D’Andalusia a Barcelona passant pel Pirineu

La història de la Consuelo és bàsicament aquesta. La d’una nena crescuda al caliu sec de la serra andalusa. Socialment hostil durant els anys de la postguerra, la província de Jaén no oferia atractius als nadius, obligats a marxar ben lluny dels seus pobles per tal de divisar un mínim de prosperitat. La Consuelo passà a ser Consol quan recorregué Catalunya amb la seua família, que seguia el pare a Espot, Llavorsí, Tortosa i allà on li conduïra el seu ofici de miner.

La història, previsible, s’ajuda de les recurrències més freqüents dels relats de postguerra i emigració. Un recull de penes i d’optimisme forçat quan només l’empenta dels ànims garanteixen un mínim de benestar. Un relat planer, marcat per la valentia d’una dona que s’esforça per ser independent. I per no deixar els seus, malgrat els entrebancs de l’egoisme i de no assumir les realitats adverses.

La pèrdua del pare dóna el gir més accentuat a una història sense més alegries que la de la supervivència en un paratge dominat pel ruralisme i la sequera social que l’acompanya. Per la rudesa dels seus habitants transformada en proximitat després d’un temps d’integració irremeiable. Tot enmig d’una trama familiar d’amor emmascarat per enganys i malifetes descobertes amb més disgustos que traumes.

Enmig de tot, la mirada d’aquells catalans de l’època franquista, testimonis de l’arribada de forasters per omplir les mines i els boscos dels seus pobles allunyats, fins llavors només visitats pel soroll fràgil de l’aire. El discurs predominant contrasta amb la comprensió i l’agermanament dels habitants locals. No falta tampoc la descripció de l’empresari despectiu i fanfarró, proper al règim, físicament dibuixat com qualsevol personatge maligne de novel·la infantil, quan els lectors han de trobar evidències que omplen la mancança a l’hora de captar la subtilesa literària.

Una escriptura que contrasta amb la trajectòria d’un escriptor totalment consagrat. Des que el 1977 obtinguera el premi Víctor Català amb el recull de contes Sumari d’homicida, la seua primera publicació, Joan Rendé no ha deixat de rebre guardons ben merescut. L’obra més reconeguda va ser La pedra a la sabata, per la qual guanyà el Mercè Rodoreda i el Premi Crítica Serra d’Or el 2003 i el 2005 respectivament. Els anys de la serp s’allunya del to humorístic, irònic, sovint grotesc i simpàtic que han definit les seues publicacions més exitoses.

Potser aquesta davallada cal relacionar-la amb la percepció saturada. La literatura de postguerra, explotada fins al màxim, només permet que les genialitats més autèntiques esdevinguen un reclam per al lector. Els drames de postguerra rebentaren ja fa temps amb tot un seguit de novel·les més o menys polititzades -aquesta no ho és gens- que descrivien amb tendresa i sensibilitat més o menys adequada la quotidianitat desgraciada del país.

Arriba un moment, però, que determinats gèneres i històries només es poden engrandir a còpia d’escrits extraordinàriament originals. No hi ha cap altra fórmula. En el cas d’Els anys de la serp, el drama no suscita calfreds, els bons moments no desperten somriures i tot és més o menys pronosticable.