Batallà èpica aquella de mitjan agost de 1237, el dia 13, ara fa set-cents vuitanta cinc anys, el dia en què l’exèrcit de l’emir de València Zaén (Zayyān) plantà cara a la host de catalans i aragonesos assentada al tossal del Puig, aleshores dit Anīxa (així en àrab clàssic) i fou desfeta. La llegenda, generada al segle XV, diu que per intervenció de sant Jordi muntat a cavall esperonant els combatents cristians, com també ―una altra llegenda diu― faria anys més tard, en 1276, a Alcoi. Al puig d’Anīxa (pronunciat Enesa), també dit al-Jubayla («la Muntanyeta») en àrab autòcton, es frustrà la darrera esperança de l’emir valencià Abū Jumayl Zayyān ibn Mudafi‘ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Muhammad ibn Ahmad ibn Mardanīx (així és el seu nom complet) de foragitar les tropes de Jaume I de la seva terra. Encara, però, resistí, en espera d’un miracle que no arribà i any i escaig després d’aquella terrible batalla al vessant sud del tossal d’Anīxa (el Puig) l’emirat xarc-andalusí de València deixà d’existir.
València, reivindicació històrica del Casal de Barcelona
Jaume I pretenia fer-se amb València i aquest deler li venia d’herència. Des de Ramon Berenguer IV —català catalaníssim— la ciutat de la desembocadura del Guadalaviar era anhelada pels catalans. Tant era així que en 1151 (tractat de Tudillén) Ramon Berenguer IV arribà a un acord amb Alfons VII de Lleó i Castella (aleshores primer Lleó i després Castella), que li garantís la possessió futura de tot el Xarc-alandalús (València i Múrcia), l’emirat de Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx «el Rei Llop». Ep!: i el pretensiós rei de lleonesos i castellans l’acceptà; i ací pau i allà glòria. No sortí aleshores cap energumen a les teles del regim vociferant que es trenca Espanya. Senzillament, Espanya aleshores no existia ni tampoc existien les teles. Bé, no exactament és així, però quasi; Espanya era el nom que els cristians del nord de la Península donaven a Alandalús des de temps immemorials. «Rei d’Espanya», per als catalans dels segle XII, era el Rei Llop (1147-1162), per ser rei —emir— de Xarc-alandalús. Ramon Berenguer IV, com València havia de ser per al seu llinatge, exigí paries al Rei Llop per València i Múrcia. El seu fill Ramon, a qui la mare canvià el nom pel d’Alfons a la mort del pare (el rei dit «Cast» i «Trobador»), com no li pagaven la paria atacà València en 1172, només saber de la mort del Rei Llop. En 1179, Alfons I arribà a un altre acord, el de Cazola, amb el rei castellà (ara Alfons VIII de Castella solament), pel qual València era reconeguda per sempre per al casal regnant a Catalunya i Aragó, sense cap lligam a una senyoria major. A canvi, però, el sobirà català reconegué Múrcia per a Castella. Aquest conveni arribà fins a Jaume I. Més endavant, Pere I, dit «el Catòlic», escometé les terres del Racó d’Ademús en 1210 i poca cosa més. L’home tenia massa problemes a Occitània, que li costaren el regne i la vida, i anava esquifit de diners. I així arribem a Jaume I, el fill de Pere I.
Escric, com veieu, Alfons I i Pere I tot aplicant la numeració dinàstica, que és la que caldria ―espanyolisme a banda― sempre aplicar. La Corona de catalans i aragonesos es formà quan Ramir II d’Aragó cedí regne i filla al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en 1137, cessió ratificada pels hereus legítims d’Alfons I «el Bataller», els ordes religiosos jerosolimitans, en 1140. De la unió de catalans i aragonesos nasqué un nou estat i d’aquí que s’apliqui la numeració tradicional, la pròpia del Casal de Barcelona regnant. Alfons «el Cast o Trobador» fou el primer rei de la unió de catalans i aragonesos, d’això que sigui Alfons I. Al segle XVI, les corts aragoneses encomanaren a l’historiador aragonès Jerónimo Zurita la confecció d’uns Anales o història oficial d’Aragó, en què l’annalista emprà una numeració alternativa tot incloent-hi els reis aragonesos abans de la unió amb Catalunya. Vet ací l’origen de l’embolic en la numeració dels reis catalanoaragonesos, citats amb la numeració tradicional (la catalana) o bé ―sobretot espanyols i espanyolitzats― amb l’alternativa (la de Zurita). Podria haver-ne fins i tot una de valenciana, puix que Alfons I i Pere I mai no regnaren a València. Els espanyols, no cal dir-ho, fan servir la de Zurita a dretcient, només faltaria!: l’Aragó actual és Espanya i, en conseqüència, la numeració catalana és «manipuladora» i «separatista». Mentrestant a València —ai València!— hi ha qui gasta l’aragonesa ―l’espanyola!― si escriu amb manies carpetovetòniques o quimeres catalanòfobes.
