L’Equip de Passos del PCE es va constituir l’any 1941 a l’exili, a Occitània i al Rosselló, a través d’un acord dels màxims dirigents del PCE. Aquest nou òrgan paramilitar quedaria sota la direcció del buró polític del PCE, que aleshores estava establert al territori de l’Estat francès. El seu coordinador va ser Fernando Claudín Pontes, la mà dreta de Santiago Carrillo, el secretari d’organització. Claudín va ser substituït, a partir de 1947, per Julián Grimau García.
L’objectiu de l’Equip de Passos era organitzar els viatges que es feien cap a l’interior o per sortir del territori de l’Estat espanyol. Es tractava de garantir la destinació i l’evacuació de guerrillers, la infiltració de militants destinats a gestionar el PCE, el transport de diners, d’armament i de documents per continuar la lluita armada antifranquista.
“El guia havia de tenir una gran fortalesa física, una salut excepcional i uns nervis d’acer”. Així definia l’activitat l’historiador Daniel Arasa i Favà. “Havia de conèixer molt bé la muntanya i ser capaç d’orientar-se al mig d’una tempesta o de la boira. També havia de saber què fer en el moment —que es produïa sovint— en què algú defallia vençut per la fatiga o el fred, quan es desanimava i no volia continuar endavant, quan algú perdia els nervis davant la presumpta proximitat dels perseguidors o quan la muntanya semblava insalvable”.
“Des dels anys quaranta, les organitzacions del PSUC i del PCE a l’interior i a l’exili funcionaven conjuntament sota la direcció del PCE”, afirmava Antoni Lardín i Oliver, l’historiador del PSUC d’aquells anys. “Amb l’arribada de Santiago Carrillo al territori de l’Estat francès, a mitjan octubre de 1944, aquest control es va consolidar, malgrat que s’aparentava revitalitzar la lànguida existència del PSUC”.
Carrillo es va reservar per a ell el control de l’Equip de Passos, l’aparell de falsificació, els dipòsits de diners i d’armes, que era conjunt per a ambdós dos partits. Carrillo es va envoltar de militants fidels col·laboradors del PSUC, els quals comunicaven directament amb ell, al marge dels seus responsables polítics, com demostren els informes i les cartes que formalment havien de conèixer els dirigents del PSUC. Durant la segona meitat dels anys quaranta, Carrillo rebia les confidències dels que criticaven les decisions polítiques i les organitzacions de la direcció del PSUC de Joan Comorera, o fins i tot quan li demanaven que intercedís per ells davant possibles depuracions.
“Per guardar les formes, es permetia que el secretari general del PSUC, Joan Comorera, mantingués algun contacte amb l’interior, però sempre mediatitzat per la xarxa de relacions orgàniques que havia imposat Carrillo. L’expulsió de Comorera va suposar que, en la dècada dels cinquanta, Carrillo dirigís sense cap impediment l’estratègia de l’oposició a tota Espanya i que el PSUC fos subsidiari de les seves decisions. A l’interior, la fusió entre els dos partits va ser molt més evident i ràpida per la pressió de la dictadura”, i pel fet de compartir el marxisme-leninisme-estalinisme.
A més de l’Equip de Passos del PCE, hi havia diferents xarxes de pas clandestí de la frontera, com ara la Comète, que va permetre evacuar entre Euskadi Nord i Euskadi Sud 770 aviadors britànics i nord-americans caiguts al continent. Uns 150 resistents hi van deixar la vida amb les activitats relacionades amb el pas de la frontera. La fundadora de la Comète va ser la infermera belga Andrée de Jongh (1916-2007). El mugalari de la xarxa era un pastor basc, Florentino Goikoetxea Beobide (1898-1980), que amb prou feines parlava castellà, i que tenia dues missions: salvar els aviadors que havien caigut al continent, a través de les muntanyes, i lliurar documentació clau sobre els militars ocupants alemanys al territori de l’Estat francès. La xarxa va tenir un infiltrat, Jacques Desoubrie, amb els malnoms de Jean Masson i Pierre Boulain.
Al Grup Ponzán, d’auxili a fugitius, se li atribueixen l’evacuació de més de tres mil persones. Organitzada pel mestre anarquista aragonès exiliat a Tolosa, Francisco Ponzán Vidal (1911-1944), va organitzar una xarxa que va treballar pels serveis secrets de l’Estat francès, belga i sobretot anglès. Ponzán va ser detingut per la Gestapo i executat amb un ampli grup de resistents. Els seus cossos van ser cremats a Buzet-sur-Tarn, a trenta quilòmetres de Tolosa.
Camarades “sacudidos” pels estalinistes
Pere Canals Cabrisas (1908-1946), amb 37 anys, àlies Pedro o Julio, va ser assassinat pels seus camarades a principis de 1946, presumptament per guies de muntanya. Canals era membre del Comitè Central del PSUC. Retornat de l’exili americà, era el delegat de Jesús Monzón a Catalunya, de qui es va anar distanciant. Santiago Carrillo, en nom del Buró Polític, va exigir a Monzón i a Gabriel León Trilla, ambdós col·laboradors seus ben pròxims, que passessin, es presentessin i, en cas que es neguessin, o excusessin la dificultat del pas per la frontera, en paraules textuals atribuïdes a Santiago Carrillo, que “los sacudiesen”.
