Tot periodista de raça hauria de contenir a dintre un escriptor?
Sincerament, crec que sí. Sóc periodista per herència, mon pare ho era, però es considerava un home de ràdio. I jo tenia clar que volia ser periodista de premsa, de paper, perquè m’agradava escriure. A les presentacions explique que el meu és un llibre de ficció però que també es pot entendre com un llibre periodístic, perquè conte històries basades en fets reals. O molt arrelades a la nostra realitat. Una mirada que em ve del periodisme.
El treball amb els relats ha estat llarg i alguns s’han anat publicant. En quin moment veu que la producció té gruix per convertir-se en un llibre?
Doncs mira: el conte més antic té vuit i nou anys, “Grossa”, amb el qual guanye el Premi Sambori. Un conte relacionat amb un fet de la meua vida...
Ja treballava com a docent? Ho dic perquè toca el tema de l’anorèxia.
No, encara estava en el diari El Mundo. Vaig trobar que la forma de monòleg interior, manllevada del darrer capítol de l’Ulisses de Joyce, era la millor manera per contar aquella història. “El jugador” també és un conte prou antic. I quan m’ofereixen escriure en el suplement Arts d’El Mundo, vaig començar a fer relats i m’adone que els primers quatre o cinc contes i els anteriors tenen una mena de nexe comú: els personatges que hi apareixen són perdedors, fracassats, amb alguna misèria, alguna ombra personal. I vaig començar a treballar en aquesta direcció concreta, fer aflorar realitats que en els diaris tan sols mereixen un faldó.
Ha parlat de Joyce. En el llibre hi ha una voluntat estilística, una intenció d’emprar tècniques diverses.
Sí, amb algun matís. Quan vaig fer el llibre Del Sud, el cantant, Xavi Sarrià, malparlava del primer disc perquè ho havien intentat fer tot, resultava un batibull. I això ho tenia ben present, volia experimentar, anar més enllà de les estructures del periodisme, però no volia fer un batibull. Sí que hi ha una voluntat de cercar el llenguatge que millor em permetera explicar certes coses: el monòleg interior per parlar d’un tema delicat com l’anorèxia. O agafar el punt de vista d’una xiqueta per escriure dels abusos infantils, intercalant a més una cançó de bressol. També hi ha distopia que té ben present 1984, que és un llibre que m’obsessiona.
I un homenatge a Franz Kafka.
Sí, hi ha el conte “Metamorfosi” amb la citació corresponent. Volia experimentar, però coses amb sentit.
“Grossa” no, però “H99: Inadaptació escolar” sí que respon a la seua experiència com a docent.
Sí. “H99” era la casella que es marcava en l’antic formulari per indicar la inadaptació de l’alumne al medi escolar. Crida l’atenció, perquè tots els alumnes són diferents i hauria de ser el medi escolar el que s’adaptara a l’alumne. I també hi ha una crítica, en la línia de novel·les com Lectura obligatòria, de Carles Durà, al tema de les lectures: alumnes als quals agrada llegir però no els agraden els llibres dl col·le, la qual cosa és dramàtica.
Per què agafa el relat “Black Friday per donar títol al recull?
El títol de “Black Friday” és perquè m’agradava la idea de parlar d’una societat que se’ns pinta de color de rosa —com a la portada— i oculta els problemes amb el consumisme. Darrere de l’embolcall bonic hi ha una negror, alguna cosa que no funciona.
El recull és dur, però es tanca de manera humorística i amable amb la metaliteratura de “Final feliç”.
Els primers lectors m’advertien que mancava un cert cant a l’esperança, algun tipus d’humor entre tanta agror. I em semblava bona idea tancar amb aquell títol i amb una mica d’autoironia.
Antoni Rubio
Sembra Llibres, València, 2017
Narrativa, 160 pàgines