Moncofa, un petit municipi costaner envoltat de tarongers, somiava esdevenir l’Orpesa de la Plana Baixa: triplicar o quadriplicar els 6.000 residents fixos actuals i que, a l’estiu, s’hi concentraren més de 100.000 persones. L’alcalde socialista José Vicente Isach havia previst un salt espectacular, que multiplicaria per sis l’únic milió de metres quadrats prèviament urbanitzat. D’un costat, el PAI de Golf, que tindria 13.000 habitatges, dos hotels i un camp per a la pràctica d’aquest esport. De l’altre, el PAI Balnearios, amb 4.000 vivendes, dos hotels i dos balnearis d’aigua marina.
I, així, fins a 14 plans que van punxar-se com els globus: puf! Aquell somni de grandesa, però, comportava obligacions. La primera, garantir el subministrament hídric de la zona. Tot d’una, Moncofa va passar a disposar d’una macrodepuradora, una planta d’osmosi i una planta dessaladora que, al cap del temps, s’ha convertit en un autèntic malson. Encara sense estrenar, si mai comença a funcionar, bona part de l’obra hauran de sufragar-la els veïns de la població. Una espasa de Dàmocles.
La planta en qüestió, que va superar els 50 milions d’euros de despesa, va projectar-la l’empresa pública Acuamed en el marc del programa AGUA (Actuacions per a la Gestió i l’Ús de l’Aigua), un conjunt d’iniciatives amb què el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero —un cop derogat el transvasament de l’Ebre— va donar resposta a les necessitats existents.
L’espill trencat de Moncofa és Orpesa, on també tenen una dessaladora que no dessala. Ni en una època de sequera tan severa com l’actual, no els ha calgut posar-la en marxa. I pocs quilòmetres al sud de Moncofa, a Sagunt, encara n’hi ha una altra. Igualment aturada des que se’n va concloure la construcció, el 2013.
La inacció d’aquestes plantes comporta un altre risc. Van aprofitar-se de subvencions europees ben sucoses, i l’amenaça de multa plana al seu damunt. Si continuen sense complir la seua missió, podrien rebre unes sancions milionàries, com ja han patit, per motius diversos, la Ciutat de la Llum o el València CF.
“Les dessaladores haurien de ser com les catedrals a l’Edat Mitjana, que es construïen als llocs neuràlgics”, expressa José Ramón Urbán, agricultor de laVall d’Uixó amb terres en aquesta població, Xilxes i Alfondeguilla, municipis del voltant de Moncofa. “Acuamed ha ofertat aigua de la dessaladora als ajuntaments, però no en volen; malgrat la sequera tan prolongada, al Consorci del Millars no li’n falta”, subratlla. “Qui realment fa negoci amb les dessaladores són les empreses d’energia, perquè se’n consumeix molta per introduir l’aigua a pressió i separar la sal a través d’una membrana”, conclou Urbán, que anys enrere va integrar l’executiva de la Unió de Llauradors i Ramaders.
Un Ferrari al garatge
“És com tenir un Ferrari tancat en un garatge”, opina Álvaro Morote en referència a les dessaladores sense ús. Investigador de la Universitat d’Alacant doctorat amb la tesi “Transformacions territorials i intensificació de la demanda d’aigua urbanoturística a la província d’Alacant”, Morote ha publicat molts articles divulgatius sobre la matèria, un dels més significatius “La producció d’aigua dessalinitzada a les regions de Múrcia i València. Balanç d’un recurs alternatiu amb llums i ombres”, que també signaven Antonio Manuel Rico i Enrique Moltó, companys seus a l’Institut Interuniversitari de Geografia.
“Alacant ha reduït el consum d’aigua un 25% i, com Benidorm, supera el 90% d’eficiència, al llindar de l’excel·lència”
“La paralització dels plans urbanístics provocada per la crisi financera de 2007, unida a la tendència de reducció de consum d’aigua potable a la darrera dècada, evidencien una capacitat de producció d’aigua dessalinitzada molt superior a les necessitats del moment present”, afirmaven en aquell treball. I és que, en efecte, el rècord de consum es remunta als anys 2007 i 2008. “Del 2004 fins ara”, especifica Morote, “la ciutat d’Alacant ha reduït el consum d’aigua un 25% i, com Benidorm, supera el 90% d’eficiència en la gestió hídrica, al llindar de l’excel·lència”.
