El seguici avança per la gespa humida del cementiri, entre creus de metall rovellat i làpides marcades per la intempèrie. Tot el poble està de dol: homes de mans rústegues, adobades al camp, afilerats darrere de dones velles amb mocadors al cap i davant de joves amb bossetes de mà. Arribats al clot acabat de fer, pleguen els paraigües i tiren una mica de terra sobre el fèretre. Alguns se senyen. Llavors es presenten, un a un, davant de la mare i l’àvia del difunt. Les dues dones ploren, semblen absents. Entre les paraules de condol sovinteja un “Jo també tinc algú al front” o similar. Un pare, un germà, un fill.
És un matí borrascós de principis d’agost, a mig camí entre Kíiv, la capital, i Khàrkiv, la segona ciutat més gran del país. El poblet de Vyly no arriba als 300 habitants, es troba a la regió de Poltava i avui enterra un soldat mort. És el segon de l’any.
Ruslan Babinets va caure el 28 de juliol prop d’Avdíivka, en un front del Donbàs. Tot just feia un mes que havia complert els 24 anys, era el més jove del seu batalló.
A pocs metres de la tomba i amb posat solemne, hi ha dos soldats joves de peu davant d’una creu ortodoxa, de fusta curosament tallada. Aquí hi ha enterrat el primer home que el poble va perdre en aquesta guerra. Mort l’11 de març d’aquest any. Un amic de joventut de Ruslan, 26 anys.
Fa gairebé un any i mig de la incursió russa a Ucraïna. L’intent de Vladímir Putin de convertir el país veí en un estat sotmès al jou de Moscou va fracassar l’any passat. Al març la població ucraïnesa va defensar Kíiv davant el gran atac rus, i a la primavera i a l’estiu va aturar el foc que assaltava els fronts de l’est del país. A la tardor Ucraïna va reconquerir parts de les regions de Khàrkiv i Kherson. Finalment, fa poc més de dos mesos, va iniciar una contraofensiva al sud del país que a males penes avança.
Aquesta lluita per la supervivència com a estat independent, Ucraïna la paga amb sang. De de l’inici de la guerra han caigut milers de soldats, molts altres han estat ferits o estan desapareguts. Segons una enquesta de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv, quatre de cinc ucraïnesos i ucraïneses tenen família o amics que han estat ferits o morts.
Com s’ho fan per suportar les pèrdues? Quin espai hi ha per al dolor quan un país està en combat?
La notícia de la mort del fill ho envolta tot en una boira espessa, diu Lyudmyla Levtxenko, mare de Ruslan Babinets: els pensaments i les converses dels últims dies, les trobades, els records. Diu que en algun moment la va trucar un dels comandants per dir-li que Ruslan era mort. No recorda quan va ser exactament.
Cinc dies després de l’enterrament, Lyudmyla Levtxenko, de 45 anys i pell torrada pel sol, rep la nostra visita al porxo de la seva petita casa rural de Vyly, a pocs centenars de metres del cementiri on hi ha sepultat Ruslan. Fa un sol roent, a l’aire es respira l’olor del corral de les gallines. Nadejda, la filla de 19 anys, seu al costat de sa mare. Totes dues porten el mocador negre de dol lligat al front.
Levtxenko treu el mòbil i ensenya una foto del Ruslan. Un home jove amb roba de camuflatge, cabells bruns, ulls blaus, una mirada tímida i infantil. Va passar la joventut en aquesta casa. Hi vivia amb la germana, la mare, l’àvia Kateryna i el seu padrastre Serhiy, fins que va esclatar la guerra. El cotxe de Ruslan, un Opel Vectra antic, encara està aparcat al pati.
Amb quatre anys ja jugava amb cables, desmuntava objectes per refer-los, tenia interès pels aparells tècnics, explica Levtxenko. Després d’acabar la secundària obligatòria va entrar a l’escola de formació professional a la ciutat de província més propera. Va formar-se com a tractorista i va començar a treballar en una empresa agrícola de la zona. “Tenia il·lusions”, diu la mare, “volia sortir del poble, comprar un cotxe nou, fer-se una casa.”
Però en comptes d’això va començar la guerra. El 23 de febrer, un dia abans de l’atac rus, Ruslan es va presentar al centre de reclutament més proper. Es va incorporar a la Brigada 116 de Defensa Territorial, una espècie de milícia de reservistes i voluntaris que dona suport a l’exèrcit regular.
“Mai no va deixar anar ni una paraula sobre la vida al front”, diu la germana de Ruslan. Segons Nadejda, això ja anava molt amb ell. Mare i germana el descriuen com una persona que no plorava mai, ni tan sols davant la guerra. No li agradaven les abraçades ni suportava el sentimentalisme.