Ara bé, més enllà d’adscripcions patriòtiques ―o patrioteres― la conquesta de València, sobretot, fou una empresa personal de Jaume I, instigada, preparada i pagada pel rei, no dels aragonesos, com tant a la babalà s’ha dit per fer combregar la història valenciana amb rodes d’espanyolíssim molí. Altrament, els catalans del Principat ―ai llas!― ja aleshores anaven a la seva, de procés en procés, en els seus particulars processos de mai no acabar. Ep! No ho dic debades. El que succeí llavors és que Jaume I era català, català de debò, i tirà ―diguem-ne― del carro; d’aquí la conquesta de Mallorca en 1229 i a partir de 1233 el capteniment a enllestir allò que el seu llinatge no havia acabat, València. Així ho confessa el propi rei al seu Llibre dels feits (c. 240): «volíem fer ço que anc [mai] hom de nostre llinatge no poc [pogué] acabar». Era un noi de disset anys encara quan ho intentà amb Peníscola a la fi de l’estiu de 1225. L’experiment, però, fou un fiasco. Quan ho tornà a intentar, a l’estiu de 1233, ara tenia ben apresa la lliçó i, contra vent i marea, es mantingué ferm fins que conquerí Borriana, tot i que els nobles aragonesos de la seva host ja es conformaven sobradament amb el cobrament d’un tribut, com havien fet fins aleshores, i cap a casa.
La presa del Puig
Conquerida Borriana per Jaume I, aviat se sotmeteren el Castelló de Borriana (ara de la Plana), Borriol, les Coves de Vinromà, l’Alcalatén i Vilafamés, i s’organitzaren ràtzies contra l’horta de València i la ribera del Xúquer, tot arribant fins a Cullera. Poc temps després se sotmeté també Peníscola, que decidí pactar la rendició a canvi de ser respectats les lleis i religió dels seus habitants andalusins. En aquestes correries Jaume I se n’adonà de la presència d’un castell en un tossal sobre la plana de l’Horta, fet servir en època de la dominació del mercenari Rodrigo Díaz «el Cid» (1094-1099), que els andalusins autòctons anomenaven al-Jubayla (escrit per corrupció Cebolla al Llibre dels feits) o Anīxa (així a les fonts àrabs). Jaume I pensà, a Osca estant diu la seva crònica, en els beneficis de posseir-lo i convertir-lo en base d’operacions per a castigar l’horta valenciana. El Cid del segle XI ho féu i li eixí bé la jugada, que conquerí València. Així que, pensat i fet!, Jaume I decidí prendre el Puig (Llibre dels feits, c. 206). Ah! Decisió que mantingué en secret perquè no es refiava dels seus consellers aragonesos, que, de segur, no la trobarien convenient, com ja li passà quan decidí conquerir Borriana. Bé, li feien la contra contínuament, cosa que ja s’havia convertit en costum. Sí que la digué a qui elegí per a comandar la host que ell deixaria al Puig d’al-Jubayla, al seu oncle Bernat Guillem de Montpeller, o d’Entença, puix que adoptà el cognom de la seva muller. Era el germà de la mare de Jaume I i allà era, a la vora del rei a Borriana, per si li queia en sort alguna prebenda o benefici; i com ell la resta de cavallers. No eren allà, a terra de moros, debades. El rei li comunicà al seu oncle —precisament a ell!— que l’havia elegit per comandar la guarnició del Puig durant un any. L’oncle restà esbalaït d’una peça: però aquest paio que s’empatolla? —li vingué al cap. El Llibre dels feits (c. 207) diu que restà sorprès, dubtant, sense saber què dir. Un any sencer a terra de sarraïns? Punyetes, això era massa! No, la campanya valenciana no era pas una excursió de plaer. El rei, que era molt espavilat i a qui no passà debades el rostre d’estupefacció del seu oncle, el conhortà a la seva manera, és clar!, dosi —diguem-ne— dosi d’ironia inclosa, que Jaume I en tenia i prou: oncle, de dues coses —li digué— heu d’estar segur, una que si reeixiu us faré un home ric, i l’altra que si moriu, morireu en servei de Déu i nostre, per la qual cosa anireu al Paradís. Així que passi el que passi sempre eixireu guanyant. Què més voleu? I, doncs, davant de tal argumentació, què penseu que contestà en Bernat Guillem? Bo...! Vaja...! Ep...! Si vós ho dieu...
