Molt abans de cantar el seu gran èxit a la cerimònia dels Grammy a Los Angeles, Kim Petras assajava amb un raspall al seu dormitori a Uckerath. El raspall li feia de micròfon. Petras ballava davant d’un mirall en aquest poblet de 3.500 habitants situat no gaire lluny de Colònia. Imitava els seus referents de l’altre costat del món. Els tenia penjats a les parets. Pòsters de Britney Spears, pòsters de Paris Hilton. Tan a prop i tan lluny. Somiava ser una estrella en un poblet d’Alemanya.
Així m’ho va explicar Kim Petras fa uns quants anys després d’una sessió de fotos a Berlín. “Sempre vaig tenir la sensació”, em va dir aleshores, “que podia desaparèixer en mons pop quan no tenia ganes de res”.
Un vespre de setembre del 2019 va fer un concert, amb totes les entrades venudes, en una sala no gaire gran del barri berlinès de Kreuzberg. Amb coreografies de principi a fi i ple de canvis de vestuari. La majestuositat d’Ariana Grande. L’emotivitat d’Adele. Els moviments de Beyoncé. La sala era petita, però els gestos estaven pensats per un gran escenari.
Avui dia, uns quatre anys després d’aquell concert a Berlín i el que sembla una eternitat després dels balls davant del mirall a Uckerath, la mateixa Kim Petras apareix en pòsters penjats en dormitoris d’adolescents. Els seus fans tenen el que només tenen els fans dels músics molt famosos: un nom propi. Els de Taylor Swift són els “swifties”, els de Justin Bieber, els “beliebers” o també hi ha els “A. R. M. Y”, del grup de K-pop BTS. Els fans de Petras es diuen “bunheads”, en referència al monyo que ella abans portava.
Avui la revista Vogue acompanya Petras mentre es prepara per a la gala del Met i xerra sobre l’altura dels seus talons. La setmana passada va actuar a la final del programa Germany’s Next Topmodel, presentat per Heidi Klum. L’exmànager de Britney Spears ara li fa de mànager a ella, i són amigues amb Paris Hilton. Kim Petras, que té trenta anys i ara viu a Los Angeles, s’ha convertit en una estrella: aquesta setmana surt el seu debut en un gran segell, Feed the Beast (‘alimentar la bèstia’).
Però Petras ja s’havia convertit en una estrella internacional abans de l’àlbum. El motiu va ser sobretot una cançó: el tema que va cantar al febrer als Grammy i que ara forma part de l’àlbum com a bonus track. Es titula “Unholy” (que significa tant ‘impiu’ com ‘nefast’). Una col·laboració amb el cantant britànic no binari Sam Smith. Un tema sobre un home que enganya la seva dona i s’ho passa bé. Als Grammy, Petras es desemperesia dins d’una gàbia, mentre Smith portava un barret amb banyes de dimoni. Mentrestant, el polític nord-americà republicà Ted Cruz va publicar per Twitter: “Això... és... el mal”. El mal personificat. Unes quantes persones van veure “Unholy” com una provocació, mentre que d’altres el van convertir en un èxit viral a TikTok. Més de mil milions de reproduccions. Número u a Àustria i Austràlia, al Regne Unit i als Estats Units.
Una jove alemanya al capdamunt de les llistes d’èxits internacionals. Aquest era un possible titular que es podia escriure sobre Petras. Però n’hi havia un altre: la primera dona trans que ocupa el número u a les llistes nord-americanes de singles. Petras també és la primera dona trans que guanya un Grammy en una de les categories principals; la primera que actua als premis MTV Video Music Awards i als MTV Europe Music Awards, i una de les primeres que apareix a la portada de l’anomenat “Swimsuit Issue” (‘número dels banyadors’) de la revista nord-americana Sports Illustrated. El seu camí fins als primers llocs ha estat llarg.
Kim Petras va néixer com a Tim Petras. Des que tenia dos anys, ja sabia que era una nena. Uns quants anys més tard, Petras es volia tallar “la cosa”, tal com deia ella aleshores. Els pares van donar suport a la seva filla, li deixaven portar vestits de nena, jugar amb nines i fer-se dir Kim. Als avis i als veïns allò els desagradava; la mare rebia insults i era tractada de “bruixa”, i a l’escola a Petras li deien “transvestit”. En una ocasió, algú es va pixar sobre les seves coses. Així ho ha explicat ella.
Amb dotze anys Petras va iniciar un tractament hormonal. Amb setze es va sotmetre a una operació de reassignació de sexe. En tots dos casos, probablement va ser la persona més jove que ho feia al món. Petras va aparèixer en programes de tele i documentals alemanys. “Era una mica una figura de qui tothom es burlava a Alemanya”, va dir no fa gaire a la revista nord-americana New Yorker. Ella s’estimava més desaparèixer en mons pop.
