Si en uns països fem campanya per evitar l’embussament dels sistemes de clavegueram, en uns altres la realitat és la trista inexistència o el mal funcionament d’aquest mecanisme bàsic per a la higiene. La població catalana forma part del 39% de la ciutadania mundial que té accés a un servei de sanejament adequat. L’altra part del percentatge, que suma aproximadament 4.500 milions de persones arreu del món, no compta amb aquest equipament normalitzat als nostres països. Una realitat tan incòmoda com desconeguda. Per conscienciar la població d’aquest greuge que atempta contra els drets humans més bàsics, l’Organització de les Nacions Unides va designar el 19 de novembre com el Dia Mundial del Vàter.
Aquesta enorme quantitat de persones, segons dades d’UNICEF de l’any 2017, no tenen accés a un vàter adequat en les seves llars. Bé siga per la mancança d’un sistema de sanejament competent o per la inexistència del clavegueram, gran part d’aquestes persones —869 milions segons la mateixa entitat— es veuen obligades a defecar a l’aire lliure. Alhora, uns 1.800 milions de persones han de consumir aigua contaminada amb excrements i més residus, amb tot el problema de salut que això comporta.
Per trobar una solució a aquesta situació dramàtica, entre els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) n’hi ha un que pretén garantir la disponibilitat d’aigua, la seva gestió sostenible i el sanejament per a tots els habitants del planeta. Segons explica l’ONU a l’hora de justificar la possibilitat d’assolir l’objectiu esmentat, hi ha prou aigua dolça en tot el planeta per poder aconseguir-ho. Malgrat aquesta probabilitat, si es continua amb la dinàmica actual de despesa i malbaratament, es calcula que per a l’any 2050, almenys el 25% de la població mundial viurà en un país afectat per l’escassesa crònica i la reiterada d’aigua dolça.
Quan els greuges ens resulten invisibles
No poder utilitzar un vàter implica uns greuges que ens són desconeguts. Perquè no ens imaginem la indisponibilitat d’un instrument tan elemental. Els sistemes defectuosos o la inexistència de clavegueram es deuen molt sovint a la manca de recursos hídrics. Tot això té unes conseqüències tràgiques, com són el risc de la seguretat alimentària i la reducció dels mitjans de subsistència. I, al capdavall, l’impediment d’accedir a unes garanties mínimes de benestar general en tots els aspectes de la vida.
El fet que els excrements no reben el tractament de sanejament adequat a través de bons sistemes de clavegueram deriva en la propagació de malalties mortals, en la contaminació de rius i de mars, amb els inconvenients que això té per a activitats com la de la pesca; i en el contacte directe de les persones amb el fem.
Per tot això, l’ONU ha dissenyat una sèrie d’objectius per complir abans del 2030.
•Assolir l’accés universal i equitatiu a l’aigua potable a un preu assequible
•Assolir l’accés a serveis de sanejament i higiene adequats i equitatius per a tots i posar fi a la defecació a l’aire lliure, prestant especial atenció a les necessitats de dones, nenes i persones en situacions de vulnerabilitat
•Millorar la qualitat de l’aigua reduint la contaminació, eliminant el vessament i minimitzant l’emissió de productes químics i materials perillosos, reduint a la meitat el percentatge d’aigües residuals sense tractar i augmentant el reciclat i la reutilització sense riscs a nivell mundial
•Augmentar considerablement l’ús eficient dels recursos hídrics en tots els sectors i assegurar la sostenibilitat de l’extracció i l’abastiment d’aigua dolça per fer front a l’escassetat d’aigua
•Implementar la gestió integrada dels recursos hídrics a tots els nivells, també a través de la cooperació transfronterera
•Protegir i restablir els ecosistemes relacionats amb l’aigua: també els boscos, les muntanyes, rius, aqüífers, llacs i aiguamolls
Tot sempre tractant d’ampliar la cooperació internacional i el suport als països en via de desenvolupament. Aquest és el sisè objectiu dels 17 que l’ONU s’ha marcat com a Objectius de Desenvolupament Sostenible. També n’hi ha de relacionats amb la pobresa, amb la fam, amb la salut, amb l’educació, amb l’ocupació, amb la indústria, amb la pau, amb el clima i amb moltes més qüestions fonamentals per protegir el planeta i els seus habitants.
Segons dades de l’ONU, cada any moren 800.000 nens menors de cinc anys a causa de la diarrea. Això dóna com a balanç més d’un infant desaparegut per minut. El drama no els afecta només a ells, ja que les condicions dolentes fan malbé el desenvolupament de les persones. Com a exemple de la desigualtat, des de l’organisme internacional també afirmen que hi ha més gent que disposa d’un telèfon mòbil que d’un vàter arreu del món. Una dada encara més esgarrifosa si es té en compte que el 80% de les malalties als països en desenvolupament són provocades per la manca d’un accés segur a l’aigua i a un sanejament adequat.
La realitat més propera
Tot i que els ciutadans identifiquin els problemes tenint en compte només el seu entorn més immediat, cal deixar palès que les situacions més greus, com ho és la pobresa, és un afer de mida mundial que ha de ser resolta des de tots els indrets i organismes possibles. Als nostres carrers visualitzem les campanyes que hi ha per tenir cura a l’hora de fer un bon ús del vàter. Catalunya forma part de la minoria privilegiada mundial que té accés a unes bones condicions d’higiene, cosa que obliga a donar un bon exemple a la resta del món. I a saber aprofitar els avantatges, a més de ser responsables dels avantatges dels quals tothom no pot gaudir.
Per això, vist l’ús irresponsable que sovint fem amb el llançament de tovalloletes i d’altres instruments higiènics com ara bastonets d’orelles, compreses, etc., queda clar que no sempre es valora el fet de gaudir d’una sèrie d’equipaments que s’han normalitzat però que, malauradament, són un luxe per a la resta del món.
El Dia Mundial del Vàter no serveix només per conscienciar sobre la necessitat d’ajudar els països més desafavorits, sinó també per fer un bon ús d’allò que tenim i que, sovint, no en som conscients.