Apa, decidit! Sorgí, però, un problema. L’emir Zaén s’havia adonat de la perillositat del Puig si queia en mans dels cristians. Ja li havia passat als valencians en el passat, quan el salvatge castellà el Cid atacà València. Altrament, si Jaume I tenia problemes de diners, ell en tenia més, que les arques valencianes estaven escurades, tant que no arribava per a pagar un exèrcit decent. I sense doblers —vegeu!— Zaén havia estat incapaç de defensar la frontera. Bona part de culpa la tenia qui fou valí almohade de València, el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān (el Seid Abú Zeid, com l’anomenaven en l’algaravia autòctona), que s’havia emportat gran part del tresor de València. Ara era refugiat a Sogorb, a l’empara de les armes catalanoaragoneses, puix que des de 1229, quan fou foragitat de València, tenia tractes amb Jaume I. Zaén no podia mantenir una guarnició al Puig de Jubayla o Anīxa com Déu —Al·lāh— mana i, doncs, decidí enderrocar-lo. Cras error! Jaume I el reconstruí i hi establí una poderosa guarnició. A la fi de juny de 1137 Jaume I era al Puig. Des d’allà, ràtzia per ací i correria per allà, anava fent, mentre refeien el castell que Zaén havia tirat a terra. I el Zaén a aguantar-se, ell que tenia tanta fama de bon militar, com ens recorda l’historiador granadí Ibn al-Khatīb al seu Kitāb a‘mal al-a’lam i una cassida ―forma clàssica de la poesia àrab― del secretari i poeta Ibn al-Abbār, que entre altres ditirambes escriu:
«¿Com pretenen encara els cristians adelitar-se
quan tu ets la seua mort i tens el glavi esmolat?
Els teus guerrers són valerosos, amb espases que no donen descans
a l’enemic ni consenten que s’ensorren els teus lleials.
Quan estan aturats són com planells elevats,
quan marxen són com vents borrascosos.
Envolten l’emir Zayyān com les costelles ho fan al cor,
emir que, per les seues belles obres, és dit Jumayl [formós].
El temps s’abilla amb el seu mantell
i retornen les esperances ajornades.
Porta arreu amb el seu gonfanó negre
la victòria de la veritat, blanca i resplendent.
Les fronteres musulmanes, amb ell, esdevenen boques rialleres,
mentre que els colls dels idòlatres són sotmesos;
hi ha portat el bé quan més patien
i les ha alliberades de l’opressió quan més la sentien.
El seu govern és benastruc en la pau
i el seu caràcter triomfador en la guerra.
Emir primicer, prego a tu, que ets indulgent,
a tu t’impreco, perquè saps escoltar.
Cant0 les mercès que et dec,
a la manera del colom quan marruca.
El meu ocell proclama amb cantussols el teu ajut
i canta a tothom aquesta lloa a tu.
Que la teva clemència continuï protegint el món
i que la teua força esbuqui el teu adversari.»
