les desigualtats per raó de gènere al mercat de treball sobre les quals es fonamenta l’exposició de les dones vers la pobresa. Accions que, com ja s’ha argumentat anteriorment, queden en paper mullat si no van de la mà d’una corresponsabilització en els treballs domèstic i de cura pels sectors implicats, siguin públics, privats o comunitaris. Sense oblidar les treballadores de l’administració: l’objectiu és situar al centre tant el temps laboral com els de cura, social i personal.
El concepte Ciutat de drets inclou els subeixos de l’habitatge i la salut. Així, pel que fa a les qüestions habitacionals, es lliga l’apoderament a l’ampliació de l’oferta del parc públic com garantir l’accés a l’habitatge del sector privat, prioritzant l’accés de les dones més exposades a la vulnerabilitat. Una proposta que s’associa a la lluita contra la pobresa energètica i la millora de les condicions d’habitabilitat.
En allò que va lligat a la salut, les prioritats impliquen erradicar la malnutrició que la pobresa du aparellada, assegurar l’accés universal a l’assistència sanitària i facilitar l’accés a la pràctica de l’esport i altres hàbits saludables. Amb les necessitats cobertes, es garanteixen les condicions socials bàsiques que permeten la participació social i l’apoderament. Tot plegat ha comptat amb una dotació pressupostària inicial de l’EFPP per a 2016 de 27.928.176,16 €.
Un balanç
Gairebé un any després des que es va llançar l’EFPP, i tal com es preveia en la proposta, ja es disposa d’una primera avaluació. Mig centenar de les 71 accions acordades ja s’han executat. Així, l’Ajuntament avança cada cop més en la segregació de dades per sexe i es continua treballant en la generació d’un indicador local de pobresa.
L’assessor de la tinença d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Sales, explica que, per copsar les vulnerabilitats a què estan exposades les dones, cal disposar de dades intrafamiliars. Els tradicionals índexs de pobresa relativa o la taxa AROPE analitzen el fenomen des d’unitats familiars agregades. Això, malgrat que hi ha indicis que la precarietat i la pobresa s’acarnissen, sobretot, amb famílies monoparentals on la dona és la que abans s’anomenava sustentadora principal.
Aquests indicis es basen en treballs com els de Paola Damonti, Ángel Belzunegui i Francesc Valls per a la Fundació FOESSA. Els tres acadèmics inventaven, en la investigació, una metodologia de càlcul dels índexs de pobresa segregats per homes i dones pressuposant-ne la independència econòmica. El resultat són taxes de pobresa femenina molt més elevades que les masculines.
El mateix departament de Recerca i Coneixement de l’àrea esmentada ha realitzat, en aquest mateix lapse de temps, una enquesta sobre 6.500 llars i 12.293 persones usuàries de serveis socials amb què construir la base de dades necessària per abordar la millora de les condicions materials de les dones afectades. A través de la col·laboració amb l’Agència Tributària, a més, s’ha construït una mostra de 39.000 llars, 90.000 persones, d’acord amb el padró municipal.
Per complementar aquesta recerca, en col·laboració amb el Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB), el Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT-UAB) i el Departament de Transversalitat de Gènere-Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones (CIRD), s’ha iniciat un estudi per avaluar la situació de les dones al mercat laboral.
Un cop resolta la qüestió de les dades i sistemes d’informació, els recursos es poden distribuir atenent amb més precisió les necessitats de les persones i, en aquest cas, les dones en risc de trobar-se en situació de pobresa. Al paraigua de l’Estratègia s’ha engegat la contractació directa de dones amb perfils amb més problemes per ocupar-se. Una mesura que busca el reciclatge professional i recuperar l’autoestima mentre duen a terme projectes d’interès comunitari. N’hi va haver 877, de dones contractades, en total, gairebé la meitat del total de participants, i quelcom possible per una inversió de 9.247.566,24 €.
Altre cop, orientar-se és clau, i és per aquest motiu que l’equip de govern encarrega l’informe Anàlisi jurídic i accions comunitàries. Economia de les cures a les llars a la ciutat i al territori de Poble Sec. Un instrument amb què es vol combatre la precarietat laboral en l’àmbit de les cures a través de la creació de cooperatives i la contractació mitjançant xecs servei. Una iniciativa que s’insereix en el programa que busca la democratització de la cura. Tot plegat amb un pressupost de 17.535,65€.
Amb els esforços per garantir l’accés al mercat laboral, la primera mesura amb què garantir la salut és cobrir els problemes nutricionals derivats de la pobresa. En el transcurs d’aquest primer any d’implantació de l’EFPP s’han donat 1.292 ajudes per a menjadors escolars, cosa que implica un import de 260.943€. En un context en què l’increment del pressupost destinat a beques menjador s’eleva a 1.108.845€. La mesura ha anat acompanyada de la targeta moneder Barcelona Solidària per fer més àgil el pagament de les ajudes a l’alimentació que es dona des dels serveis socials. La iniciativa va comptar amb 805.133,68 €.
En sintonia amb la idea d’apoderar les dones barcelonines i reforçar el teixit comunitari preexistent, l’economia social i solidària, que ha trobat en Barcelona un dels seus bastions, ha esdevingut un instrument prou útil. Així, Ester Vidal, directora de Serveis d’Economia Cooperativa, Social i Solidària, explica a EL TEMPS que l’aportació de les noves economies pivota sobre dos elements.
En primer lloc, l’economia comunitària, per tal de donar suport a grups que s’autoorganitzin i que donen resposta a necessitats de cura, com els grups de criança compartida. Això implica acompanyar els seus impulsors i donar-los les claus necessàries en matèria de formació i de gestió col·lectiva. En segon lloc, es tracta de fer una provisió de cura des de l’economia social i solidària més organitzada, que s’allunya de l’assistencialisme clàssic i enforteix la vida compartint les tasques en un ecosistema, el de la pobresa, especialment agressiu per a la dona. En aquest sentit, Barcelona es troba a l’avantguarda europea.