-En primer lloc, quina valoració fan des de Plataforma per la Llengua? Per què és important l’oficialitat del català a Europa?
-Encara s’ha de confirmar, perquè de moment s’ha demanat i els 27 estats de la Unió Europea (UE) n’han de votar a favor. Però quan es confirmi serà una gran notícia. Hem de fer èmfasi que el català sigui oficial a la UE: no es tracta, només, que els eurodiputats puguin parlar en català, que ja de per si està bé, però molt més important que això és el fet que hi ha molta normativa de la Unió Europea que afecta directament o indirecta els ciutadans –per exemple en l’àmbit del consum– i és obligat a que es redacti en les llengües oficials de la UE. A la pràctica, l’ús del català en el seu propi territori pateix traves. Per tant, eliminar aquestes traves és una molt bona notícia.
-Si un únic estat dels 27 que té la UE hi vota en contra, la petició no serà acceptada?
-Exacte. Fins ara això no ha passat mai, que un estat proposés l’oficialitat d’una llengua i no s’acceptés. Cal pensar que hi ha 11 llengües, de les 24 oficials que hi ha a la UE, que tenen menys parlants que el català, i per tant no hi hauria cap raó lògica ni legal per no acceptar-ho. Per tant, aquest primer pas s’havia de fer, és positiu, i quan és concreti serà una gran notícia.
-No és la primera vegada que s’intenta fer aquest pas...
-És la primera vegada que demanen l’oficialitat com toca. Al 2004 es va demanar una mena d’estatus que tenia com a objectiu el reconeixement de la llengua, però el que calia era fer que el català fos oficial, i això depèn del Consell de la Unió Europea, que ha de canviar el reglament 1/1958, i aquest reglament s'ha modificat fins a set vegades. En algunes d’aquestes ocasions la sol·licitud coincidia amb ampliacions de la UE –segons s’hi afegien estats s’afegien, també, les seves llengües al llistat de les oficials. I en altres ocasions s’ha modificat el reglament sense que hi hagués una ampliació de la UE. Per tant, no cal que la UE oficialitzi noves llengües per a aprofitar i incorporar també el català: és únicament una qüestió de voluntat política. Els estats no hi tenen res a perdre: afegir llengües noves no va en contra de les altres. Per tant, aquest primer pas és necessari, i és el primer cop que es fa ben fet, si és que no ens estan enganyant. Però sembla que aquest cop sí que s’ha fet bé. A més, curiosament, demanar l’oficialitat és més senzill que sol·licitar reconeixements puntuals, com ara que els eurodiputats puguin expressar-se en català. L’oficialitat és el reconeixement total, i és el que s’ha demanat.
-També es permetrà parlar català al Congrés dels Diputats.
- Si un estat és plurilingüe, entenem que és de sentit comú que les seves institucions permetin l’expressió en totes les llengües oficials. És una bona notícia, tot i que no és, ni de lluny, tan important com el reconeixement de l’oficialitat del català per part de la UE. Però poder parlar en les llengües oficials de l’Estat a les institucions ha de ser normal. El que és anormal era el que estava passant fins ara. Com deia, potser això no és tan important quant a normativa europea, però sí quant a visibilització i perquè bona part de la gent que viu a les zones monolingües de l’Estat comenci a canviar la mentalitat i comprovi que les llengües no generen conflictes, sinó que els conflictes són generats per les persones que volen que aquestes llengües no siguin tractades amb normalitat.
-Si aquests canvis s’acaben concretant i, en l’àmbit polític, Pedro Sánchez acaba sent investit amb els vots de l’independentisme català, pensen que es pot iniciar una nova època positiva pel que fa al reconeixement i l’evolució de la llengua?
-Podria ser. I si aquest és el camí que trien els partits a nivell de llengua, tenim moltes propostes per millorar. En aquest sentit potser seria més fàcil que la situació millorés més a Catalunya que al País Valencià, a les Illes o a la Franja, si es té en compte els governs autonòmics que n’hi ha en aquests moments. Però és important que recordem que protegir les llengües i assegurar la igualtat dels drets lingüístics no hauria de ser, només, responsabilitat dels governs autonòmics, sinó també del Govern de l’Estat. A més, ho diu l’article 3 de la Constitució espanyola: que les llengües cooficials “seran objecte d’especial respecte i protecció”. Fa 45 anys que esperem aquest “respecte” i aquesta “protecció”, i estaria bé que comencés a arribar. Per exemple, no fomentant la fragmentació lingüística diferenciant entre valencià i català com si fossin llengües diferents; assegurant que tota la canalla a l’escola sortís de l’ensenyament obligatori sabent bé el català –és evident que ningú no en surt sense saber bé el castellà; defensant el català a l’escola i a totes les institucions... Això, al final, no és altra cosa que complir la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, a la qual Espanya està adherida des de fa més de vint anys i no l’està fent complir.
-Per últim, ara que parlava de la fragmentació lingüística, pensa que la diferenciació que es fa entre valencià i català en alguns casos –com si foren llengües diferents– pot tindre alguna conseqüència a Europa?
-Jo crec que no. Una cosa és que els terraplanistes de la llengua vulguin emparar-se en la denominació tradicional de valencià per dir que són llengües diferents, però tal com també passa a l’Alguer, allà el català és denominat alguerès, i ningú no dubta que no sigui català. De fet, el ministre que ha fet la sol·licitud ha demanat l’oficialitat del català, del basc i del gallec, i en aquest cas no han dit res del valencià, tal com sí que fan als webs d’alguns ministeris, on diferencien entre català i valencià. És com si en aquest cas els fes vergonya diferenciar-ho i posicionar-se en contra de tots els filòlegs del món.