Malgrat el renom de l’emir i els rumors que corrien Zaén no es presentà al Puig. Dos mesos trigaren a refer el castell del Puig i de Zaén ni rastre. Zaén no podia fer front a l’exèrcit de més de dos milers d’efectius que era acampat al vessant de la Muntanyeta ―ara dita― de la Patà. Preferí esperar, que ja tindria —esperava— ocasió de tornar el cop i rentar les humiliacions. No perdé el temps i amb el que pogué —amb el que pogué rascar, de diners, ací i allà— reclutà un exèrcit, al qual s’afegí una massa de voluntaris de la jihād, la guerra santa, delerosos d’acabar màrtirs, xuhadā (plural de xahīd), de la causa de l’islam. Aquests voluntaris, val a dir-ho, eren una tropa complementària de gent diversa, motivada pel fervor religiós, però no professional de la guerra i que resultava totalment inútil contra els cavalls armats cristians, que amb ells feien veritables carnisseries, com s’havia demostrat fefaentment a la batalla d’al-‘Iqāb («l’àguila») o de Las Navas de Tolosa (1212). Però Zaén —què més podia fer?— tenia el que tenia i Déu —Al·lāh— no havia proveït més. Ara bé, Zaén confiava cegament en els homes de frontera, en els thagriyūn, ell mateix n’era un, gent avesada en la lluita contra els cristians, que reclutà des de les terres de la Plana fins a les de la Costera.
Zaén anava fent, tot procurant reclutar un exèrcit en condicions, i per la seva banda Jaume I també, que s’afartà de saquejar l’Horta. Ara calia esperar a Bernat Guillem, que havia promès incorporar-se a la host, amb els queviures necessaris per a un any, i així el rei podria marxar, que tenia uns estats a governar, una nova esposa a atendre (li calia engendrar un hereu) i un exèrcit a reclutar; València, una ciutat imponent, amb quatre gats mai no la podrien prendre. Bernat Guillem, finalment, arribà, alegria, però... Ai llas! Tot i els vitols, el paio callat. I què, mossèn Bernat Guillem, tot bé? —preguntava el rei. Però Bernat Guillem salutació de cortesia i mut. Poques ganes tenia de parlar.
A tot això dinaren i feren la migdiada. Després d’això el rei el cridà i, ara sí, Bernat Guillem parlà, per a reconèixer que no portava les vitualles encomanades per a l’exèrcit del Puig. I com? —replicà el rei contrariat— Ara sí que m’heu ben fotut! —li etzibà. Poseu-vos en situació, com quan en el 2017, quan la proclamació de la República catalana a punt de caramel, el president Puigdemont s’adonà que alguns dels consellers del seu govern li havien pres descaradament la seua profusa cabellera. Ei, i les estructures d’estat promeses per a tirar endavant la República? Tothom s’havia tirat la manta al coll i la casa, ras i curt, sense agranar. Doncs el mateix passà a la Muntanyeta de la Patà aquell setembre de 1236. Ah! I no perdeu-vos l’excusa que donà el Bernat Guillem: els queviures estaven, sí, a Tortosa, tres-cents cafissos de blat i cinquanta porcs, però —ostres!— se’ls havien quedat en penyora de mil cinc-cents sous els creditors de Bernat Guillem. El rei indignat, replicà: renoi, perquè sou el meu oncle perquè sinó, no sé que us faig.
Punyetes! El futur de l’exèrcit i la campanya de València en qüestió, a punt d’anar-se’n en orris, per mil cinc-cents sous. Per a Jaume I aquell era el moment propici, l’ocasió esperada, perquè mai —pensava— no se li presentaria una altra tan bona oportunitat de conquerir València. Estratègicament, tot passava per la possessió del Puig, que calia mantenir fóra com fóra. Després de l’1 d’octubre de l’any passat, que la independència del Principat estava a tocar, era l’oportunitat esperada de segles, calia lluitar, però... Els polítics convencionals, els de sang autonomista, s’escagassaren. Fins i tot hi hagué qui es pagà de la seua butxaca el viatge a Madrid perquè l’empresonaren. Els mancà un altre Jaume I, ressuscitar l’esperit del gran rei dels catalans. Jaume I, en 1237, no s’acoquinà per l’adversitat i li posà remei. Vet ací la seva grandesa, de la qual caldria que prengués exemple aqueixa classe política enfonsada en l’autonomisme eixorc i alienador. Jaume I en persona s’encarregà d’aconseguir —no li ho encomanà al subordinat de pacotilla de torn— les vitualles per a l’exèrcit. Des de Tortosa envià al grau de Borriana quatre llenys carregats de viandes per al Puig, i confiscà els vaixells ancorats a Salou amb provisions per a Mallorca, que també envià a la tropa que tenia acampada al tossal d’al-Jubayla. De Lleida obtingué seixanta mil sous per a finançar la conquesta de València. Bé que s’espavilà Jaume I, amb energia i convicció, i l’exèrcit del Puig reeixí. Ep! Que aleshores també hi havia qui volia abandonar, els quintacolumnistes aixafaguitarres que volien deixar-ho estar, com els que sense rubor avui dia renuncien a la proclamació unilateral d’independència i, desvergonyits, ho proclamen als quatre vents per a mofa en les tertúlies espanyolistes. Jaume I volia València i lluità per aconseguir-la, i —ja veieu— no solament amb l’espasa, que la fauna de la cantilena «els valencians ja s’ho faran» ja n’hi havia al segle XIII.
