En general, a l’Amèrica Llatina, quan un liberal econòmic té perspectives de convertir-se en president, els mercats de la borsa i la moneda tendeixen a l’enfortiment. Però a l’Argentina tot és diferent: el peso, la moneda del país, va caure encara més després que s’anunciaren els resultats de les eleccions primàries celebrades el passat diumenge. El mercat de valors també es va ressentir amb força. Perquè aquest “anarcocapitalista”, tal com li agrada definir-se al guanyador de les eleccions, també està intranquil dins del món financer.
Javier Milei netejarà “la casta política parasitària d’aquest país”, segons va cridar des de l’escenari de l’hotel del centre de Buenos Aires, on havia estat seguint el recompte. Vol abolir el banc central i introduir el dòlar com a unitat de pagament. Pretén dissoldre la majoria dels ministeris i deixar l’educació i la salut totalment en mans privades. La seua utopia, que titlla com a “llibertària”, és la fi de l’Estat. Aquest “niu de rates” gràcies al qual els polítics s’han anat enriquint durant segles.
Amb aquestes frases, Milei irromp en un país que ha estat atrapat en una espiral aparentment infinita d’inflació i declivi econòmic durant dècades. L’Argentina està, una vegada més, a tocar del col·lapse, i només l’odiat Fons Monetari Internacional està evitant una caiguda com la del 2001, quan el govern va impedir que les persones accediren als seus estalvis perquè els bancs s’havien quedat sense diners. La inflació supera ara el 100%, i més del 40% dels argentins viu en la pobresa.
Tant els polítics d’esquerres com els conservadors han fallat amb les seues receptes. Quasi ningú no confia en els polítics tradicionals per a resoldre els problemes. Els joves argentins, en particular, anhelen una solució radical. Una mena d’alliberament. Ells són els que han convertit l’outsider Milei en el polític més popular del país, i va obtenir vora el 30% dels vots en les eleccions primàries, superant així els peronistes –que encara ocupen el govern– i l’oposició conservadora. La major part de les enquestes havien pronosticat que Milei, com a màxim, arreplegaria el 22% dels suports.
A favor del tràfic d’òrgans, en contra de l’avortament.
Dir que Milei, de 52 anys, és un excèntric, és massa generós. Viu a soles amb cinc gossos gegants, als quals els ha posat els noms dels seus economistes favorits. A la televisió es vantava de ser el “campió del sexe tàntric”. No és casual que el seu pentinant semble un encreuament entre el look desordenat de Boris Johnson i el pentinat permanent de Donald Trump. Els seus mítings sempre van acompanyats de música heavy metal.
Milei és fill d’un conductor d’autobús, propietari d’una petita empresa, i d’una mestressa de casa. El seu pare va abusar d’ell quan era un xiquet, segons va informar a la televisió, i la seua muller el defensava. Per tant, Milei no volia tindre cap relació amb els seus pares, que per a ell eren “morts”. Tot i que, ja sent un adult, es va anar a viure amb ells temporalment. Aquesta és una de les moltes contradiccions visibles en el relat mediàtic que ell mateix ha desplegat. Milei també vol legalitzar el comerç d’òrgans humans perquè diu que tothom té dret a prendre decisions sobre els seus cossos amb llibertat. En canvi, està en contra de l’avortament.
Però el candidat ni tan sols es molesta a dissimular aquestes contradiccions que integren la seua biografia. Durant molts anys va treballar com a assessor del general –i més tard diputat– Antonio Bussi, qui va ser governador de la província de Tucumán durant la dictadura militar, allà on la repressió contra els opositors al règim va ser particularment brutal. Més tard, com a economista, va liderar el think tank del peronista Daniel Scioli, excandidat presidencial. Durant un temps va treballar per a una empresa que gestiona diversos aeroports del país. El seu cap en aquell moment era un dels homes més rics de l’Argentina. De fet, és el propietari del canal de televisió al qual Milei deu el seu ascens. De la mateixa manera que el seu ídol, Donald Trump, es va donar a conèixer a través d’aparicions en programes d’entrevistes nocturnes, a Milei li van cedir una plataforma televisiva perquè exposara les seues idees.
