«No deu ser cert això que els catalans no sabem riure de nosaltres mateixos»

El context d’El naixement no pot ser més contemporani. Quan va decidir començar a escriure-la?

L’any 2015, en el context del debat aquí sobre el dret a decidir i la celebració del referèndum a Escòcia. Recordo haver llegit una entrevista a un dirigent escocès que deia que el sorprenia molt que aquí es qüestionés el dret a decidir. I també recordo divergències ideològiques amb persones molt properes. L’obra va sorgir d’aquí. 

Fa vertigen escriure sobre un fet contemporani encara en procés?
 

En aquell moment no em feia vertigen. Em va fer més vertigen quan es va publicar, perquè el referèndum semblava imminent. Tenia por que el text quedés desfasat. Per sort, com que em vaig centrar més en el que passava entre els personatges, no tant en el referèndum en si, ha mantingut la vigència. 

El conflicte de partida, a més, és versemblant. I potent, dramàticament.  
 

Sí perquè el conflicte d’idees es manté vigent independentment del que hagi passat en el referèndum. M’he recreat en el punt d’arrencada, però el fet que Jaume s’hagi de veure amb el seu cunyat madrileny, a qui no suporta, tot just el dia del referèndum, afegia més tensió dramàtica. 

Miquel Strubell diu al pròleg que vostè  troba el punt d’equilibri, molt difícil, entre les escenes dramàtiques i l’humor. Li va costar molt trobar el to?

No, va ser una cosa natural. Allò que passava era dramàtic, però el patetisme d’algunes situacions fa riure. Una mica com la vida. Tenia el xip de comèdia, però també volia que els personatges ho passessin malament, que hi hagués moments de tensió. M’agrada el terme dramèdia per definir l’obra.

Va ser difícil fer el perfil del personatge madrileny, que no resultara massa  esquemàtic?
 

Estereotipat? Reconec que en algun punt poden ser-ho, d’estereotipats, tant el personatge madrileny, el Jorge, com el  Jaume, el personatge català. Una amiga que va viure molts anys a Madrid em va dir que si comparava Jorge amb algunes de les persones amb les quals s’havia trobat, encara m’havia quedat curta. I des del punt de vista català em feia por que els jaumes se sentissin ofesos. Però això que diuen que els catalans no sabem riure de nosaltres mateixos no deu ser cert —o no sempre—, perquè als jaumes que llegiren l’obra els va fer gràcia el personatge.

Mentrestant, els personatges femenins, Lali i Montse, fan de cascs blaus.

M’agrada molt això que dius del casc blau, que és així en el cas de la Lali. La Montse està tipa d’entrada, vol llançar-ho tot a rodar perquè l’excés d’ideologia i de conviccions que estan per sobre de la relació han passat factura. La Montse, que és la forta, tindrà un moment de debilitat durant l’obra. I en canvi la Lali, que sembla la fluixa i la submisa, es revela. Les dones tenen aquí la funció de posar els punts pel que fa a la relació amb els homes, però la que és casc blau és la Lali.

Els lectors veuen projectades en l’obra la situació que han viscut.
 

M’agrada crear empatia. I la gent empatitza des d’una experiència personal, d’algun moment en què no s’ha sentit comprès, des del punt de vista que fos. I llavors decideixen no tocar el tema, o emprenyar-se com mones i llançar-se plats al cap. Les diferents actituds que surten a l’obra tothom les ha viscudes d’una manera o altra. 

L’obra es tanca amb un punt esperançat, amable. 

M’encanta aquesta lectura. Aquesta història comença amb una crisi sentimental per a mi simbòlica de la crisi de dos pobles, l’espanyol i el català. En l’obra deixo la porta oberta a una possible entesa. Algú m’ha dit que he estat massa benevolent, que el final hauria de ser més dur per ser realista. Però jo he volgut deixar-ho obert.