La brigada de Ruslan havia estat destinada lluny dels combats més violents. Però al gener va ser enviada al front entre Soledar i Bakhmut, una de les batalles més sanguinolentes de la guerra. La família del jove soldat es va assabentar del desplaçament per un xat de Signal creat per familiars de combatents.
Ruslan sempre menystenia les preocupacions que ella tenia, explica Lyudmyla Levtxenko, dient que no calia fer tant de renou i que ell ja s’apanyava. “Havíem d’empassar-nos l’angoixa i els sentiments fins a convertir-los en pedretes.”
A diferència de molts dels seus camarades, Ruslan va sobreviure l’avançament rus cap a Soledar i Bakhmut sa i estalvi. Al febrer, la seva unitat va obtenir dues setmanes de permís i tot seguit, al març, va ser enviada al front d’Avdíivka. A mitjan juliol el soldat va rebre un altre dia de permís amb la família. El va passar mirant una pel·lícula amb la germana, sense sortir de casa.
De la breu visita, la mare en recorda sobretot una cosa: “Estava nerviós. Va proposar que traspasséssim la titularitat del cotxe al meu marit,” explica Levtxenko. “Com si ell hagués tingut un pressentiment.” No el van tornar a veure més.
Les necrologies de soldats com Ruslan Babinets és el que més li costa escriure, diu Viktor Tkatxenko. “Son persones senzilles, que treballen amb les mans, que ho sabien arreglar tot.” Aquestes històries el remouen molt.
Tkatxenko, periodista de dades de 33 anys, és un home vigorós i prim, de cap rapat i posat reflexiu. Fa13 anys que treballa a Poltavschyna, diari local de Poltava, capital de la regió que duu el mateix nom. La redacció del diari, amb seu en una antiga fàbrica d’acordions, ha publicat el nom de cada soldat provinent de la regió que ha mort des de l’inici de la guerra. Foto i necrologia incloses.
Viktor Tkatxenko ha programat una eina específica que pentina les xarxes socials per trobar noms i certes paraules clau com “matat” i “mort”. La majoria de comunicats es troben als continguts de les autoritats locals. El matemàtic recull el nom dels caiguts en una taula d’Excel, Ruslan Babinets porta el número 1.211. És una de les entrades més recents: més de 1.200 soldats morts provinents de Poltava, una regió rural que no arriba a 1,4 milions d’habitants.
L’exèrcit ucraïnès i el Ministeri de Defensa tracten les xifres dels soldats caiguts com a secret d’estat. L’argumentació és que podrien ajudar a l’enemic. Les úniques referències accessibles a persones alienes són declaracions ocasionals i estimacions: Valeri Zalujni, cap de les forces armades, per exemple, fa un any parlava de gairebé 9.000 soldats morts. Els agents dels serveis secrets dels EUA partien d’una xifra de fins a 17.500 combatents ucraïnesos morts, segons es desprèn de documents filtrats.
Portar el recompte i publicar els noms ha estat una decisió, gens fàcil, que van prendre els set membres de la redacció del diari. Fins ara, Tkatxenko i els seus companys no han tingut cap problema amb les autoritats. Però part de la ciutadania en critica les publicacions. Cita del missatge d’una lectora: “Esteu bé del cap?” Segons ella, les xifres de Poltava son una mina d’or per als analistes militars de Rússia.
Tkatxenko s’hi oposa. Els informàtics russos son capaços d’examinar els comunicats de les autoritats locals d’Ucraïna, “segurament ja ho estan fent”. Diu que les persones que pensen com aquesta lectora probablement prefereixen viure una il·lusió: “Creuen que és útil silenciar les pèrdues, però no és així.”
La mort al front cada vegada penetra més en la vida quotidiana de la població ucraïnesa que viu lluny de les zones de combat. En un cementiri de la perifèria de la ciutat de Poltava s’hi afileren les tombes de soldats, gairebé 150 morts. Hi ha un mar de banderes blaves i grogues. Paracaigudistes i infants de marina al costat dels camarades de Ruslan Babinets, de la Brigada 116 de Defensa Territorial.
Només entre els coneguts de Viktor Tkatxenko ja són cinc els homes caiguts al front. Un dels fundadors del seu diari va ser ferit de gravetat al cap. Tkatxenko està segur que en algun moment el govern modificarà la política d’informació i tractarà les pèrdues més obertament. Fins llavors, diu, la seva tasca és fer palpable “el pols de la guerra” a les persones de la regió. “Han d’entendre que serà una guerra llarga i amb pèrdues greus.”