Aquest va ser el cas de León Trilla, dirigent del PCE i catedràtic de Francès que vivia clandestinament a Madrid. El 6 de setembre de 1945, el seu cadàver va aparèixer apunyalat, mig nu, al Campo de las Calaveras, al cementiri del barri d’Arapiles de Madrid. Es tractava de simular un robatori o un embolic sexual. Unes militants del PCE li van “tender una celada”.
No sé sap on, ni quan, ni com va ser executat Pere Canals. Tampoc no se sap on descansen les seves despulles. La seva família ho va reclamar al PSUC sense èxit. Si la mort es va produir durant el viatge a Tolosa se suposa que va ser apunyalat, com León Trilla, per evitar que els trets alertessin als agents d’ordre franquistes o la Gendarmeria francesa. D’altres militants assassinats ni tan sols se’n sap el nom, malgrat que la informació disponible permetria identificar moltes víctimes i botxins d’aquesta activitat.
En aquells moments, el responsable de Passos per Catalunya era Josep Serradell. Havia estat apartat de la direcció del PSUC per Canals i Monzón, i Santiago Carrillo l’havia tornat a incorporar. L’assassinat de Pere Canals no va ser ni el primer ni el darrer. De fet, quan Jesús Monzón va ser cridat a capítol, per deixar l’amagatall de Madrid per retornar a Tolosa, va témer ser liquidat durant el trasllat. Aquest temor va ser confessat a la Pilar Soler Miquel, la seva parella d’aleshores, que havia de compartir viatge amb Monzón.
Pere Canals també va compartir amb Wenceslau Colomer Colomer l’angoixa que no arribaria al seu destí. Colomer, dirigent del PSUC, va ser qui es va encarregar de l’expulsió de Joan Comorera, el secretari general del PSUC apartat pels carrillistes del partit.
Quan Comorera va passar el Pirineu, l’Equip de Passos del PSUC-PCE va estar atent al seu viatge de retorn a Barcelona. Comorera va suspendre el trasllat per por que el viatge fos interceptat pels guies estalinistes i, immediatament, executat.
Guies de muntanya del PCE-PSUC
L’Equip de Passos del PCE estava format per la direcció a l’exili a Tolosa —Santiago Carrillo, Fernando Claudín i Julián Grimau—, l’Equip de falsificació, el Servei de Ràdio-Escoltes que interceptava diàriament els missatges en clau de la policia franquista i la Guàrdia Civil (1944-1954), la xarxa de cases de suport, amagatalls i els guies de passos. Aquests guies lliuraven informes de cadascun dels seus viatges amb les incidències dels trasllats i la situació dels passos fronterers. Les persones evacuades del territori espanyol també feien un informe de la situació del punt de procedència, i la direcció de passos acumulava la biografia i autobiografia de totes les persones implicades (1945-1950). Aquests són alguns dels guies, dels infiltrats descoberts o presumptes confidents, botxins i víctimes dels estalinistes.
Josep Boada i Soler, Boada i Pepe. Nascut a les Planes d’Hostoles (Garrotxa) el 1913 i mort el 1998 al poble de Toluges, prop de Perpinyà, va ser un guia de passos del PSUC molt actiu.
Espejo. Junt a Ramón (Pradal) era uns dels responsables de passos del PCE. Segons Josep Gros, Espejo i ell havien estat a l’URSS. “No ens teníem massa simpatia. Ell ocupava un lloc de responsabilitat al sector sota la direcció de Ramón”.
Josep Gros i Camisó, Antoni el català. Nascut a Manresa (Bages) el 1913. Va ser durant molts anys guia i cap de seguretat del PCE, guardaespatlles i col·laborador excepcional de Santiago Carrillo, qui el va incloure al comitè central. El dirigent militar Enrique Líster afirmava que havia executat diferents guerrillers i militants del PCE. Acusat de les execucions dels guerrillers de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA) Francisco Bas Aguado, Pedro; Bolaños, Saturnino; Francisco Corredor Serrano, Pepito el Gafas; Luis García Adrián, Enrique i Chato de Calles; León García García, Ramiro; i Pablo.
Josep Jové i Balví, l’Escorça. Nascut a Montblanc (Conca de Barberà) el 1916 i mort a París el 2007. Durant la guerra va arribar a ser capità de l’Exèrcit Popular de la República (EPR). A l’exili va treballar com a carboner en una empresa tapadora per organitzar el pas de la frontera d’aviadors i resistents. L’agost de 1944 va participar en l’alliberament de Prada i Perpinyà. Se li atribueix l’obertura de la ruta entre Prats de Molló i Manlleu en quatre dies de marxa. L’any 1951 es va establir a París on va portar una estafeta del PSUC-PCE. L’any 1982 va abandonar el PSUC i es va incorporar al PCC, Partit dels i les Comunistes de Catalunya, fundat per Pere Ardiaca i Paco Frutos.
