Els Crítics

El problema és Espanya

Si Maria Aurèlia Capmany aixequés el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit el PSC, engegaria un renec ben gruixut. Del PSC que defensava l’autodeterminació el 1976 al d’avui, espanyolista i còmplice de la repressió contra Catalunya, hi ha un abisme. Al seu torn, Pasqual Maragall, insigne líder del socialisme català, va emprendre la reforma frustrada de l’Estatut de 2006 i, molt més coherent, s’ha situat als antípodes del patètic PSC oficial mostrant el suport al dret a la independència de Catalunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Parlàvem d’un somni de Jordi Coca, inspirada lliurement en M. Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall: caminant pels carrers de la ciutat (1983), imagina tots dos personatges públics en una conversa informal i distesa, que transita del passat al futur. Dues mirades d’origen, formació i edat diferents: la de l’alcalde Maragall, moderna i cosmopolita, però centrada en la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana, com si no existís el país, i la de l’escriptora Capmany, amb visió històrica, que pensa críticament en un projecte nacional de base social i creu en el poder transformador de la cultura i de la política.

Tots dos se situen en les coordenades de l’esquerra catalanista i en la confiança il·lustrada i europeista. Coincideixen en la necessitat de transformar en profunditat, per la política o per la cultura, el país. Les afinitats no amaguen les discrepàncies. Maragall està disposat —realpolitik obliga— a obviar el passat franquista de Samaranch per obtenir els Jocs Olímpics que internacionalitzaran una ciutat mancada d’Estat. Capmany, en canvi, no oblida l’intent de genocidi cultural del franquisme i critica sense embuts la burgesia indígena per la connivència amb la dictadura i pel seu egoisme de classe.

Tots dos discuteixen sobre els projectes per a Barcelona, el vincle entre polítics i intel·lectuals, l’eix social del catalanisme, el feminisme intel·ligent i, sobretot, les difícils relacions entre Catalunya i Espanya. El quid és, segons Capmany, el fracàs de l’Espanya una, grande y libre i la frustració endèmica de Catalunya per democratitzar i modernitzar l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que encara cueja.

Dirigit pel mateix Coca, el muntatge situa l’acció en el menjador del mític pis de Capmany al carrer de Mallorca, la tardor de 1983. Pautada amb interludis musicals de distensió, la proposta és lineal, estàtica, amb un ritme morós que incita a la reflexió. Des del primer minut, amb música de Bach, fins al darrer, amb la projecció d’imatges històriques que culminen el 1992, es convida a un viatge al passat que tanmateix resulta ben vigent.

Anna Güell interpreta amb solidesa i convicció una Capmany que, tot i invocar-ne el caràcter, defuig la mera imitació, mentre que Òscar Intente exagera una mica la nota, però resulta també persuasiu. Tots dos ens fan reviure excel·lentment la bona sintonia entre dues personalitats de primer ordre en la vida política i cultural del país.

Al capdavall, Capmany i Maragall estaven d’acord a somniar i voler construir una Catalunya d’esquerres, oberta, moderna i lliure, que, per ara, no ha pogut ser. La història i l’actualitat més candent demostren que qualsevol projecte polític de signe progressista topa, adés i ara, amb el mur d’una Espanya intransigent, despòtica, incapaç de respectar els estàndards democràtics europeus. Com afirma amb lucidesa Capmany, “el problema és Espanya”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.