La batalla del Puig
Jaume I era a Osca quan s’assabentà que al Puig hi havia hagut una batalla. Era el mes d’agost de 1237. El dijous 13 (19 de dhū l-hijja de 634) tingué lloc la gran batussa de moros i cristians. De bon matí l’exèrcit valencià de l’emir Zaén s’estengué per la plana que envoltava al-Jubayla. Els assetjats l’esperaven perquè havien tingut notícia de la concentració de la tropa sarraïna a València gràcies a un cristià fugit de la ciutat. Bernat Guillem, a despit de les bronques patides, era un bon estrateg. Estaven en inferioritat numèrica, però bé sabia el cap català que gran part de la tropa andalusí la componien voluntaris «jihadistes» sense formació militar, els quals resultaven inoperants sense la cavalleria i la infanteria professional. Zaén tingué la precaució de situar-los a la saga, darrere de la infanteria thagrī, composta de gent avesada en la guerra vinguda de la frontera: de Xèrica, Sogorb, Llíria i Onda. Aquests thagriyūn, molts d’ells almogàvers (mot que penetraria en el català) eren experts en la guerra contra els cristians, perquè no solament els cristians atacaven la frontera andalusí, que els andalusins també replicaven i atacaven les terres cristianes, font de botí i captius. Qui advertí Bernat Guillem dels moviments de l’exèrcit de Zaén seria un d’aquests presos convertits en esclaus, que havia aconseguit fugir dels seus raptors.
Els homes de Xèrica, les terres de Sogorb (Sogorb, però, estava en mans del col·laboracionista Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān), Llíria i Onda formaven l’avantguarda de l’exèrcit, auxiliats per la cavalleria. Al darrere, doncs, l’altra «peonada», la dels voluntaris jihadistes, amb la missió de recolzar els de davant. Segons el Llibre dels feits (c. 217 i 218), Zaén aconseguí reunir un contingent de sis-cents cavallers i onze-mil homes de peu, xifra exagerada. A tot estirar serien la meitat, amb majoria de milicians de la jihād, no militars professionals. Així i tot, eren més que els dos milers de catalans i aragonesos acampats al Puig i per això Zaén s’atrevia a desafiar-los en una batalla campal. Confiava en la vella tàctica almohade de sorprendre l’enemic posant sobre el terreny una gran massa d’efectius. Tot aniria bé —hauria d’anar bé— si no es trencava l’avantguarda i no es produïa cap desbandada a causa d’un contraatac cristià.
Contra això Bernat Guillem plantejà la batalla tot jugant amb l’engany. Era conscient que els andalusins els doblaven en nombre, però també sabia de la debilitat d’una tropa no acostumada al combat, com la formada pels voluntaris de la jihād, composta per un gran nombre de vells venerables, ulemes i alfaquins, que mai en la vida havien empunyat una espasa. Entre altres, perdé la vida a al-Jubayla l’alfaquí i erudit Abū l-Rabī‘ Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim al-Kalā‘ī, mestre del famós estudiós i home d’estat Abū ‘Abd Alāh Muhammad ibn al-Abbār d’Onda, secretari de l’emir Zaén. L’alfaquí al-Kalā‘ī, murcià de naixement, era un individu en la senectut de la vida quan decidí agafar les armes per l’islam, i com ell molts dels seus companys. Un home vell, òbviament, poc podria fer contra un peó professional cristià i menys contra un cavaller.
