FINANÇAMENT AUTONÒMIC

«Als bascos, Montoro no els diu que ploren massa»

Salvador Navarro, president de la CEV, la patronal autonòmica valenciana, està “orgullós” de la manifestació del 18 de novembre en defensa d’un finançament just. “La ciutadania ha demostrat moltíssima més sensatesa que alguns partits”, diu sobre l’absència del PPCV, que considera una “errada estratègica”. “Em molesta enormement que el ministre ens acuse de plorons”, afirma també en referència a Cristóbal Montoro, “no és just ni ètic que se’ns tracte com se’ns tracta”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La seu de la CEV ocupa un palauet senyorial del barri de la Xerea, al bell mig de la ciutat de València. El seu president, Salvador Navarro, rep EL TEMPS enmig d’una setmana molt intensa, on s’ha desplaçat a Bilbao, Madrid i Barcelona, i hores abans d’emprendre un viatge al Canadà. “En alguns cercles no ha caigut bé la nostra presència a la manifestació pel finançament”, afirma. No ho diu pels cercles de Podem —si és que encara existeixen—, sinó pel PPCV. L’esquerra valenciana està encantada de prendre el carrer de bracet de la patronal. 

—Què se sent en una manifestació? No és fàcil veure a la patronal en una.

—Ja havia acudit a alguna de caràcter sectorial. Recorde una tractorada a Silla que va ser molt potent... Hi havia 500 tractors! [Riu.] Mai, però, no havia estat en una com la del 18 de novembre, i puc dir-li que vaig sentir-me’n orgullós. No ho vaig veure, perquè anava a la capçalera de la manifestació amb la resta d’agents socials, però els membres de la CEV —que anaven en setena o vuitena fila— van ser molt aplaudits. Té mèrit que gent d’un perfil conservador fora tan aplaudida.

—El poble aplaudint els empresaris!

—És una fita. Una gran fita. Però els empresaris som part de la societat civil i, per tant, hem de defensar els interessos de la societat civil. Desgraciadament, alguna formació política va publicitar la participació de determinades associacions [Poble Lliure, inserit a la CUP] que ja havíem dit que no eren benvingudes. Van obtenir publicitat gratuïta. Com ha passat a Catalunya, la ciutadania ha demostrat moltíssima més sensatesa que alguns partits polítics. A la manifestació no hi havia consignes contra ningú, ni insults, ni cartells amb persones cap per avall, ni banderes de cap tipus...

—Ximo Puig ha dit que va ser una marxa “alegre”, però més aviat semblava un funeral. D’alegria, ben poca.

—Home, no va ser alegre, no... Diria que va ser una manifestació sòbria, sense càntics però ben digna. La consigna no era llançar visques ni contres, sinó reclamar un finançament just. Res més. Era important que la ciutadania visualitzara les diverses forces polítiques, els sindicats i els empresaris units sota un mateix lema. No és un fet habitual, sinó circumscrit a les demandes veritablement importants, com ho era aquesta. N’estic ben satisfet.

—En acabar la manifestació va sonar “D’un temps, d’un país”, de Raimon; elTio Canya” d’Al Tall; la Muixeranga... Va sentir-se incòmode escoltant aquesta música a l’escenari al costat de partits d’esquerra, sindicats i entitats diverses?

—En absolut. Vaig trobar-me molt còmode. De fet, els empresaris i els sindicats acostumem a estar junts, no és tan estrany com podria semblar. La música que va sentir-se en aquell moment forma part de les senyes d’identitat d’aquest poble, igual com l’himne, que també va sonar. Per què hauria d’incomodar-me?

—Si fa un temps a vostè li hagueren dit que es manifestaria al carrer acompanyat de partits polítics i que entre aquests partits no estaria el PP, s’ho hauria cregut?

“Hauria estat desitjable que el PPCV s’hi haguera sumat, ho tenia fàcil. Tan sols calia dir-li a Madrid: 'Si hi van els empresaris, hi hem d’anar'”

—[Silenci.] No, no, la veritat és que no. Pense que aquesta manifestació hauria de servir per enfortir tots els partits valencians —PP inclòs— en clau interna. Hauria de servir perquè el PSPV refermara el seu posicionament davant els socialistes asturians o extremenys, però també perquè el PPCV imposara els seus criteris al si del PP. Hauria estat desitjable que s’hi haguera sumat, i ho tenia molt fàcil. Tan sols calia dir-li a Madrid: “Si hi van els empresaris, nosaltres hi hem d’anar”. L’absència del PPCV ha estat una errada estratègica.

