Entrevista al president de Cecot

Antoni Abad: «Sembla que l’Estat del benestar sigui d’uns altres que ens administren a tots»

Cecot, la patronal de pimes, microempreses i autònoms de Catalunya, és la sectorial més potent de les que integren Foment del Treball, la cúpula empresarial catalana. Darrerament, les presidències dels dos organismes han viscut espirals d’enfrontaments i d’enteses. Antoni Abad (Barcelona, 1958) presideix Cecot des de l’any 2005. No qüestiona el paper de la seua patronal pel que fa a la subordinació a Foment. Però fa crítiques constructives. I parla de la situació política i de com s’ha arribat fins ací.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quin és el minut i resultat de les relacions entre Cecot i Foment del Treball?

—Foment és una entitat de representació cúpula de l’empresariat català des de fa segles. I alguns dels gremis que van fundar Cecot són més que centenaris. Venim d’una tradició a les ordres de Foment. Perquè, al final, Foment és la gran confederació d’empreses i sectors de Catalunya. Això no es discuteix. I procurem, des del nostre rol d’estar més propers a unes determinades empreses en el dia a dia, aportar des de la base, que és com es construeix Foment. Aportar vol dir fer propostes de millora de la competitivitat des d’un esperit crític. Som una entitat d’esperit jove, amb un punt de rebel·lia positiva. Malgrat que això suposi algun malentès. Per tenir les coses més clares, vam signar un document per dir, precisament, que estem junts. La unitat de representació empresarial és molt important. I Cecot, modestament, representa una gran quantitat d’empreses i sectors i és un element significatiu dins de Foment. Si algú te la percepció que hem d’afinar alguna cosa, tot és sempre millorable. Però l’esperit de respecte i voluntat d’unitat és invariable i està consolidat. Així ho hem expressat.

—Els acusen de no respectar els seus límits territorials, de representar empreses arreu de Catalunya quan en teoria són una patronal del Vallès.

—Això anava previ a l’acord de gener. En la mesura que tenim gremis d’àmbit català, els nostres gremis, quan sumen més empreses del seu àmbit, la seva dimensió es fa més gran. No és Cecot la que està fent socis. Hem d’anar a les arrels. Cecot no té l’empresa com a soci directe, la té el gremi o l’associació. I si aquest gremi o associació és d’àmbit català, és coherent que tingui socis per tot el territori de Catalunya. Això ja no forma part de cap argument d’enfrontament. D’aquí no es pot derivar la pretensió que nosaltres aspirem a ser una entitat cúpula, perquè la nostra cúpula és Foment. El paper d’aquesta entitat és ben diferenciat d’una de base com és Cecot i els seus gremis.

—Sí que hi ha divergències pel que fa al criteri polític. Com si Cecot estiguera més a prop del Govern català i Foment de l’espanyol.

—Hi ha interpretacions que demanen aclariments. Nosaltres som una associació que fa propostes per fer empresa des de Catalunya. Però la frontera de no entrar en política sempre l’hem tinguda molt present. Perquè nosaltres argumentem d’acord amb el que, ens sembla, seria millor per generar més creixement econòmic. A més, hem anat afegint una visió molt normal en els països més moderns del món: l’empresa és la cèl·lula mare de la generació d’ocupació, riquesa i d’impostos, i el seu paper és el de contribuir a la societat del benestar. Quan utilitzo el terme societat en lloc d’Estat del benestar és perquè ja hem fet la reflexió que aquests països comparteixen: l’Estat no ens dóna res, sinó que ens retorna el que prèviament li hem donat treballant. Són els nostres recursos. Per tant, la mentalitat ha canviat. Almenys, a Catalunya és clarament perceptible. Ja no som tributaris. Ara les empreses som contribuents. I estem molt interessats a dialogar amb les administracions. Junts prenem millors decisions. Als països en què ens agradaria emmirallar-nos, veiem que la política no està allunyada del dia a dia empresarial. I és aquí quan ens lamentem i diem: quina llàstima. Perquè a Espanya no es dialoga des de la Transició. Ni els polítics amb els polítics ni amb nosaltres, com a empresaris i com a persones individuals. És aquí quan reclamem més equitat, per exemple, en el repartiment territorial. Per això parlem molt de com fer empresa des de Catalunya amb dèficits fiscals que fins i tot ens van negar que es poguessin calcular. Eren el secret més ben guardat de l’Estat. Això, simplement, era la falta més gran de respecte cap als administrats. Són els nostres recursos i ens haurien de donar la informació! La societat del benestar no la volem traduir en Estat, perquè l’Estat del benestar sembla que ja només sigui d’uns altres que ens administren a tots.

Antoni Abad / Robert Ramos

—Pel que fa a la relació entre empresa i administració que vostè referencia, la de Cecot amb el Govern de la Generalitat recentment destituït era correcta?

—Estem convençuts que la democràcia també es construeix bottom up i, per tant, quan hem parlat de ser consultats, no diem per una pregunta ni una sola vegada. Per això no parlem de dret a decidir, sinó de dret a ser consultats com a un element estructural de democràcia. Quan ets contribuïdor ets una persona responsable. Per tant, en la mesura que ens volem involucrar en la competitivitat i en la cohesió social, tot això ens sembla d’una gran naturalitat, que no inventem res... I arriba un moment en què el que passa a Catalunya no és normal. El meu antecessor, l’Eusebi Cima, ja deia que Catalunya estava infrafinançada, ja reclamava infraestructures... I després van afegir el gran element de competitivitat, que és la persona: la seva formació, capacitació, actitud i valors. Són els elements més importants de com funciona una empresa i, en darrer terme, un país. Doncs clar, a vegades ens hem sumat a allò que alguns significats economistes deien: “menys AVE i més ensenyament”. Més criteri propi i més autonomia. Perquè cadascú de nosaltres som responsables del nostre futur. Perquè des de la política s’ha fet i es fa massa paternalisme. Això forma part del que, des de Catalunya, perquè estem aquí, hem dit.