Gregori Martínez i Martínez. Guia de passos acusat pel PSUC de ser un delator. Vivia al carrer Calàbria 180 de Barcelona. Al diari Treball, número 82, de març de 1949, es pot llegir: “Aquest vil traïdor fou condemnat fa poc a vint anys de presó i un dia [en realitat va ser condemnat a nou mesos]. Actualment és al carrer, al servei de la policia”. El diari del PSUC aprofitava per tancar l’acusació amb: “diu ésser jove llibertari. Guerra a mort als xivatos i confidents!”. L’acusació era d’haver delatat el guerriller José Fajardo [José Ramírez Fajardo, de Sant Pere de Torelló, Osona], executat al Camp de la Bota el 13 d’octubre de 1948.
Josep Mas i Tió. Nascut el 1897 i mort a l’exili per accident l’any 1946, aquest sindicalista de Ripoll (Ripollès) va organitzar un grup guerriller al Rosselló contra els ocupants nazis que actuava, també, en territoris franquistes del Ripollès i encapçalava la Columna Macià. Com a guia de passos ja havia actuat durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil primer amb el Partit Català Proletari, el PCC-PCE i finalment amb el PSUC. El control del PCE dels guies de passos el va portar a finals de 1944 a segrestar Josep Mas al Rosselló acusant-lo de traïdor per haver abandonat el PSUC i seguir fent de guia de passos. La seva condició de comandant de les FFI (Forces Franceses de l’Interior) el va protegir de ser executat. Va morir d’un tret accidental quan el seu fill Josep Mas i Mas netejava una pistola.
Miquel Montané i Escales i germans. Miquel va néixer al Panamà el 1914 i va caure en combat el 7 d’abril de 1950 en una emboscada de la Guàrdia Civil a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) junt al guia Joan Platé Vergés. La seva dona, Redempció Querol Broto, militant del PSUC, va ser executada el mateix any. El seu cadàver va aparèixer en un caixó al llac Gironis (Alta Garona), relacionat amb el descobriment, per part de la gendarmeria francesa, d’un magatzem d’armes del PCE-PSUC a Barbasan, també a l’Alta Garona.
Benito Paz Giménez. Guia expulsat del PCE per disposar de “coneixements de topografia sense saber d’on els havia obtingut, indiscreció, incompliment d’indicacions i autoatribució de poders que no posseïa”.
Joan Platé i Vergés. Nascut a Sant Jaume de Llierca (la Garrotxa) l’any 1919, participà a la Guerra Civil amb el càrrec de comissari polític i membre del PSUC. L’any 1940 fou fet presoner a diversos camps de concentració i de treball franquistes, d’on s’escapà per exiliar-se. Començà la seva activitat com a guia de pas l’any 1945. Ajudà a establir una nova ruta que anava dels Banys d’Arles i Palaldà, a la comarca del Vallespir, fins a Riudellots de la Selva, a la comarca de la Selva. El 7 d’abril de 1950 va caure abatut en una emboscada de la Guàrdia Civil a Maçanet de Cabrenys, a la comarca de l’Alt Empordà, junt a Miquel Montané. Es trobava sota observació dels caps de l’Equip de Passos presumptament per falsa lleialtat.
Francisco Pradal González, Maromo i Ramón. Comissari polític de batalló de l’Exèrcit Popular de la República (EPR). Membre del PSUC-PCE i cap de la direcció de l’Equip de Passos del PCE-PSUC. L’abril de 1942 va participar a la reunió d’una dotzena de destacats guerrillers del PCE a Tolosa, on es va decidir crear el XIV Cos de Guerrillers com a braç armat de l’organització antifranquista Unió Nacional Espanyola. Era un guia capaç de carregar amb armes, vestimenta i, si feia falta, podia portar una persona al damunt. De fet, va portar Pilar Soler Miquel a Tolosa.
Josep Serradell i Pérez, Román. Nascut a Canals (Costera) l’any 1917. Dirigent del PSUC i responsable de passos a Catalunya. Pere Canals i Cambrissas i Jesús Monzón el van rellevar, i Santiago Carrillo el va tornar a incorporar a la direcció. Segons el dirigent del PCE Enrique Líster, Román era la persona enviada per guiar a Monzón pel Pirineu, havent rebut l’ordre de Carrillo d’executar-lo.
Manuel Torres Monterrubio, El paisano, Ramón i Eugenio. Nascut a Guadalajara el 1908. Soldat de l’EPR i guàrdia d’assalt durant la guerra, va marxar a l’exili, on es va reincorporar al PCE i va rebre l’encàrrec d’incorporar-se al Sector de Passos el juny de 1941. Va arribar a ser responsable de passos de la zona de Prats de Molló. Va passar la frontera amb Jesús Monzón, camí de Madrid, el 9 de setembre de 1943. Segons altres versions, Monzón hi va passar amb Pradal, amb qui s’havia reunit per preparar el viatge.
Manuel Vergara, El Peque. Guia de passos del PCE, presumptament confident de la Gestapo nazi. Tres guerrillers del PCE el van apunyalar, junt la seva parella, a la casa on vivia a Canet de Rosselló.