—La CEV no va confirmar-ne la presència fins al 28 d’octubre, a 20 dies de la manifestació. Albergaven dubtes.

—Vam decidir anar-hi per tres raons. En primer lloc, perquè el 12 de setembre vam enviar dues cartes a la vicepresidenta [Soraya Sáenz de Santamaría] i al ministre [d’Hisenda, Cristóbal] Montoro, sense obtenir-ne resposta. Encara avui no hem rebut cap contestació. Els ho he comentat a alguns senadors del mateix PP que lamenten la manca de resposta per part de la vicepresidenta i del ministre. Només calia que ens hagueren comunicat que estaven molt ocupats amb el tema de Catalunya i que ajornaven aquesta trobada a gener, febrer o març, però no van fer-ho.  

—Quines eren les altres dues raons?

—El 18 d’octubre coincidisc amb el ministre [Montoro] en un acte a Madrid, qui m’assegura que el nou sistema de finançament estarà enllestit enguany. Però quan li dic que s’ha convocat una manifestació pel finançament, s’altera una mica.

—Com s’altera?

—Es va posar nerviós: “No, no, no, més manifestacions, no, per favor!”. En veure que s’alterava, vaig entendre que havia arribat el moment de posicionar-nos.

—I la tercera raó?

—La tercera raó va ser la més decisiva. Vam escoltar l’opinió unànime de les nostres federacions i associacions, que donaven suport a la manifestació, per bé que no van expressar-ho públicament fins que la CEV no s’hi va posicionar a favor. Ens hi adherim en celebrar la nostra junta directiva i constatar la unanimitat existent: els 60 vocals dels diversos sectors, de cap a cap de la Comunitat, hi estaven d’acord. Hi havíem d’anar. 

—“Les coses no sols se solucionen des dels despatxos, cal eixir al carrer”, va arribar a dir a CV Ràdio el president de la Federació Metal·lúrgica Valenciana (Femeval), Vicente Lafuente.

—És així. Jo també vaig dir que calia anar “a las barricadas” contra l’SDDR [sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos lleugers de plàstic]... Potser no queda molt bé en termes empresarials conservadors, però és el que tenim.

—L’agenda tan atapeïda del ministre va impedir que vostè es reunira amb ell, però no que ho fera la presidenta del PPCV i síndica parlamentària popular, Isabel Bonig. Van mantenir una reunió la setmana de la manifestació.

“Hauria estat bé que el ministre haguera rebut conjuntament els cinc síndics parlamentaris de les Corts”

—Sí. La mateixa setmana també va reunir-se amb la ministra de Treball [Fátima Báñez] i la d’Agricultura [Isabel García Tejerina]. Està bé que la presidenta del PPCV treballe a favor dels interessos de la Comunitat Valenciana, encara que això puga atribuir-se al tacticisme polític. Ja posats, hauria estat bé que el ministre haguera rebut conjuntament els cinc síndics parlamentaris de les Corts valencianes.

—El ministre insisteix que els governants valencians ploren massa.

—Vaig sentir-li-ho per primera vegada l’estiu passat, en el transcurs de la interparlamentària del PP, que venia a ser un acte polític. Amb tot, un ministre no deixa de ser-ho quan està reunit amb el seu partit. A mi, aquelles paraules van molestar-me bastant. Em molesta enormement que el ministre ens acuse de plorons. Als bascos no els diu que ploren massa, i als catalans tampoc no els ho ha dit durant molt de temps. Per això em molesta tant que ens ho diga als valencians. Tothom convé que la Comunitat Valenciana, sent pobra, és aportadora neta. Al ministre d’Hisenda se li han de reconèixer algunes actituds, com ara el pagament a proveïdors, però en matèria de finançament autonòmic no és just ni ètic que se’ns tracte com se’ns tracta. Em desagrada que no es done resposta al problema valencià alhora que s’incrementa la quota basca. Aquest país no està ben plantejat.

—Ara en parlarem. Abans, però, voldria saber què opina de la invisibilitat de la manifestació als mitjans d’abast estatal. A TVE ni en van parlar, a diferència de la marxa anticatalanista d’extrema dreta —amb molta menor afluència— celebrada a València la setmana anterior, a la qual van dedicar un minut.

