El frenesí patriòtic —un luxe fatídic que només es permeten els Estats imperi— té conseqüències devastadores. El perill d’una catàstrofe nuclear, ben viu durant l’anomenada Guerra Freda, feia témer pel futur de la humanitat. En aquest context, el 1968 Marguerite Duras escriu Yes, peut-être, una paràbola filosòfica que intenta conjurar el risc d’una hecatombe nuclear. Dirigit per Andrea Segura, que n’ha fet la dramatúrgia a partir de la traducció d’Albert Tola, el muntatge d’aquesta obra ha estat intitulat Yes, potser i ha introduït algunes llicències respecte de l’original.
Dues dones i un home, expel·lits del desert de la guerra, es troben per atzar en un indret imprecís envoltat d’oceans. Talment supervivents, compareixen a escena vestits amb pellingots i armats d’una màscara de gas, mentre els udols del vent clamen enmig de la devastació. Sense nom, sense passat, les dues dones (Anna Casas i Alícia González Laá) descobreixen el món com si fossin infants. Abillat amb un uniforme militar, en què hi ha estampades les paraules “God”, “Pàtria”, “Democratie”, “Honor” o “Fraternité”, l’home (Txabi Grass) sembla atrapat en la paranoia de la guerra viscuda. És un heroi caigut, el darrer guerrer, la romanalla del món antic.
Yes, potser
Autor: Marguerite Duras
Dramatúrgia i direcció: Andrea Segura
Teatre Akadèmia, 9 de novembre
Desconcertats, sota l’efecte del trauma viscut, els personatges es mouen en aquesta mena de faula filosòfica com si fossin els darrers vestigis d’una espècie humana que ha patit una immensa commoció nuclear. Tot i el to humorístic de la peça, Duras hi ofereix, en clau de ciència-ficció, un contundent al·legat antibel·licista i antinuclear. L’acció se situa després del capgirament provocat per una guerra total, en què els humans són condemnats al nomadisme en deserts limitats pel mar, on cadascú haurà de sobreviure als efectes de la radioactivitat.
La interpretació de les dues dones innominades s’ajusta molt bé a l’humor involuntari, subversiu i reparador de l’obra, que contrasta vivament amb l’horror d’un daltabaix apocalíptic. La reiteració que fan de l’expressió que dóna nom al títol evidencia la dificultat de disposar de certeses en el món sorgit de la desfeta. La seva tendresa, alegria i senzillesa divergeixen de l’entorn devastat on es troben i de l’agressivitat compulsiva o continguda, ben latent, de l’home. Bo i dialogant, de manera innocent, totes dues dones reconstrueixen ex novo el sentit de les paraules i edifiquen els fonaments del nou món, que neix de les ruïnes del vell.
El muntatge de Yes, potser presenta un espai escènic —de Roger Orra— i un vestuari —d’Agatha Cape— d’estètica futurista molt efectius i impactants. La franja d’arena desèrtica i els parracs ennegrits perfilen a la perfecció el paisatge després del cataclisme nuclear. El punt més discutible són les patinades en matèria d’himnes patriòtics, desconcertants i incongruents per la re-contextualització que reclamen.
Yes, potser és una denúncia de la bogeria de la guerra que, en la segona meitat del segle XX, només podia concebre’s com a nuclear. La paràbola fantàstica que planteja Duras, molt del seu temps i molt francesa, es construeix a partir d’un estil dramatúrgic que —a la manera de Samuel Beckett— s’expressa amb una comicitat tràgica, corrosiva. Es basa, sobretot, en el despullament líric del sentit de les paraules i, al mateix temps, en la confiança en el seu poder per bastir alguna mena d’esperança en el futur de la humanitat.