Des de juny de 2015 a octubre de 2016, Benidorm i més poblacions de la Marina Baixa van rebre aigua dessalada de Mutxamel (Alacantí). “Com que la tardor passada va ploure bastant, tots aquests municipis no van renovar la concessió, raó per la qual aquesta planta també està aturada. “Van construir-la per garantir el subministrament als habitatges del pla Rabassa [un desenvolupament urbanístic d’Alacant que la justícia va anul·lar], però les dues dessaladores de la ciutat d’Alacant tenen la capacitat de generar 48 hectòmetres cúbics anuals, i el seu consum de l’últim any no va excedir els 23”.
Com més cap al sud, però, la situació és més i més dura. Gravíssima. La setmana passada, de visita al País Valencià, la ministra del ram, Isabel García Tejerina, va anunciar que la planta de Torrevella triplicarà la producció d’aigua dessalada per tal de donar-hi resposta. És la més gran d’Europa i actualment ja genera 40 hectòmetres cúbics anuals. El 70% de l’aigua que consumeix aquesta ciutat —un altre pol turístic de primer nivell— prové de la dessalació.
“Gràcies a les dessaladores, Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Balears, Múrcia, Andalusia i Canàries som menys vulnerables a les sequeres que no la resta de la Península”, assegura Morote. Segons ell, “cal combinar la dessalació amb la depuració i reutilització de les aigües, així com l’aprofitament dels transvasaments que ja estan construïts”. És la poció màgica.
Autovies de l’aigua
Cristóbal Aguado no parla de Ferraris, sinó d’autovies. President de l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA), fa servir aquest eufemisme per recuperar el concepte dels transvasaments, i més en concret, el de l’Ebre.
Cristóbal Aguado: “Quan una conca té els seus embassaments plens, n’ha de fer més o bé traslladar l’aigua sobrant cap a embassaments d’unes altres conques”
“Quan una conca té els seus embassaments plens, n’ha de fer més o bé traslladar l’aigua sobrant, per mitjà d’un canal, cap a embassaments d’unes altres conques on no tenen tantes precipitacions”, considera Aguado. “Per què no s’ompli el pantà d’Alarcón [Conca] amb aigua procedent de l’Ebre o del Duero? Perquè aquest canal no està construït, aquest és el problema”, es pregunta i contesta tot seguit. A parer seu, “és l’hora de despolititzar el tema de l’aigua; com l’energia elèctrica, es tracta d’un bé que es genera per a tots els ciutadans, independentment d’on visquen”. El seu ideal seria “una Espanya interconnectada per canals d’aigua com ja ho està per via ferroviària i per carretera”.
El president d’AVA alerta del drama que es viu no sols a les comarques més meridionals, sinó també cap al nord: “És de les sequeres més extremes que he vist mai, les conques del Xúquer, el Túria i el Segura estan al límit, l’aigua està molt racionada i conreus com el caqui no s’estan regant prou i farà mala collita, per no parlar del cereal, que directament és un desastre”. L’absència de pluges encara podria agreujar-ne les conseqüències, atès que, tal com explica, “la fauna baixarà de les muntanyes a les àrees agrícoles a la recerca d’aliment, i aquestes terres, sense saó, se’n ressentiran de valent”.
A més, recorda que “la llei impedeix de subvencionar l’aigua dessalada amb finalitats agrícoles”. És a dir, que les plantes ja construïdes no seran la taula de salvació. Per tant, proposa alternatives d’eficiència —“la depuradora de Pinedo, a València, aboca a la mar, a dos quilòmetres de distància, molta aigua que podria reutilitzar-se perfectament”— i remarca la necessitat de seure a parlar i d’impulsar les “autovies de l'aigua”. Aguado no es penedeix “gens ni miqueta” de la campanya Agua Para Todos que la seua organització va protagonitzar de bracet dels governs valencià i murcià. “Alguns anys, l’Ebre vessa a la mar un miler d’hectòmetres cúbics”, es plany.
La consellera ‘botànica’
Però la consellera valenciana d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, no vol ni sentir a parlar de transvasaments que “ja no defensa ni el Govern de Rajoy”. A Elena Cebrián, una tècnica altament qualificada del Ministeri d’Agricultura, l’ha molestat que l’actual titular d’aquesta cartera —a qui coneix de fa temps— afirmara la setmana passada que el Consell no ha fet els deures. “És la primera vegada en cinc anys que el Govern valencià s’acosta al Ministeri per parlar sobre l’aigua”, va reblar García Tejerina sobre la visita que el president Ximo Puig i ella mateixa van fer al Ministeri el 14 de novembre.
“No és necessari que el Govern valencià acudesca a Madrid per recordar-li a la ministra que patim sequera, però si així ho desitja, hi aniré cada mes per recordar-li-ho”, ironitza Cebrián. “La situació és molt i molt greu, especialment a les comarques d’Alacant”, avisa. “El conjunt d’Espanya pateix sequera meteorològica, però la sequera agronòmica, que afecta el camp, varia en funció del lloc: a Castelló, la situació encara és suportable, a València hem entrat en prealerta i a les conques d’Alacant la situació ja és d’emergència absoluta”, descriu la consellera. Des de començaments dels anys 90 no hi havia un lustre tan sec.
