Josep Torres Tribó va néixer a Mollerussa l’any 1899 i va morir al subcamp de Hartheim (Mauthaussen) el setembre de 1941. Va ser un propagandista i un pedagog llibertari en la mateixa tradició de Joan Puig i Elies, i Hermós Plaja (els teòrics més importants de l’educació en temps de guerra). A part d’escriure alguns fulletons anarquistes i un parell d’obres de teatre, va publicar bàsicament un únic llibre, l’Elogi de la mentida, un text de caràcter nietzscheà, absolutament original en el context de la filosofia catalana del seu moment que ara ha estat recuperat en una edició a cura d’Edwin Evangelista (Marsella), Max Pérez i Alba Padrós (Girona). El text i la peripècia vital del seu autor resulten fascinants per la seva originalitat i, tristament, pel destí sinistre de Torres Tribó.
Tribó va obtenir el títol de mestre a l’escola normal de Lleida de ben jovenet, i dedicà a la docència gran part de la seva vida. Ben d’hora també, però, va afiliar-se a l’anarquisme, cosa que li va comportar els esperables problemes. Va viure sovint en condicions de bohèmia i de semiclandestinitat a Madrid, Saragossa, Tarragona i Barcelona abans de la guerra i va ser empresonat vàries vegades per la seva militància. Però Torres Tribó militava en un anarco-individualisme culturalista, pacifista i ateu en la tradició que ve de Nietzsche, Tolstoi i Emerson i el seu rebuig dels mètodes de la FAI a la rereguarda republicana durant la guerra està ben acreditat. Segurament la seva contrapartida literària cal buscar-la en Salvat-Papasseit amb qui compartia una visió poètica del món d’arrel vitalista.
Als anys vint s’instal·là a Barcelona, per exercir de professor a l’Escola Natura de caràcter racionalista, fracassà com a empresari en una fàbrica de mosaics i rajoles i acabà fundant la seva pròpia acadèmia al barri del Guinardó entre 1932 i 1936. Durant la guerra, però, no es va voler vincular a la FAI i donades les circumstàncies exercí com a mestre al Masroig i a Valls. El seu exili fou terrible i va acabar assassinat pels nazis l’any 1941.
La seva carrera literària fou desgraciadament breu. El rebuig benpensant del seu únic llibre en català no pot sorprendre ningú. En una època en què la filosofia acadèmica esmentava com a molt l’espiritualista Émile Botroux, i les seves raons del cor, plantejar un materialisme nietzscheà estava destinat al fracàs. Però com deia Francesc Pujols, el pensament català rebrota sempre i enterra els seus il·lusos enterradors.
“El país està per descobrir i estudiar!”, diu Max Pérez Muñoz (1993), investigador de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona que està a punt de presentar una tesi doctoral sobre la història de la filosofia als Països Catalans. En la seva recerca, s’ha topat amb un munt de pensadors catalans oblidats per tots, també pel catalanisme. Pensadors gens estudiats o inèdits, orfes no tan sols de reconeixement acadèmic, sinó social. Ara l’editorial Cal·lígraf de Figueres reedita un assaig de l’any 1928 de l’anarquista Josep Torres Tribó amb un títol suggestiu i antifilosòfic: l’Elogi de la mentida.
Torres Tribó té el dubtós mèrit de ser, ni més ni menys, un filòsof català víctima del nazisme, assassinat en una cambra de gas al camp de concentració de Mauthausen. La memòria històrica flaqueja exageradament amb els nostres filòsofs.
—Per què Josep Torres Tribó un filòsof assassinat pels nazis, i que va escriure el seu assaig en català, havia quedat oblidat fins ara?
—Tenim un problema amb els filòsofs catalans. Si sortíssim ara al carrer i preguntéssim a qualsevol el nom de tres literats catalans, potser ens respondrien (Rodoreda, Pla, Maragall...). Però si fem la mateixa pregunta sobre filòsofs catalans, la cosa es complica, inclús als passadissos de la universitat. Per raons històriques diverses, la filosofia no va acabar de quallar mai com a part integrant del patrimoni i la identitat del catalanisme. Hi va haver intents, i un llarg debat abans de la guerra que, per desgràcia, no va arribar a fructificar.