Bernat Guillem —segons explica el cronista Bernat Desclot— féu aparellar els animals de càrrega com si foren cavalls de guerra i dividí les seves tropes: mentre que una cinquantena de cavallers recolzats per un miler de peons combatrien des de les altures del tossal, manà que l’altre miler esperés ocult en un promontori costaner amb els animals de tir guarnits com a cavalls de guerra, a prop dels llenys que els abastien de vitualles. La tripulació d’aquestes naus s’hi afegiria fent voleiar senyeres (senyeres, òbviament, sense màcula blava) per a donar la impressió que venia el rei amb tot el seu poder. Si l’estratagema funcionava, podria provocar l’estampida dels efectius andalusins.
Zaén manà iniciar el combat, que no s’esperà a rebre una primera escomesa cristiana. Els andalusins havien de lluitar costera cap amunt i aconseguiren rebutjar amb èxit les envestides de catalans i aragonesos, que retrocediren. Eren els sarraïns a tocar de les muralles del castell, quan des de dins algú cridà «vergonya, cavallers, vergonya!». La «batalla» —filera— de cavallers catalanoaragonesos es precipità novament costera avall atropellant l’avantguarda sarraïna. De sobte, el contingent que esperava a prop de la costa es deixà veure amb les senyeres desplegades. Això provocà l’efecte esperat per Bernat Guillem. La saga andalusina, en veure les senyeres i tant de cavall armat (els animals de càrrega disfressats), pensà que venia Jaume I en persona i fugí tot deixant l’avantguarda del seu exèrcit sense recolzament davant les envestides de la cavalleria catalanoaragonesa. A partir d’ací, desastre total per als andalusins. De no res serví a Zaén, militar experimentat, deixar-se la veu intentant recompondre les seves línies. El pànic s’apoderà de les files sarraïnes. La desbandada de moros era ja imparable, empaitats pels cristians que acoltellaven a tort i a dret. El Llibre dels feits fins i tot diu que molts moriren d’esglai, sense haver rebut cap de colp. Una massa de cossos sense vida, des del vessant del Puig fins al barranc de Carraixet omplí la plana. Zaén fugí del lloc cames ajudeu-me i es tancà a València. Ibn al-Abbār descrigué en una dramàtica cassida la desfeta:
«¡Quants paladins de la salut eterna
defalliren per abatiment amb les cames entumides!
Els seus àngels custodis els perderen aquell dijous,
quan carregaven en el moment més escrú de la lluita.
¡Arruixi Déu al pendís d’Anīxa aquells membres
ensangonats i que els ameri amb la càrrega dels núvols!
Déu beneeixi aquelles ànimes de digna memòria
que feren bona l’alenada del zèfir.
Ells foren pacients i virtuosos, competint en paciència,
i no debades triomfaren amb la claredat de la noblesa.
Ells lliuraren les seus ànimes admirables,
que enyoraven les predecessores, com les camelles mares.
Mai no abandonaren, mentre la mort estrebava el coll
on tots dos exèrcits trobaren llur albir sincer.»
La lluita continuà
La batalla campal la guanyaren els catalanoaragonesos, però no tot foren flors i violes per als vencedors, tot i que les cròniques del bàndol cristià, sempre tan propagandístiques, amaguen les pèrdues pròpies. Segons, en un primer moment, el testimoni de Jaume I, del bàndol cristià moriren els cavallers Rui Ximenes de Llúsia, el seu fill Eiximèn Peres de Terga i el cavaller que portava la senyera de Bernat Guillem. Hi hagué —diu el rei— cavallers ferits però no morts. A continuació, però, Jaume I diu que «hi havien perduts molts cavallers» i per això calgué anar aviat al Puig amb reforços. Efectivament, els colps dels andalusins valencians no foren del tot debades i baixes causaren a l’exèrcit catalanoaragonès, bastants. Els cavallers del Puig li reconegueren al rei haver perdut vuitanta-sis cavalls a la batalla. Jaume I, en saber-ho, es comprometé a rescabalar els seus cavallers de les pèrdues sofertes i així, es gastà seixanta mil sou en quaranta-sis cavalls (Llibre dels feits, cap. 220) i reforçà la posició amb quaranta més. Bé, diners i més diners esmerçats. El manteniment del Puig corria el risc de convertir-se en un pou sense fons.