“Les dessaladores d’Alacant, Torrevella i Múrcia han garantit el consum de boca”, diu la consellera Cebrián
Quan repassa la llista de les dessaladores aturades, Cebrián també marca distincions. “El Ministeri ha de donar una resposta als veïns d’Orpesa i de Moncofa, que ja li han transmès que no poden assumir-ne el cost”, diu. “En el cas de la de Sagunt, fa mesos que conversem amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per tal que subministre aigua dessalada al sistema hídric de l’àrea metropolitana de València, sense descartar que puga efectuar alguna aportació a l’Albufera”. Pel que fa al sud del país, Elena Cebrián defensa que “el Consell sempre ha demanat que la planta de Torrevella funcionara a ple rendiment, perquè ara només treballa al 30% de les seues possibilitats, i el Ministeri per fi s’ha compromès a doblar la quantitat, de 40 hectòmetres cúbics anuals a 80; i en un futur no massa llunyà, arribar als 100”. “Com que això suposa un cost energètic enorme, hem plantejat al Ministeri l’ús d’energia fotovoltaica i esperem que ens facen cas, perquè a Torrevella hi ha moltes hores de sol”, afegeix. “Les dessaladores d’Alacant, Torrevella i Múrcia han garantit el consum de boca”, es felicita.
En el cas de Mutxamel, un col·lectiu de regants ha sol·licitat al Ministeri una permuta per poder agafar aigua dessalada d’Alacant I i II —que ja està connectada amb el pantà de Crevillent—, una aigua que després seria compensada amb la de la planta —ara aturada— de Mutxamel, però el Ministeri no ho veu clar, perquè es tracta de conques diferents i entenen que això seria un transvasament entre conques. La ratlla que separa la del Xúquer de la del Segura justament passa entre Mutxamel i Alacant. “Ara mateix el transvasament al Segura no aporta ni una gota d’aigua, la capçalera del Tajo està completament seca, i això podria pal·liar la situació d’aquests regants”, observa Cebrián.
Però els llauradors poden sufragar l’aigua dessalada sense rebre cap subvenció? Efectivament, és molt cara per mantenir grans extensions de terreny conreat, però el Ministeri paga gran part del cost de l’energia, cosa que en redueix el preu i la fa assequible als agricultors. D'uns 60 cèntims el metre cúbic a tot just la meitat, o fins i tot menys. “Cada vegada patirem més sequeres com aquesta, i com afirma el catedràtic Jorge Olcina, a poc a poc caldrà adaptar l’agricultura alacantina i combinar més els recursos convencionals amb els alternatius”.
Cebrián entén la preocupació dels agricultors, però els demana “realisme” i que no recuperen un debat, el dels transvasaments, “que no figura a l’agenda del Ministeri”. “També caldria revisar el concepte de sobra aigua... Qui determina això? Seria apta per al reg l’aigua que l’Ebre vessa a la mar? La gent sap quant costarien aquestes autovies de l’aigua en termes de temps, diners i impacte ambiental? Reclamar transvasaments no proporcionarà aigua als agricultors a curt ni a mitjà termini. I en segons quines zones del Baix Segura ja no poden esperar més, és una qüestió de supervivència. Estaria bé que el Ministeri ens citara a totes les autonomies —no de manera bilateral, sinó totes alhora— per consensuar la manera d’actuar ara i en les sequeres que vindran”.
Centrifugació de culpes
Des d’ara fa un any, el director general d’Acuamed és Francisco Baratech. Els altres principals responsables de l’empresa pública són investigats per corrupció en el marc d’una investigació de l’Audiència espanyola.
Per qüestionari, Baratech diu que les dessaladores valencianes que no estan en funcionament són víctima “d’unes projeccions de creixement que no van acomplir-se”. “Estem treballant per tal d’arribar a acords amb els usuaris per possibilitar el compliment dels seus objectius”, es limita a assenyalar. Baratech no parla de l’aplicació d’energia solar, però indica que “s’estan implantant unes membranes d’alta eficiència energètica, s’està substituint l’element recuperador de l’energia que conté la salmorra i el redisseny del sistema de bombeig”. Sobre la dessaladora de Torrevella, el director d’Acuamed fixa “mitjans de 2018” perquè opere al doble de rendiment i arribe a 80 hectòmetres cúbics, però desconeix “quan podrà generar-ne 100”. •