Cap a les darreries del segle XX, quan ja havia escrit i publicat més de trenta llibres, Josep Fontana va començar la tasca de bastir una història del seu propi temps, que rumiava des que era un xicot de 14 anys. El 2011 va publicar Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente), que va complementar dos anys després amb El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Pasado & Presente) i que clou ara amb El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Crítica). Les mil vuit-centes pàgines de text que sumen aquests tres llibres constitueixen, ras i curt, la millor història del segle XX que s’hagi publicat mai en tot el món. En primer lloc, perquè del que Fontana ens parla és de tota la humanitat, de la realitat viva dels homes i les dones que van viure i patir el segle més mortífer per al gènere humà (potser dos-cents milions de morts per guerres, genocidis i fams provocades, dels quals Fontana en documenta uns cent setanta-cinc milions) i el que ha generat més misèria i desigualtat de la història. En segon lloc, per la força abassegadora de la seva anàlisi, que, desmuntant tòpics i mentides, fa una destrossa de la vulgata del progrés indefinit de la humanitat a què hauria portat l’anomenada revolució industrial, en una autèntica cremà dels vells ninots de la historiografia whig: “Només s’assoleixen progressos amb la lluita”, ens diu Fontana. Una anàlisi recolzada en una documentació inabastable per als mortals comuns, de la qual el 95 per cent és matèria políticament correcta, com la documentació desclassificada dels departaments d’Estat i Defensa dels Estats Units i de la seva Agència Nacional de Seguretat, els informes oficials i institucionals del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, o publicacions tan poc sospitoses de radicalisme com ara Foreign Affairs, The Economist, HuffingtonPost o, fins i tot, The New York Review of Books. I en tercer lloc, per la seva sensibilitat i preocupació pel destí dels humans en l’actual gran desordre sota el cel, que ens transmet amb la seva sòbria i eficaç escriptura neoclàssica, gairebé exempta d’adjectius.
Fent ús d’un recurs literari perfectament legítim, Fontana comença el seu relat amb una queixa personal: per què l’han enganyat? Per què no s’han complert les promeses que van fer els guanyadors de la Segona Guerra Mundial a la Carta de l’Atlàntic, de 1941, on garantien que tots els pobles podrien triar la forma de govern que volguessin i prometien una nova era de pau que hauria de proporcionar “a tots els homes de tots els països una existència lliure, sense por ni pobresa”? Tanmateix, setanta anys més tard, el que Fontana constata és que no hi ha pau sinó guerres, que els drets humans són vulnerats arreu, que la pobresa s’enfila i que la desigualtat no ha fet més que créixer des de 1945 fins a assolir avui dimensions inhumanes.
Quin és el perquè de tot plegat? Des del seu ofici d’historiador, Fontana mira de trobar respostes a aquestes preguntes, i això el porta a fer una dissecció de la guerra que va durar tota la segona meitat del segle XX, aquella que anomenem freda, i a sospesar les raons que han portat a la continuïtat d’un imperi després de l’ensulsiada de l’altre; és a dir, les causes del triomf del capitalisme sota l’hegemonia econòmica i política dels Estats Units. Perquè ara és ben evident que els interessos de l’imperi americà anaven més enllà de la defensa del seu sistema econòmic i social davant l’amenaça soviètica, que va desaparèixer fa vint-i-cinc anys. En realitat, per tal que el seu sistema tiri endavant, els Estats Units necessiten controlar la política internacional, com ja va veure el 1948 George Kennan, qui s’adonava de com era de difícil que una població nord-americana que no arribava al 7 per cent de la mundial fes créixer una riquesa que era la meitat de tota la del planeta. Eisenhower volia un “lideratge universal” que barrés el pas a qualsevol rival utilitzant els recursos que calgués, sobretot l’amenaça nuclear, que va ser esgrimida des de Truman, que deia que ells custodiaven les bombes atòmiques “en nom de la humanitat”, fins a Richard Perle, que reivindicava el “sacrifici” dels nord-americans, que s’arriscaven a l’anihilació nuclear per tal de “defensar el continent europeu de la invasió soviètica”.
