Un llibre de notes esparses per tancar el cercle ‘planià’

“Res no em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer”. Aquest fragment de Josep Pla, un text incisiu, que comparteix l’aroma descregut i aforístic del seu amic de Sueca, Joan Fuster, ha servit —amb bona punteria— per batejar Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un recull de textos inèdits que l’investigador Francesc Montero, de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, ha aconseguit reunir i donar forma amb esperit conscienciós.

Al lector li pot sorprendre que d’un autor tan estudiat com Josep Pla —sobretot en els darrers temps— encara hi haja material inèdit. I es pot fer la pregunta —lícita— de si el material té suficient interès per ser publicat. A la presentació del llibre, també molt exhaustiu, Montero demostra de manera bastant convincent —a través de la correspondència entre Pla i el seu editor de Destino, Josep Vergés, que el de l’Empordà pretenia lliurar una continuació de les Notes dispersesaparegudes el 1969 com a un dels volums de les Obres Completes. Pla, fins i tot, començà a treballar en un segon volum de notes. 

Per què no es va publicar? Montero no s’atreveix a aventurar cap hipòtesi, però anota l’existència de dos manuscrits diferents de Notes disperses a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, un de més breu i un altre de més extens. Que el més llarg proveí de textos obres posteriors, com ara Notes per a Sílvia. Al mateix temps, però, alguns fragments no havien passat la censura franquista o havien estat motiu de l’autocensura en determinats passatges que Pla o l’editor albiraven que poden ser problemàtics. “Els motius pels quals van ser descartats no són coneguts, però, com podrà observar el lector, és obvi que una bona part eren inacceptables en aquells anys, i molts altres eren susceptibles de rebre la tisorada franquista”, argumenta l’investigador. Així mateix i per fer-ho breu —trobareu la història completa al llibre—, Montero va aconseguir localitzar altres materials que tampoc no havien estat publicats i que, tot plegat, “formaven part d’un corpus comú”, en referència al tarannà dispers i picaflor dels textos.
Comptat i debatut, un hipotètic lector que s’iniciara en la lectura planiana amb aquest Fer-se totes les il·lusions possibles, difícilment copsaria la dimensió i transcendència com a autor de Josep Pla, tot i l’interès i qualitat de molts dels textos. 

No obstant això, aquesta iniciativa editorial té unes quantes virtuts. A banda del bon treball d’edició i contextualització, el llibre trau a la llum tots els materials conservats i en ell podem trobar no pocs papers interessants en els quals veure reflectides les diverses façanes de l’escriptor. Per exemple, trobem un Pla poderós —i vigent en molts aspectes— en l’hora de reflectir els mals nacionals i la tortuosa relació amb Espanya, el problema del “dualisme irreductible” que fa del català “un fugitiu”. “Davant la insolubilitat del dualisme, tracta d’arribar a l’hora de la mort amb la quantitat menor de molèsties possibles —i això el fa sofrir més. La careta que porta durant tota la vida li produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es fa —que em faig— pena”, per citar un dels fragments menys obvis i substanciosos.

Hi ha també l’observador desfermat que proveeix la lectura d’instants gloriosos. “A l’Empordà, hi ha persones que tenen una veu greu i de vegades ronca que tot i semblar una veu que surt de les entranyes de la terra els surt d’una manera naturalíssima i sense ulterior transcendència: els demagogs barcelonins l’han imitada copiosament però així com a l’Empordà és una veu de la boca, a Barcelona sembla que els puja de les mateixes vísceres —exactament del recte”.

“El fet de veure que de vegades els que practiquen més la religió són els més cínics dóna a entendre (potser) que en el fons del fons el fonament de la religió és la por”

En aquestes notes parla també de la religió, de vegades aforísticament (“El fet de veure que de vegades els que practiquen més la religió són els més cínics dóna a entendre (potser) que en el fons del fons el fonament de la religió és la por”), de les relacions, desmuntant l’amor romàntic —per raons diferents a les del feminisme del segle XXI—, dels efectes destructius de la beguda (“L’alcohol és molt productiu però fa un mal terrible, devasta la gent. Ho sé per experiència”), d’amistats fidels o traïdes, de dinars i sopars satisfactoris. 

Escriu sobre l’estupefacció que li provoca el suïcidi d’un nebot o fa pujar el termòstat amb instantànies eròtiques i amb un punt misogin, a més de donar notícia de les dèries lectores i intel·lectuals, temàtiques que esquitxen tot la producció planiana. I brilla també en el dibuix precís de personatges —no tant de paisatges— i en l’anecdotari, amb històries sucoses algunes de les quals apareixen en aquest volum reformulades. Una lectura, fet i fet, productiva i plaent. Un volum que tanca el cercle. 

Nosaltres farem el mateix amb aquest article: uns fulls després d’aquella referència a fer-se totes les il·lusions possibles, rebla el clau pel que fa a les passions que esdevenen “decepcions raonables”.  “El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria”. Josep Pla dixit.