—La filosofia pròpia als Països Catalans s’estudia entre gens i no gaire.
—Mai he tingut una assignatura sobre història de la filosofia als Països Catalans, per exemple. Això contrasta amb altres llocs, on la filosofia es considera indestriable de la identitat nacional. Només cal pensar en França o Alemanya, posem per cas. Tot plegat està molt vinculat a la història política i la derrota sistemàtica del catalanisme. Però per qualsevol cas, això ha fet que es parli ben poc dels nostres filòsofs i, per la mateixa raó, que no se’ls estudiï massa.
—Hi té a veure la seva orientació política anarquista?
—Sens dubte. Els pocs filòsofs catalans que han merescut estudis, llibres, tesis, han estat els més conservadors i, per què no dir-ho, els més vinculats a les institucions (polítiques, acadèmiques, etc.). Per contrast, hi ha un gruix de pensadors de l’esquerra intel·lectual que han agafat més pols que els altres. Positivistes, metges-filòsofs, lliure pensadors, republicans federalistes i, és clar, llibertaris. Enric Jardí va arribar a qualificar-los de “marginats” i, per la seva banda, Alexandre Galí, que en va conèixer un munt, parla d’enfants terribles de la filosofia catalana i els menysprea. Josep Torres Tribó queda en aquest calaix de sastre, amb l’agreujant del seu assassinat pel nazisme.
—Com vàreu arribar a Torres Tribó i a la seva obra?
—Per causalitat. En aquesta recerca de filòsofs catalans desconeguts, la meva parella, l’Alba Padrós, que també ha col·laborat en l’estudi introductori i que es dedica a la història de l’anarquisme, em va cridar l’atenció sobre el nom de Torres Tribó que li havia aparegut sense més informació. Regirant documentació a la biblioteca de la facultat de lletres de la Universitat de Girona, vaig trobar un exemplar de l’Elogi de la mentida al fons de Prudenci Bertrana i em vaig quedar garratibat. No només pel contingut, sinó també per com de bé estava escrit! Quin català! A partir d’aquí em vaig posar en contacte amb l’Edwin Evangelista, que n’havia publicat un article biogràfic feia poc, i més tard amb els descendents directes de Torres Tribó, que ens van facilitar informació i fotografies. Va ser aleshores quan vaig pensar que era una bona oportunitat per reeditar l’obra, donar a conèixer la història del personatge i, sobretot, la seva filosofia.
—Com acaba a Mauthausen un filòsof català?
—Per mala sort, podríem dir. Quan esclata la guerra civil, Torres Tribó ha de tancar la seva escola i de seguida es trasllada al Priorat (al poble del Masroig, concretament) i a Valls, on va ajudar a consolidar les col·lectivitzacions i on va arribar a dirigir el diari de la CNT a Valls, Acció sindical. Com tants altres, però, l’exili el porta al camp d’Argelers. Allà, enfront la frustració de la derrota i d’haver-se de quedar de braços creuats, va decidir apuntar-se a una Companyia de Treballadors Estrangers que el govern francès organitzava, qui sap si amb la promesa de poder sortir del camp un cop hagués ofert els seus serveis. Per desgràcia, el van destinar al nord del país, i allà el va atrapar la invasió alemanya. És aleshores quan va ser detingut, deportat i assassinat a Mauthausen, en una cambra de gas. Tenia 41 anys.
—Elogi de la mentida és un títol estrany. Com pot ser que un filòsof lloï una cosa tant vulgar com mentir?
—Quan parla de “mentida”, no s’està referint a la mentida que tots tenim al cap. Quan algú enganya un altre en benefici propi parlem de “mentida moral”, és a dir, d’una invenció o engany construït amb una finalitat que perjudica un altre, una pràctica considerada per molts pensadors com a immoral. Per contra, Torres Tribó elogia la “mentida extramoral” (no immoral!). L’expressió és de Friedrich Nietzsche, el filòsof alemany que va escriure, precisament, Veritat i mentida en sentit extramoral, llibre en què es fonamenta gran part de la proposta de l’Elogi de la mentida.