—Els periodistes de TVE —que és la televisió de tots— van entrevistar-nos, però la manifestació no va eixir després al Telediario. En uns altres mitjans sí que ha aparegut, encara que haja sigut sense la rellevància que volíem. Al capdavall, és una qüestió de pressupost: en teníem un de ben baix, que caldrà augmentar en el futur. Caldria haver publicitat més la manifestació, que més gent se n’assabentara.  

"El que ha volgut a dir Compromís és que no està en contra de la quota basca, sempre que abans es resolga el finançament de la resta de les autonomies. És que em sembla insultant que en plena situació de conflictivitat pel finançament ningú no es plantege reduir la seua part del pastís". / Miguel Lorenzo

—Hem sabut que el PSOE ha acordat amb el PP que el sistema de finançament s’aborde prèviament a la comissió territorial del Congrés, que té una durada prevista de sis mesos. Caldrà esperar tant perquè s’inicie la negociació estrictament política? Què li sembla aquest plantejament dels socialistes?

“La Generalitat travessa una situació molt delicada, connectada a un FLA que ens llancen com si foren molles. Jo no vull molles, vull allò que em pertoca”

—Lamentablement, no és allò que ens havien dit. El Govern no té majoria i ha d’aconseguir el suport del PSOE, ja ho sabíem, però fa temps que hauria d’haver liderat aquesta qüestió. Mentrestant, alguns ens diuen que els empresaris som d’esquerres perquè ens manifestem amb l’esquerra... Li assegure que aquesta casa [la CEV] és apolítica, no és ni de dretes ni d’esquerres; únicament defensa els interessos generals dels valencians. Els partits operen a curt termini i a aquest país li cal que miren a llarg termini. Al Govern i l’oposició falta estratègia de país. Només es preocupen de llançar missatges que acontenten els bascos —i ara, els catalans—, obvien l’existència d’unes altres realitats. Els valencians aportem superàvit al dèficit comercial espanyol, els últims dos anys hem generat 120.000 llocs de treball, un període en què hem liderat el creixement econòmic... Aquesta comunitat es mereix tot el respecte del Govern actual i dels anteriors. Pel que fa al PSOE, el president Ximo Puig ha sensibilitzat Pedro Sánchez de l’infrafinançament que patim els valencians. La Generalitat travessa una situació molt delicada, connectada a un FLA [Fons de Liquiditat Autonòmica] que ens llancen com si foren molles. Jo no vull molles, vull allò que em pertoca.

—Alguns socialistes critiquen amb duresa la posició de Compromís amb relació a la quota basca. Patxi López considera que és impròpia d’un partit que s’intitula nacionalista. En canvi, Joan Baldoví diu que “o tots moros o tots cristians”.

—Compromís és un partit nacionalista... valencià. El que ha volgut a dir Compromís és que no està en contra de la quota basca, sempre que abans es resolga el finançament de la resta de les autonomies. És que em sembla insultant que en plena situació de conflictivitat pel finançament ningú no es plantege reduir la seua part del pastís. L’administració de l’Estat haurà de fer un pensament sobre això. No  pot ser que amb el nou model ningú no perda ingressos i que la diferència l’hàgem de sufragar els ciutadans.

—Sánchez parla, precisament, d’una reforma fiscal que aporte més recursos al sistema.

—En aquests 10 anys de crisi, els principals esforços han recaigut sobre l’esquena dels ciutadans. Els ciutadans i les empreses hem fet els deures; les administracions públiques, no.

—Les autonomies han hagut de fer grans retallades.

—Les autonomies han retallat bastant i encara poden retallar més, però, en general, l’administració pública no ha fet els deures.

—Aquest esforç afegit hauria de suportar-lo l’administració estatal, més que no les automomies?

—Pense que sí. Ara bé, també li dic que no conec cap projecte privat que haja començat amb 500 treballadors, com passarà amb el nou Canal 9. Podrien obrir-lo amb un centenar i externalitzar algunes coses... És cert que l’anterior Consell, el d’Alberto Fabra, va liderar la reducció d’empreses públiques. El 36% de les eliminades a nivell nacional com a conseqüència de la crisi eren valencianes. El Consell ha fet tant com ha pogut per arribar a final de mes però no hi arriba, i els empresaris valencians no gaudim de les polítiques dinamitzadores de l’activitat econòmica i de generació d’ocupació d’uns altres territoris.

—Un Estat amb un pes més gran de les autonomies, un Estat federal, que les autonomies retornen determinades competències... Quin model defensa vostè?