Hi ha pocs llocs on es vegi com de llarga i com de sanguinolenta és la guerra. Avdíivka n’és un. Aquesta petita ciutat al nord de Donetsk es troba al front des de 2014. Des que Rússia va estendre la guerra a tota Ucraïna al febrer de l’any passat, les batalles encara són més intenses. Últimament ha patit dues o tres dotzenes d’atacs russos cada dia: esclats de bombes aèries, atacs amb llançagranades i foc d’artilleria. Ja fa temps que s’ha convertit en una brutal guerra de trinxeres: pocs metres pagats amb molta sang. Els soldats ucraïnesos fan comparacions amb el front occidental de la Primera Guerra Mundial.
Aquí, a set hores amb cotxe del seu poble natal, és on Ruslan Babinets va servir com a conductor del transport blindat de tropes d’una unitat d’infanteria els últims mesos de la seva vida. Gràcies a la seva formació de tractorista, immediatament va ser capaç de manejar el vehicle amb tanta destresa que de nom de guerra li van posar “Panzyr”, el blindat.
“Amb les màquines, Ruslan era el més hàbil de tots. Ho sabia arreglar tot, era ràpid a l’hora de posar-ho tot a punt: vehicles, equips de ràdio, antenes Starlink,” explica el seu comandant adjunt Oleksandr, de 38 anys. Diu que el noi de Vyly era valent, que sempre era el primer a presentar-se voluntari quan s’havia de retirar els ferits de la zona de perill. “Ha salvat moltes vides.”
Aquest exprofessor de biologia també es de la regió de Poltava, com gairebé tots els soldats de la Brigada 116. A l’inici de la guerra eren ben pocs els que pensaven que acabarien en fronts de batalles tan aferrissades com les de Soledar, Bakhmut o Avdíivka.
La defensa territorial es basa en un principi: qui s’hi allista ho fa per protegir el territori on viu. Però com que al llarg de la guerra l’exèrcit regular va anar perdent alguns dels seus soldats més experimentats, els comandants també van llançar unitats com la Brigada 116 a les batalles més cruentes. Pagesos, paletes, professors, enginyers s’encaren al grup de mercenaris Wagner. Segons Viktor Tkatxenko, a la batalla de Soledar i Bakhmut van caure més de 200 soldats de Poltava, que és només una de les 27 regions d’Ucraïna.
Dels 90 soldats de la companyia de Ruslan Babinets, dos van caure al front de Bakhmut i quatre a la batalla per Avdíivka. Així ho relaten els seus comandants. Aproximadament 30 soldats van resultar ferits. A finals de juliol la unitat estava tan delmada que Ruslan, que en teoria feia de conductor, havia d’ajudar a cavar noves trinxeres a prop de la línia de foc. El matí del 28 de juliol, cap a les 11, un projectil de morter rus li va clavetejar fragments a l’esquena i als pulmons.
Va viure dues hores més. Els camarades demanaven ajuda per ràdio cada vint minuts, segons relaten els soldats d’una tropa d’exploració, que van ser els que finalment van enterrar el cos. Segons expliquen, fins a tres unitats van intentar anar a salvar-lo. Però els russos van atacar i ferir altres soldats. La tropa no va poder arribar fins al vespre. A Ruslan, que havia salvat tantes vides, l’ajuda li va arribar massa tard.
Ara hi ha una tomba de soldat més, una altra família de dol, una nova entrada a l’Excel de Viktor Tkatxenko.
Fins ara, les pèrdues no han doblegat la resistència dels ucraïnesos. Segons les enquestes més recents, quatre de cada cinc ciutadans i ciutadanes estan en contra de cedir territori a Rússia, encara que això suposi prolongar la guerra. Dos de cada tres estan en contra del diàleg amb Moscou. Les xifres es mantenen força estables des de l’any passat.
A la Brigada 116, molts dels camarades de Ruslan tenen una opinió similar. Dmytro, de 41 anys, diu que després de mesos de duríssimes batalles està esgotat. Abans de la guerra, aquest soldat d’infanteria treballava de joier. Va ser ferit al front de Bakhmut, encara té un fragment incrustat a la part dreta de la cara.
Hi ha una cosa que encara li fa més por que una guerra llarga: l’enquistament del conflicte. Diu que Rússia només faria servir les pauses per recuperar forces i tornar a atacar. I llavors l’atac podria arribar a la seva Poltava natal.
Allà hi ha Lyudmyla Levtxenko, asseguda al porxo, nou dies després de la mort de Ruslan. Diu que no pot odiar els russos, que això no la farà recuperar el fill. Vol tornar a treballar ben aviat: donar menjar a les gallines, plantar patates i tomàquets.
És el que hauria volgut Ruslan, diu. “Ell mai no volia que ploréssim.” •
Traducció de Mercè Ardiaca Jové