—Què és la mentida extramoral, doncs?
—És la creació pura. Si prescindim de amb quina finalitat mentim, ens adonarem de seguida que l’acte de mentir requereix un gran procés d’imaginació i creació d’un discurs nou, aliè a la realitat. La veritat només descriu el que hi ha, no requereix que hi posem gaire de la nostra part. Dir el que hi ha no costa gaire. En canvi, inventar coses que no existeixen costa d’allò més! D’aquest acte creatiu Torres Tribó (seguint a Nietzsche) en diu “mentir” perquè, simplement, prescindeix de la veritat, la realitat i la bondat.
—Prescindir de la veritat i la realitat sembla contrari a la filosofia. No és allò que fan els dèspotes, els tirans, els dictador? Té alguna cosa amb la posveritat dels nostres dies, la desinformació i la manipulació de les masses?
—En absolut. No oblidem que Torres Tribó era anarquista i que no hi ha ideologia que denunciï més el poder i els seus abusos. El seu elogi prescindeix completament de les conseqüències polítiques de la mentida, perquè, simplement, Torres Tribó és apolític. Ell s’interessa per la mentida en la seva accepció estètica. La idea dominant a tot l’assaig és que la Bellesa és el centre de la filosofia. La veritat encadena la voluntat tant o més que la moral.
—És per això que Torres Tribó s’arriba a inventar un neologisme per definir la tendència a prescindir de la veritat: l’averisme.
—El que afirma és que la mentida com a acte creador és la major capacitat dels éssers humans, i que aquesta, igual que té usos perversos, té usos beneficiosos, sempre que no oblidem (i aquesta és una de les majors lliçons del llibre) que no en fem dogma, que no ens creguem les nostres pròpies mentides. L’averista no només no té cap interès en el bé i el mal, ni regular la conducta dels altres o d’un mateix, sinó que, a més, vol ensorrar la pretensió de coneixement. No nega que la mentida es pugui utilitzar per perjudicar els altres.
—Era un escèptic?
—Pensava com Nietzsche que la veritat i la ciència no són altra cosa que mentides. Vull dir que són igualment construccions intel·lectuals humanes. Simplement, diferència d’altres tipus de mentides, com l’art o la literatura, són menys originals, perquè pretenen estar justificades per la raó i l’experiència. Torres Tribó defensa que no té sentit ocupar-se de la veritat de les creacions humanes, sinó només en l’emoció que ens poden produir.
—Com més ens emociona una imatge, una cançó, més interessants resulten, oi?
—Doncs el mateix pel que fa a les teories: com més bella sigui una idea filosòfica, com més ens captivi, més valor té. Passa el mateix amb les categories morals. Ja fa temps que hem abandonat la idea que l’art o la ciència puguin ser immorals
En canvi, la poesia és la millor forma de mentir que tenim, perquè no fa falta res més que el sentiment per crear mons sencers.
—Falsos?
—No, no són ni vers ni falsos, perquè l’art no es regeix per categories epistemològiques. Què vol dir que un poema és vertader? Que potser hi ha una simfonia equivocada?
—Es proposava matar la filosofia?
—No, però sí transformar-la en una lírica del pensament. I no deixa de ser esgarrifós pensar que una persona tant vitalista i hedonista i que troba que fins i tot la veritat oprimeix, acabés essent engolit per la crua la realitat històrica de la Segona Guerra Mundial i la monstruositat del nazisme. Però amb més raó, penso, el seu testimoni ens ha de sorprendre.
—Pus parl’en cathala, Deu li’n don glòria...
— Quan vaig preguntar al seu fill per què el seu pare havia escrit l’Elogi de la mentida en català (recordeu que en el món llibertari català de l’època es solia usar més el castellà o l’esperanto), em va respondre “perquè el meu pare valorava la força poètica de la llengua catalana”. Tot seguit va afegir, “especialment el català occidental, el de Lleida, és clar.” Només per aquest comentari ja val la pena el llibre!
