Enguany fa un segle d’ençà que es fundà a Lleida el Museu d’Art Modern Jaume Morera, un dels més importants de Catalunya en la seva especialitat. Els problemes juridicopolítics que darrerament afecten l’art de la Franja i de la part del bisbat de Lleida que fou amputada pel Vaticà, han fet que en parlar de museus a Lleida tinguem sempre a la boca el nom del Museu Diocesà, però no podem oblidar que el gruix i la història del Museu Morera mereixen tota la nostra atenció.
De fet, la creació del museu estava en marxa des del 1914, a càrrec de l’Ajuntament i de la Diputació, però la inauguració es produí el 1917. Als fons inicials s’hi sumà molt aviat una importantíssima donació d’una seixantena llarga d’obres del pintor Jaume Morera, germà petit del poeta, polític, membre de l’IEC i gran traductor de Shakespeare al català, Magí Morera i Galícia. Jaume Morera fou un dels paisatgistes més destacats del vuitcentisme al nostre país, i a part de la donació d’obra pròpia faria també, al museu, un nou gran regal: un conjunt molt ampli d’una setantena llarga d’obres de Carlos de Haes, el gran paisatgista belga que havia estat mestre seu a Madrid, peces que fan del museu lleidatà el més ric en obra d’aquest pintor que tant influí en l’evolució de la pintura de paisatge a tot l’Estat espanyol.
El museu va néixer amb una ambició declarada pel disseny mateix de la seva seu. En lloc d’ocupar un espai arquitectònic reciclat, com solia ser tan habitual, es dotà d’un edifici fet exprés que volia ser emblemàtic, amb la seva forma de temple grec octàstil —érem en ple Noucentisme—, que per desgràcia no ha arribat fins avui ja que el 1934 la institució fou traslladada a l’antic hospital de Santa Maria. Després d’una etapa d’inanició durant el franquisme, quan el museu passà a ser una mena de rellogat de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Morera recuperà el to amb el nou règim, bé que hagi sofert més episodis de nomadisme: a l’antic convent del Roser i després a l’edifici del Casino Principal, on té actualment la seva seu provisional. La seva renaixença ha estat prou sòlida malgrat el perpetu problema del seu allotjament, que sembla que ara es va encarrilant.
A part dels noms esmentats, el Museu Morera acull col·leccions molt substancials d’artistes lleidatans de primer ordre, com Gili i Roig —de qui, a part de pintures, hi ha clixés fotogràfics creatius—, Xavier Gosé, Viladrich, Samarra, que arriben a les avantguardes del segle XX amb la presència d’un fons molt important de Leandre Cristòfol, que inclou els seus arxiu i biblioteca, i peces bones de Garcia Lamolla. I també te un degoteig molt ampli de petites quantitats d’obres de molts altres artistes, arribades per camins diferents.
L’artífex de la salut actual del museu és el seu director Jesús Navarro, que ho és des de l’any 1994. En tot aquest temps, el Morera, a part de la seva tasca de conservació i canalització al públic del seu patrimoni cultural, ha fet una àmplia tasca d’exposicions de gran nivell que ha servit no sols per exhibir sinó també per estudiar, cada cop més, diverses figures de l’art lleidatà o vinculat a la institució. N’hi ha hagut sobre Haes (2006), Viladrich i el gran pianista Ricard Vinyes (2007), Gili Roig, Cristòfol i Crous Vidal (2008), Gosé (2009), Lamolla (2010), Ton Sirera (2011), Trepat (2014), Viola (2016)... i me’n deixo moltes. I encara hauria de dir que algunes d’aquestes exposicions de grans noms lleidatans ja era la segona vegada que s’abordaven en exposicions pròpies o d’altres institucions, però sempre amb la col·laboració imprescindible del Morera.
I en tota aquesta tasca, l’objectiu del museu no s’ha aturat en l’art ja consolidadament patrimonial sinó que també ha prestat atenció a artistes de les darreres promocions, des dels ja clàssics Àngel Jové i Benet Rossell a artistes més recents com Ignasi Aballí.
La darrera exposició, la que el museu va programar per celebrar el seu centenari, portà per títol Connexions, clausurada aquest octubre, i va ser un interessant exercici d’encarar diverses obres del museu amb peces sintonitzables amb elles, pertanyents a altres museus i col·leccions, fent-les dialogar, com ara se sol dir dia sí dia també.