Jaume I s’havia proposat eixamplar pel sud el país dels catalans i es comprometé de valent. No era fàcil, tot i la victòria en la batalla campal. Encara hi havia molt a fer i calia el compromís —compromís de debò i no etiqueta de postureig polític— dels seus regnes en l’empresa. Zaén, mentrestant, restà arrecerat a València, atabalat per la desfeta del Puig, però no donava la guerra per perduda. D’Alandalús, però, poc ajut podia esperar, tampoc del Marroc. El califat almohade, tot i que encara hi havia un califa a Marràqueix, s’havia dissolt en principats territorials, el més important l’hàfsida de Tunis encapçalat per Abū Zakariyā’ Yahyà. A Tunis (Ifrīqiya) envià Zaén el seu ambaixador, el secretari Ibn al-Abbār. Valencià de naixement (el seu pare, però, era d’Onda, a la Plana Baixa), Ibn al-Abbār era una eminència de la retòrica i convencé el soldà hàfsida de la necessitat d’ajudar Alandalús. A l’estiu següent, ja assetjada formalment València, arribà una flota hàfsida a les costes valencianes, però no pogué, finalment, desembarcar.
Jaume I necessitava diners per a continuar la campanya de conquesta i anà a cercar-los a Catalunya i Aragó. Prometé tornar al Puig a la Pasqua de 1238. En aquest període morí Bernat Guillem. La notícia li pesà molt al rei, pel grau d’afinitat que tenia amb el finat i també, i oimés, perquè això causà intranquil·litat a l’exèrcit, mentre que la noblesa aragonesa, encapçalada per Balasc d’Alagó, que féu de portaveu, demanava marxar del Puig. Raó, la que li la soltaren a la cara al rei: «vós no teniu aquella riquesa perquè vós tan gran messió com començada haveu la pugueu acabar». Apa! I ara què? Efectivament, la corona de Jaume I tenia els diners justets. Jaume I s’enfadà amb els rics-homes aragonesos, no li agradà el que li digueren i, altiu, els etzibà: a fer punyetes, que de bajanades ja n’estic fart. A la Pasqua que ve, tant si us agrada com si no, tothom al Puig. És la reial voluntat. I ara, a plorar a les palmeres, que jo me’n vaig al Puig. I se n’anà.
En arribar al Puig, una altra sorpresa. Sota l’aparent joia per l’arribada del rei, molts havien decidit anar-se’n. No aguantaven més. Ja ho he comentat abans: al Puig no tot eren flors i violes. Un frare dominicà de Lleida, fra Pere, fou el que s’atreví a comentar-li tals intencions al monarca. Quan Jaume I ho sabé no pogué dormir aquella nit, que es contornà més de cent vegades al llit i suava, que estava tan mullat com si fóra en un bany (Llibre dels feits, c. 237). I ara què? —es preguntava. A l’endemà es presentà davant els seus cavallers a la petita capella bastida al Puig. Home de discurs —no és broma— a la manera del Henry V de Shakespeare, els soltà un discurs heroic com el Band of Brothers de l’Enric V shakespearià. Sí, no exagero, i els féu una promesa solemne: «nós prometem ací a déu i en aquest altar que és de la seua mare que no passarem Terol ni el riu de Tortosa fins que València hàgem presa; i enviarem per la reina muller nostra i per la nostra filla, que és ara reina de Castella, que vinguen per ço que entengueu que major voluntat hi tenim d’aturar i conquerir aquest regne, que siga a servei de Déu». I ho complí.
La presa del Puig i la batalla següent ha estat i és un esdeveniment decisiu en la història valenciana. D’això que el valencianisme naixent d’inicis del segle XX l’utilitzés com a referència patriòtica a celebrar. L’efemèride la rescatà un periodista regionalista d’arrels carlines, el sogorbí Joan Pérez Lúcia, un dels promotors del Centre de Cultura Valenciana, que des del seu periòdic La Voz de Valencia encoratjà la recuperació i restauració del monestir del Puig. Així nasqué l’Aplec, el celebrat per la canó d’Al Tall; el primer, el 21 de juny de 1915. Entre els actes d’aquella primera celebració, la recepció pública de la senyera, la de Sagunt, que, permeteu-me que ho digui com a colofó de l’article, de blau no en té ni tenia res.