Tot era mentida o autoengany. Des d’Eisenhower fins a Reagan, cap president dels Estats Units no va saber mai què en faria, de la Unió Soviètica, si aquesta perdia una hipotètica guerra contra ells: “Què tenen els russos que ens pugui interessar?”. Per què havien de fer una nova i potser darrera guerra mundial? I com i per què els russos havien d’envair Europa? Ara sabem que els soviètics van viure permanentment en la por als Estats Units, por que els impedia de baixar del tigre armamentista, tot confiant però que el seu model de socialisme s’acabaria imposant al món. I per què havia de fer-ho? Stalin havia liquidat brutalment el projecte, nascut de la derrota del feixisme, de bastir una democràcia popular, i els seus successors van bescanviar drets humans i benestar social per una cursa armamentística extraordinàriament feixuga que va exhaurir recursos materials i humans. No va ser fins a Gorbatxov que els dirigents soviètics no van comprendre que el seu fracassat socialisme no tenia cap possibilitat d’estendre’s a la resta del món, ni que ningú no els atacaria mai encara que es desarmessin totalment.
El que passava, ens diu Fontana, és que, al capdavall, “cap dels dos sistemes volia una societat més lliure i més igualitària”. Potser és veritat que la por al contagi comunista va servir per fer algunes conquestes socials al món capitalista, i és cert que després de la Segona Guerra Mundial es va fer un repartiment més equitatiu dels ingressos, on l’augment del salari real anava aparellat amb l’increment de la productivitat, però va durar tan poc temps que segurament no justifica l’habitual etiqueta d’anys daurats. Com ha dit Guy Standing, “no va ser cap època daurada; senzillament va ser, en alguns aspectes, millor que allò que l’havia precedit”. Efectivament, el fair trend va començar a fer un tomb ja als anys seixanta, quan es van prendre mesures per restaurar el poder del mercat, com va ser la fi de la convertibilitat del dòlar decretada per Nixon el 1971, gir que es va consolidar amb les desregulacions de Carter per desmuntar les limitacions al poder de les grans empreses i va seguir amb la lluita contra els sindicats de Reagan (o Thatcher al Regne Unit), que representava canviar fàbriques per negocis financers i duplicar el deute públic fins a arribar, per exemple, a la disposició Citizens United de 2009, que liberalitzava les contribucions de les corporacions a la contesa electoral. Clinton va empènyer aquest tomb econòmic, i Bush fill i Obama van reblar el clau. És per això que des de 1969 a 2009 els guanys del treball als Estats Units van disminuir en un 28 per cent, mentre que, en el mateix període de temps, les corporacions van passar de pagar en impostos un 30 per cent dels ingressos federals al 6,6 per cent, alliberant capital financer. Tota aquesta involució va ajudar a desfermar una onada especulativa que és a l’origen de l’anomenada gran recessió de 2007, propiciada per un nou canvi de cara del mercat lliure: el capitalisme rendista, que Standing defineix com el sistema de mercat lliure menys lliure que mai hagi existit i que, amb les polítiques d’austeritat, el desmantellament de l’Estat del benestar i la creació del precariat, ha canalitzat la major part dels ingressos cap a una minoria en una —aquesta sí— edat daurada global per als rics.
Com és habitual en tota la seva obra d’historiador, Fontana ens diu que ell no pot oferir-nos cap recepta, que amb la seva història del segle XX només vol suggerir temes i línies de reflexió i proporcionar elements de discussió que ens ajudin a entendre les causes que ens han portat a ser pastura “de les aus negres de la història”. En realitat, els seus llibres són un clamorós indictment del capitalisme realment existent.
Per dur a terme amb eficiència la funció que li és pròpia, el capitalisme necessita una transferència constant de recursos econòmics, de manera semblant a com els animals depredadors necessiten una transferència constant de proteïnes per tal de sobreviure. Aquest aport massiu de recursos econòmics s’obté per les vies més segures —no sempre les menys dispendioses— per a l’èxit adaptatiu del sistema, és a dir, per assegurar el seu metabolisme i la seva reproducció en avatars diversos. Si, en iniciar-se el segle XX, el capitalisme es caracteritzava per depredar els recursos naturals dels països colonials i consolidar un sistema industrial de valor afegit, al llarg de la Guerra Freda —de la mà del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional— va fer una mena de transició de fase al capitalisme financer, i, després de la gran recessió iniciada el 2007, al capitalisme rendista.