I aquests mons pop els trobava a internet. Petras visitava fòrums de fans, la Viquipèdia i YouTube, analitzava els vídeos musicals dels seus ídols i s’aprenia les coreografies: com ho fan exactament? Com se’ls ha ocorregut això? Com ho han aconseguit? “Jo soc una de les alumnes més aplicades del pop”, va dir al New Yorker. L’anglès, segons va explicar una vegada, el va aprendre escoltant entrevistes a Britney Spears. Petras publicava temes versionats, escrivia cançons pròpies i en publicava versions de prova a SoundCloud. I es posava en contacte amb productors que eren a més de 9.000 quilòmetres, a Los Angeles.
Amb dinou anys va agafar un avió cap als Estats Units. Havia treballat de cambrera i havia estalviat. Va dormir en sofàs d’estudis de gravació, va continuar escrivint cançons, cada dia —així ho va explicar a Der Spiegel—, i es va reunir amb persones del negoci de la música. A Petras li van dir que no diverses vegades. Un treballador d’una discogràfica li va dir que, si acceptava treballar amb ella, ell viuria un infern. Però també va trobar companys de lluita. Aviat va col·laborar amb un dels productors que havien estat al darrere de l’“I Kissed a Girl”, de Katy Perry, el gran èxit que fa quinze anys va desconcertar els Estats Units pudibunds. El 2019 va sortir el seu debut, Clarity, un àlbum de bubblegum pop agradablement rebaixat, en el seu propi segell.
Fins ara la història de Petras sembla un conte del pop perfecte. De fan a estrella. Una història plena d’alts i baixos en què el treball dur i la resiliència surten a compte. Una mena de somni germanoamericà amb un camí pedregós i un final feliç.
Però la història o el mite només són una part de l’encant d’una estrella del pop. També cal un tret distintiu. Rihanna sempre ha tingut una desimboltura radical. Miley Cyrus aposta, en el seu últim àlbum, per una malenconia californiana. I què distingeix Kim Petras? Feed the Beast, el seu primer gran impacte en el pop, podria ajudar-nos a respondre-ho.
En el fons, en l’àlbum Petras fa el mateix que ja feia a la seva habitació a Uckerath. Feed the Beast és una gran evasió en els somnis del pop. Però Petras s’esmuny tant en mons populars ja coneguts que corre el risc de desaparèixer del tot.
La temàtica de Feed the Beast és la temàtica habitual del pop. L’amor i el desamor, el sexe i l’èxtasi. “No vull convertir les meves històries vitals en els temes de les cançons”, va dir Petras una vegada sobre la composició de les lletres, “perquè això és massa personal. Per això m’encanta inventar-me personatges”. Pel que sembla, Petras ha tingut males experiències amb el fet de permetre massa proximitat. Potser això té a veure amb la por de tornar a ser la riota davant d’altres persones.
El més personal és la portada del disc. Damunt de la cantant es veu un cel fosc i, darrere la seva imatge, la foscor. Amb les ungles llargues i punxegudes sembla que es podria defensar bé. L’empoderament com a imatge. Un resum ultrabreu de la seva història pop. Però les cançons tenen un to més genèric. A “Uh Oh” —un hit sobre els hits— Petras canta, per exemple, que “everything I drop is a banger” (‘Tot el que deixo caure és un èxit’). D’altra banda, el títol Feed the Beast sembla una apel·lació a subministrar encara més grans èxits a la indústria de la música. Una invitació a què Petras accedeix. Amb un àlbum pop que en essència gira entorn del pop.
En les estrofes de “Revelations”, Petras sona com un jove Michael Jackson, les línies del baix de la peça tenen alguna cosa de “Thriller” i el solo de guitarra del final recorda Eddie Van Halen en “Beat It”, de Jackson. A “King of Hearts” Petras cita primer l’emotivitat de The Weekend i després l’exaltació de Lady Gaga. Katy Perry per aquí, Madonna per allà. Feed the Beast està ple d’aquesta mena de notes a peu de pàgina. Sembla el treball de graduació d’una alumna del pop.
Això es fa palès també en els estils a què Petras fa al·lusió: el senzill “Alone” es basa en un gran èxit neerlandès de l’eurodance dels anys noranta. L’actualització de Petras conté una col·laboració de l’estrella nord-americana Nicki Minaj: l’eurodance es fusiona amb el rap. L’àlbum barreja disco dels setanta amb synth pop dels vuitanta i, com dèiem, eurodance, el gènere que als noranta va ser molt popular a Alemanya, entre altres llocs. Sembla més aviat un recopilatori, gairebé una mena de recull del bo i millor dels grans gestos de les estrelles del pop. Com en el concert que va fer Petras fa uns quants anys a Berlín, en aquella sala que aleshores ja se li feia massa petita.
Això es pot interpretar com una manca de tret distintiu. Com la recerca d’una compositora per trobar el paper adequat per a ella. Com un projecte inacabat. Però el fet d’aplegar i barrejar grans èxits també es pot veure com el seu propi tret distintiu. Potser Kim Petras —una estrella del pop en una època musical dominada pels vídeos de TikTok i les llistes de reproducció de Spotify— senzillament té el superpoder de ser una alumna modèlica del pop.