Obituari

La tria catalana de Patrícia Gabancho

La periodista Patrícia Gabancho, nascuda a Buenos Aires (Argentina) el 1952, va morir a Barcelona el passat 27 de novembre a conseqüència d’un càncer de pulmó

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Patrícia Gabancho va aterrar a Barcelona amb 22 anys quan la dictadura agonitzava, el 1974. A diferència de milers d’argentins vinguts a Catalunya, Gabancho era més que conscient d’algunes peculiaritats catalanes, la seva història i la seva llengua. Diuen que havia fet classes de català al Casal Català de Buenos Aires i, en arribar, ja el parlava amb certa fluïdesa.

Sigui com sigui, al cap de dos anys ja publicava Cultura rima amb confitura, bases per a un debat sobre la literatura catalana i el 1977 ja debatia amb dialèctica argentina a l’Ateneu Barcelonès. Així ho recorda en Narcís Garolera, catedràtic de llengua i literatura a la Pompeu Fabra: “Ella freqüentava l’Ateneu Barcelonès i setmanalment coincidíem en uns sopars que fèiem allà cada dimarts, unes reunions a les quals també acudien en Joan de Sagarra, en Xavier Bru de Sala i d’altres”.

Garolera confirma que en aquell moment Gabancho ja parlava català i lliga la seva relació amb el Casal Català al seu pare, Abelardo F. Gabancho, segons Garolera un militar argentí amb una preparació cultural molt sòlida. “Al Casal Català de Buenos Aires, segons explicava la Patrícia, la va portar el seu pare, que em sembla que era coronel. Crec que va contactar amb el Casal perquè prèviament havia contactat d’alguna manera amb Alexandre Deulofeu, l’autor de La matemàtica de la història, amb el qual va mantenir una relació epistolar que no sé si es conserva”.

Posteriorment, segons Garolera, Abelardo Gabancho vindria a Barcelona i treballaria en l’arxiu d’en Deulofeu. La Patrícia, diu Garolera, tenia molta influència del seu pare, “que potser era maçó com el mateix Deulofeu”, aventura Garolera.

Sobre la possibilitat que el seu pare i Deulofeu es coneguessin a l’Argentina, a Garolera li sembla lògic: “Potser el coronel Gabancho va participar també en la gran rebuda que l’Argentina va fer a Deulofeu als anys seixanta. Deulofeu havia vaticinat que, en acabar-se l’imperi nord-americà, l’imperi que sorgiria seria l’Argentina. I Deulofeu va poder viatjar a l’Argentina amb tot pagat quan aquí ningú no el tenia per res encara”.

Com a periodista, Gabancho va col·laborar en molts mitjans amb les seves opinions, escrites al diari Ara, a El País i al Nació Digital. En diverses tertúlies radiofòniques i de televisió, Gabancho demostrava sempre un gran ventall de recursos dialèctics, un mèrit que, en privat, atribuïa a la importància que l’ensenyament argentí dóna als exàmens orals.

En els seus llibres, Gabancho va analitzar temes tan diversos com el tango (Barcelona, tercera pàtria del tango, escrit amb el seu exmarit Xavier Febrés, Quaderns Crema, Barcelona, 1990), la història oral i el feminisme (El segle XX vist per les àvies, La Campana, Barcelona, 1999) o el catalanisme (El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, Edicions 62, 2007) o La batalla de l’Estatut (Empúries, 2010).

Gabancho també va comissariar exposicions per a l’Ajuntament de Barcelona, com una de centrada en el poeta Joan Maragall que es va celebrar al Museu d’Història de Barcelona, el 1998: Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona, el catàleg de la qual va ser editat per l’Institut de Cultura de Barcelona, el MUHBA i Proa.

Patrícia Gabancho, que sempre es va posicionar políticament com una catalanista d’esquerres i feminista, es va mostrar, en els últims anys, partidària de la independència. Va formar part del Cercle d’Estudis Sobiranistes, va col·laborar activament amb l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i va ser la vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès en la seva última època.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.