—El que siga més proper al ciutadà.

—Un model autonòmic descentralitzat?

—Totalment.

—Percep, com alerten algunes veus, una ànsia recentralitzadora? Hi ha un risc d’involució real o això és impensable?

—Ara com ara és impensable. No ho veig factible, de cap manera. És impensable.

—A poc a poc, els valencians prenen consciència de l’infrafinançament galopant, però molts encara desconeixen la magnitud del deute, superior als 45.000 milions, bona part dels quals considerats “deute històric”. Si no s’alleugereix aquesta llosa, el nou finançament no servirà de molt...

—És un paquet. Tot ha d’anar en el mateix paquet. Un estudi solvent calcula el deute històric en 16.000 milions d’euros. No serà la primera vegada que l’Estat accedeix a fer una quitança del deute d’una autonomia.

—El ministre Montoro ha obert tímidament la porta a això, però Ciutadans s’hi oposa de ple.

—La posició de Ciutadans em sembla lògica. Per això hem d’explicar les coses: a la Comunitat Valenciana hi ha un consens generalitzat sobre aquesta problemàtica. M’importa ben poc qui n’haja estat el culpable. No m’importa qui va parir aquest sistema, qui va millorar-lo una mica, si Zapatero va fer això o va fer allò... Estic fart de les ximpleries i les batalles absurdes entre els diversos partits. Al problema valencià cal posar-li remei, i punt.

—No voldria acabar l’entrevista sense preguntar-li per les expectatives de l’economia valenciana amb vista a 2018. Continuarà en línia ascendent?

—Les dades són bones, però dependrà de com evolucione el conflicte català. És el nostre handicap.

—Allò que passe a Catalunya afecta més el País Valencià que la resta d’autonomies?

“La Comunitat Valenciana està molt ben posicionada per rebre centres de fabricació. Si la situació no millora, les empreses de Catalunya hauran de prendre decisions doloroses”

—Possiblement, sí. Les nostres empreses exporten més a Catalunya que al conjunt d’Alemanya. Si cau el turisme, els comerços baixen les vendes i les fàbriques tenen una activitat menor, és clar que ens en ressentirem. Si la situació no millora, la Comunitat Valenciana està molt ben posicionada per rebre centres de fabricació. Les empreses som projectes a llarg termini, i si la situació no millora, les de Catalunya hauran de prendre decisions doloroses. Fixeu-vos què ha succeït amb l’Agència Europea del Medicament. Espere que, en lloc de marxar del país, les empreses opten per traslladar-se als territoris més propers. Tant de bo no passe res de tot això. No es tracta que alguns territoris ens beneficiem del problema català. El problema de Catalunya és un problema de tots.

—Què significaria una victòria clara de l’independentisme, doncs?

—Això generaria inseguretat. I repetesc: les empreses som projectes a llarg termini i tardem a prendre decisions, però finalment les acabem prenent.

—El canvi de seu de CaixaBank i el Banc Sabadell redunda en benefici de les empreses valencianes?

—No. De fet, sempre he estat molt crític amb els empresaris que presenten projectes poc rigorosos i esperen que se’ls aproven per proximitat o per amistat.

—Amb la CAM i Bancaixa, ja passava això.

—Per això ho dic.

—Fa l’efecte que el corredor mediterrani comença a prendre’s seriosament des del Ministeri de Foment. Ha calgut que els empresaris facen actes rotatoris sobre el terreny i fiscalitzen l’avanç de les obres.

—Sí, AVE [Associació Valenciana d’Empresaris, lobby que té Juan Roig i Vicente Boluda com a referents] ha fet una tasca de sensibilització exemplar. A l’acte que van celebrar a Madrid [el proppassat 3 d’octubre] fins i tot va acudir el ministre [Íñigo de la Serna]. Ells pressionen pel corredor mediterrani, i nosaltres, pel corredor cantàbric que ha d’unir-nos amb Bilbao a través d’Aragó.

—Potser és que cal exigir el finançament a Madrid, tal com van fer el 18 de novembre —en defensa d’unes connexions ferroviàries dignes— els ciutadans extremenys. Malgrat ser-ne alguns milers menys, van obtenir més ressò que no els valencians que també es manifestaven aquell dia.

—­­Els sindicats així ho han plantejat i puc garantir-li que serà molt fàcil convèncer-nos.

—No és una hipòtesi descartable, vaja.

—No, no ho és.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.