—Aquest posicionament, amb raó o sense, els ha etiquetat en una Catalunya tan polaritzada com l’actual. La diferència amb Foment els ha beneficiat o perjudicat?

—Intuïm, perquè no ens ho diem, que entre els empresaris votem partits molt dispars. Com que les coses estan tan polaritzades, explicar tot això ens etiqueta. I sovint l’etiquetatge pot ser que som sobiranistes, però per a alguns ja queda curt aquest terme, i som independentistes. Quan jo la paraula independència no l’he feta servir mai. El que passa és que diem totes aquestes coses des de Catalunya, quan això podria ser subscrit des de qualsevol altre indret. Perquè el nostre desig és que hi hagi unitat empresarial per defensar millor els interessos del país, al final. Quan expliquem totes aquestes coses jo tinc un avantatge: que d’això parlem amb la Junta i amb el Comitè Executiu de Cecot. Per tant, puc utilitzar la primera persona del plural, perquè tenim els temes comentats i debatuts. Arribats a aquest punt, quina és la crítica constructiva que se li pot fer a Foment? Falta debat intern a dintre. El meu privilegi a Cecot és que quan parlem d’aquests temes fem un bon debat i fem propostes més ellà de l’expressió política personal de cadascú. I quan això és així, això és perfectament criticable a qualsevol altra associació. Però no ho dic com un atac. Entre tots conformem Foment. I el que hem de saber és que amb més diàleg intern hi hauria més propostes i integraríem més les que procedeixen de les associacions de base. Per tant, la meva crítica no és perquè hem de fer un pols de cap tipus. Jo represento una entitat important dins de Foment i vull un Foment millor. I per ser millor ha d’assumir més diàleg.

—Parlem de la situació política actual. Hi ha empresaris que no es pronuncien políticament per por de represàlies?

—Cada vegada hi ha més organitzacions i més empresaris que pensem que les coses no es fan amb confrontació, sinó que el que ha fallat estrepitosament és el diàleg. No es tracta tant d’anar a defensar una línia política, sinó defensar aquest model econòmic i de societat. I aquí cada dia en som més.

—El moment, però, convida l’empresari a pensar que la seua situació aniria millor triant un camí o un altre.

—Segur. Però penso que tenim temps per poder fer empresa. I després és evident que hi ha els 11 de setembre o els 12 d’octubre per acollir les persones que es vulguin expressar de manera personal.

Seu de Cecot a Terrassa / Robert Ramos

—La situació política ha afectat les empreses petites com les que representa Cecot?

—Cecot és una traducció bastant fidel del teixit empresarial del país. El gruix el formen les pimes. Les empreses catalanes han fet aquests últims anys un esforç de diversificació de producte, de servei i de mercats enorme. Fa molt pocs anys, les vendes de les empreses catalanes a la resta de territoris de l’Estat suposaven sobre el 75% i avui representen el 35%. Això és lloable no en termes de lectura política, sinó en termes de gestió empresarial objectiva. I el fet que només les dues comarques del Vallès, l’eix Terrassa-Sabadell-Granollers, sigui el pol manufacturer i exportador més important del sud d’Europa, segons dades de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona, és la conseqüència d’un procés que ja dura anys. És una magnífica realitat. El present, però, el vivim molt preocupats. Perquè més enllà del pensament que tingui cada ciutadà, no ens podem permetre col·lectivament que hi hagi una part política, de mitjans i de representació empresarial que faci manifestacions que conviden al decreixement econòmic. És una cosa que està tan fora de la lògica... Des del punt de vista de l’empresa sempre hi ha diàleg i pacte. I això, políticament, ha fallat escandalosament. No hauríem d’haver arribat mai a aquesta situació, mai no la imaginàrem. Però també ens atrevim a dir una cosa: si bé tothom ha fallat en certa manera, el director general d’Espanya SA és el president del Gobierno. És qui té més responsabilitat. I per tant, els contribuents que paguem les seves retribucions, les hi paguem perquè ens solucionin problemes, no perquè ens en generin. I els paguem perquè ens obrin horitzons i no perquè ens mantinguem en l’immobilisme o fins i tot en la marxa enrere. Això no és posició ideològica. Això és pensar que el que està passant no és normal. Per tant, si alguns es donen per al·ludits, que s’hi donin.

—Des que vostè presideix Cecot (2005), ha vist passar moltes coses. Ha canviat el seu criteri sobre quin és el millor futur per a Catalunya?

—De la lectura d’aquests vint anys, repassant discursos d’Eusebi Cima i també de propis, i sabent que tot el que s’ha donat dóna la raó a allò que dèiem, el que penso que tenim molt clar és cap a on hem d’anar. I com que hem viscut a Catalunya i a Espanya governs de tots colors, hem intentat conviure de la millor manera amb tots ells, i han estat poc permeables al diàleg i han escoltat molt poc, al final, només arribem a una conclusió: per què no ens tornem un país normal? I aquest país normal entenc que es basa en diàleg, negociació, pacte, implementació i seguiment. Això és el principi que les empreses i els ciutadans no estem per sota de la política.

—Ho veu factible?

—Sí. Si no, no seria president de Cecot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.