El partit de Milei és com una secta
Els seus seguidors l’adoren com si fora el messies. La Libertad Avanza, nom del seu partit, és més una secta que una organització política. El circ està dirigit per la seua germana Karina, la seua confident més pròxima. Ella mateixa tria la seua roba, marca la seua agenda i organitza la seua campanya electoral, segons informen mitjans del país. Durant una aparició en televisió, Milei va utilitzar la Bíblia per a explicar el paper de Karina. “Moisès era un gran líder, però no era bo a l’hora de difondre les seues idees”. Karina era Moisès, segons suggeria, “i jo soc qui s’encarrega de la difusió”. Si Milei és elegit president, la seua germana assumirà el càrrec de primera dama.
Durant les últimes setmanes, el profeta polític ha recorregut en autobús els nombrosos i ben poblats suburbis de Buenos Aires, que tradicionalment han sigut un bastió del peronisme. Mai no avisava de quan apareixeria ni on, però en totes les parts l’aclamaven com “El Jefe”. Segons es diu, la seua germana també es refereix a ell amb aquesta distinció.
No és el primer dirigent polític de l’Argentina que és anomenat així. Carlos Menem, que va governar entre 1989 i 1999, és un dels referents de Milei. Va marcar tota una dècada a l’Argentina, i ambdós tenen molts paral·lelismes: Menem també va ser aplaudit durant la seua campanya electoral per la seua indumentària excèntrica. Lluïa patilles enormes i vestits extravagants. Com a president, la seua presència als mitjans era constant. En gaudia.
Menem va derrotar la hiperinflació que va heretar del seu antecessor amb una recepta similar a la que ara planteja Milei: va vincular la moneda nacional, el peso, al dòlar amb una proporció equivalent. Durant deu anys, els argentins van experimentar la il·lusió d’haver ascendit al Primer Món. Van viatjar a l’estranger, els productes importats eren barats, la inflació era d’un únic dígit... Els economistes ultraliberals lloaven aquest model, i polítics d’arreu del món estudiaven el presumpte miracle econòmic argentí. Menem va ser reelegit.
Però la dolarització de l’economia tenia un problema. La inflació, tot i que menor per als estàndards argentins, no havia desaparegut per complet, i el govern ja no podia imprimir diners per a compensar el dèficit nacional. Al mateix temps, les importacions barates van portar la indústria del país a una fallida massiva, atès que va deixar de ser competitiva. Amb el canvi de mil·lenni el somni va desaparèixer. L’experiment va culminar amb la crisi del 2001, de la qual l’Argentina encara no s’ha recuperat.
Els joves admiradors de Milei no van viure aquella època, si més no com a protagonistes, i per tant s’han deixat seduir amb facilitat per les seues receptes. Això presenta un dilema per a la dreta tradicional: necessiten que Milei arribe al poder, però desconfien dels seus mètodes. Patricia Bullrich, una política identificada amb la llei i l’ordre, líder de la coalició Juntos por el Cambio, no va obtenir el suport que desitjava a les primàries, i possiblement intentarà forjar una aliança amb Milei de cara a les eleccions presidencials. Però després de la victòria d’aquest candidat, el preu d’una entesa segurament augmentarà. Alhora, l’èxit de Milei es basa en el seu menyspreu per la classe política tradicional, i Bullrich en forma part.
D’altra banda, les possibilitats que Milei siga elegit president sense haver de sumar suports externs podrien haver augmentat amb el resultat de les primàries, tot i que la seua victòria està lluny de ser segura. Si no obté la majoria absoluta en primera volta haurà d’anar a la segona, possiblement contra Bullrich. En aquest cas, molts votants d’esquerres o simpatitzants del peronisme, probablement, votarien els conservadors per a impedir el triomf de Milei.
Si el candidat peronista, el ministre d’Economia Sergio Massa, accedira a disputar la segona volta, podria comptar amb molts vots de la dreta moderada, que el prefereixen davant Milei, a qui consideren un polític imprevisible. Les eleccions primàries no han injectat optimisme en el panorama polític argentí, que ara és encara més incert. Abans de la primera ronda de votacions a finals d’octubre, és possible que l’Argentina experimente una muntanya russa econòmica i política.