No és el cas de la nissaga Assassin’s Creed. Nascuda el 2007 i ambientada a la Jerusalem de les croades, posava les bases a una IP —propietat intel·lectual— amb uns eixos molt ben definits: un joc en 3D de gènere aventura d’acció que es desenvolupa en un marc geogràfic urbà extensíssim, amb una ambientació històrica molt ambiciosa i minuciosa, amb tècniques de sigil —molt sofisticades— i de combat —no tant—, amb força parcour —o escalada i salts per teulades i torres—. L’argument també és força interessant: dues organitzacions combaten, al llarg de la història, pel destí de la humanitat, els assassins i els templers. L’acció principal es desenvolupa en un període històric concret, però hi ha flashforwards —o salts endavant— cap al present: assistim a una recreació del passat extreta de la memòria genètica d’un avantpassat, gràcies a la tecnologia d’una multinacional, Abstergo, que és part implicada en aquesta guerra infinita. Tan infinita que va més enllà de civilitzacions, religions, ideologies i cultures.
Si el primer A.C. estava ambientat al Jerusalem de les croades, els tres següents A.C. tenen lloc, durant el Renaixement, a Florència i Venècia, Roma i la Constantinoble acabada de conquerir pels otomans. El següent període recreat per A.C. és el segle XVIII, amb la revolució nord-americana i els Boston i Manhattan colonials, el Carib durant l’edat d’or de la pirateria i els enfrontaments francobritànics al nord d’Amèrica com a conseqüència de la guerra dels Set Anys —precursor global de la Primera Guerra Mundial—. El quart tram d’A.C. té lloc al París de la Revolució francesa i al Londres victorià.
Però la fórmula del joc, al llarg de gairebé una dècada, havia patit. Sorprendre era cada vegada més difícil. I han hagut de passar dos anys per a la reformulació de la proposta: Assassin’s Creed Origins és una mena de preqüela ambientada a l’Egipte dels Ptolomeus.
Jugar-hi recorda els grans peplums de la dècada del 1950 i primeria dels 60. Tenim l’heroi, Bayek de Siwa, la seva esposa Ava, el record d’un fill assassinat per l’obscur Orde dels Antics, un món en decadència on els antics costums egipcis conviuen amb el nou món hel·lènic, i personatges com Pompeu, Cleòpatra, Juli Cèsar, Brutus... Algunes escenes històriques i els combats navals són l’equivalent a jugar al film Cleòpatra (1963), protagonitzat per Liz Taylor i Richard Burton a les ordres de Joseph Mankiewicz.
Sobre la grandíssima qualitat gràfica del joc, l’interès de les missions, les diverses línies argumentals, el nou sistema de combat, la immensitat del mapa, fins i tot la seva lleugera implementació de jocs de rol, no tinc res a dir que no s’hagi escrit ja. Podeu dedicar-hi una dotzena d’hores tan sols per completar la història principal. Com a videojoc que prima l’experiència cinematogràfica, res a dir. L’aplaudeixo.
Hi ha un vessant, però, una mica pervers. I és la voluntat de vendre’ns el joc com una experiència didàctica. L’any que ve arribarà un DLC gratuït mitjançant el qual podrem passejar pels escenaris sense haver de dur a terme cap missió ni combatre. O sigui, com si fóssim en un parc temàtic de l’antic Egipte. Molt bé. Però no ens confonguem. Tot just començar el joc, per exemple, hi ha un faraó a cavall d’un elefant. Home... aquestes llicències són incompatibles amb el rigor històric. No feu passar bou per bèstia grossa que encara prendrem mal. Si voleu estudiar història, hi ha llibres i documentals. És com si Verdi volgués donar-nos lliçons d’història amb Aïda. No home, ell volia fer una bona òpera ambientada a Egipte. I prou.