Passions i normes segons Goethe

Les afinitats electives (1809) té alguns dels atractius de les novel·les que cavalquen entre el segle XVIII i el segle XIX —entre la Il·lustració i el Romanticisme—en què la trama està sempre tutelada, molt de prop, per les idees, com el Càndid (1759) de Voltaire, Les relacions perilloses (1782) de Laclos, o Els anys d’aprenentatgede Wilhelm Meister (1795) del mateix Goethe.

Certament, Les afinitats electives és un símptoma de la cultura alemanya, però és, sobretot, una bona novel·la que, em sembla, plaurà al lector. També al d’avui: uns personatges —inclosos els secundaris— memorables, una trama intrigant, un estil incisiu, una finíssima anàlisi psicològica de les situacions i un desenllaç —d’“esdeveniment inèdit” el qualificà Goethe— impactant. Si el lector la llegeix així —ingènuament, en podríem dir— la novel·la li agradarà. Tanmateix, si s’adona de les idees amb què s’ha teixit l’obra, li agradarà molt més. De fet, Goethe —revestit d’omnisciència absoluta— és present a cada racó de la novel·la.

Aquesta se situa en el si d’una família de la noblesa rural amb un matrimoni feliç i un patrimoni endreçat, dedicada, incessantment, a millorar-lo. Ordenadament: planifiquen, executen i embelleixen. Passió, doncs, per l’ordre i la norma. Però aquestes harmonies es trenquen quan, en un gest de solidaritat, acullen a casa seva un amic del marit —el capità— i una jove neboda de la muller, Ottilie. I, aleshores, el marit s’enamora de la neboda i la muller de l’amic del seu marit, i sorgeix el conflicte que és el nucli argumental de la novel·la. Si s’evita sucumbir a l’habitual funambulisme interpretatiu, el sentit de la novel·la és, em sembla, diàfan. La novel·la té dues parts, cadascuna de les quals està dedicada a les dues maneres d’afrontar —passions i normes— la col·lisió.

Cal, potser, subratllar dues coses: primer, que Goethe reitera, en les dues parts de la novel·la, les mateixes situacions: els tres homes es diuen Otto, un fill s’assembla més als amants que als pares biològics, un nen s’ofega en la primera part i sobreviu, però un altre, a la segona, mor. Etcètera. Fins i tot, en el paisatge hi ressonen —s’hi reiteren— les pulsions dels personatges. No es tracta, doncs, d’anècdotes singulars, sinó de constants de la condició humana. I, segon, la novel·la s’inhibeix d’una valoració moral. El títol, per exemple, respon a la terminologia de la química per referir-se a les conseqüències de la contigüitat de les substàncies. És a dir, que el que se’ns explica és un procés físic —no moral—indefugible. Simplement, passa.

La potència narrativa de Goethe es mostra sobretot, em sembla, en la construcció d’aquest gran fresc —on incorpora molts personatges de conductes i sentiments diversos— en què uns conviuen amb la consciència del que senten i tenen el coratge d’acceptar-ho, però d’altres amb la banalitat i el ridícul. Un fris social —matisat, completíssim, crític— en el centre del qual hi ha les dues actituds que sintetitzen el flanc amorós de la condició humana. Uns personatges descrits, com diu el mateix Goethe, amb “prou veritat perquè es trobi en el món, més d’un home que hi faci pensar”. Dit emfàticament, universals. En la primera part, prima la racionalitat, la legalitat i la inhibició, i en la segona l’autenticitat apassionada i transgressora. Pròpia de la racionalitat del classicisme de Weimar la primera, romàntica la segona.

Goethe, però, no és exactament neutral perquè en l’aparatós desenllaç s’hi filtra un sarcàstic distanciament del model romàntic: així m’ho sembla en constatar que, en el final, hi convergeixen una mort per inanició, un desmai per xoc traumàtic, una voluntària defenestració, la cardiopatia funesta de l’amant i els efectes taumatúrgics del cos insepult de l’heroïna. Sembla una caricatura del Romanticisme. Per cert, molt ben explicada i, gairebé, emocionant.

En les converses entre Goethe i Eckermann —el seu devotíssim confident— Goethe confessa que el personatge del capità romàntic —més fogós que el Vesuvi— simplement “no el puc sofrir”. Molt propi del Goethe de 1809.