Els mitjans triats per la seva biòtica també varien en funció del medi i la competència, com ara el recurs a la guerra per a les transferències des de l’exterior: després de la Segona Guerra Mundial, que havia de ser l’última, el sistema de mercat va haver de recórrer encara a les conflagracions de Grècia, Xina, Palestina-Israel, Corea, Vietnam-Laos-Cambodja, Algèria, Indonèsia, Índia-Pakistan, Iran-Iraq-Kuwait, Ruanda-Congo, Bòsnia, Iraq novament, Afganistan, Síria... No disposem de xifres contrastades, però hi ha estimacions fiables que calculen que aquestes guerres van requerir un capital molt superior al PIB dels Estats Units (només la guerra de Bush fill contra Iraq el 2002 buscant “armes de destrucció massiva”, va suposar una inversió de prop de cinc bilions de dòlars). El sistema americà també va haver de recórrer a les amenaces de guerra (nuclear, és clar). Coneixem les de 1951, a Corea; 1962, a Cuba; 1968, a Vietnam; 1973, a Egipte; 1979, amb la falsa alarma dels dos-cents cinquanta míssils soviètics inexistents; 1983, amb l’SDI (la guerra de les galàxies)... Mai no sabrem si aquests riscos van ser autèntics.
Evidentment, abans de fer una inversió tan gran i arriscada, el capitalisme tracta de trobar vies de transferència de l’exterior més barates, com ara les invasions o intervencions encobertes, que permeten aconseguir resultats semblants, però carregant la despesa als nacionals de cada país. Així ho van fer els nord-americans a Amèrica Llatina (Guatemala, Cuba, Haití, Veneçuela, Perú, Colòmbia, Xile, Nicaragua, el Salvador...) per a la transferència dels guanys de les mines, les plantacions o el petroli. Buscant encara una implicació menys visual i més barata, l’assassinat directe o la instigació al magnicidi han demostrat ser molt rendibles: Sandino (1937), Mosaddeq (1956), Trujillo (1961), Lumumba (1961), els germans Diem (1963), Allende (1973). O la massacre de més de cinquanta mil camperols vietnamites entre 1967 i 1971. I encara és millor el suport polític, militar i econòmic als vectors existents per a la transferència: així, els Estats Units van prestar suport a cops d’Estat a Indonèsia, el Salvador, Argentina, Iran, Pakistan, Egipte, Filipines, Congo, Cambodja, Iraq, Afganistan...
La transferència interior de recursos econòmics dels de baix als de dalt acostuma a ser més barata perquè es pot aconseguir mitjançant coercions, lleis, decrets i regulacions, com ara les que van permetre els monopolis empresarials creats als anys 20-30 del segle passat: United States Steel, DuPont de Nemours, Goodyear, Firestone, Standard Oil, Gulf Oil..., que van finançar l’American Liberty League, que sostenia que les polítiques socialdemòcrates de Roosevelt eren contràries al cristianisme. Religió, política i economia s’associaven així, embolicant-se amb la bandera de la llibertat (de comerç i d’empresa) per amagar depredacions com aquella que el propietari de la Gulf Oil, Andrew Mellon, transmutat en secretari del Tresor entre 1921 i 1932, va aconseguir en reduir l’impost sobre la renda (del 50 al 25 per cent), la qual cosa li va suposar estalviar-se en impostos un milió i mig de dòlars de l’època. Però va ser també el xantatge nuclear allò que des de Truman va servir per desenvolupar els interessos econòmics del complex industrial-militar que el mateix Eisenhower va denunciar a la fi del seu mandat, sense explicar però que el seu sistema de defensa SIOP autoritzava expressament els militars a bombardejar el món comunista amb armes nuclears, i concretament les ciutats de Moscou, Leningrad, Beijing, Varsòvia i el Berlín oriental. El muntatge d’aquest immens negoci, que va fer que la despesa militar de 1953 quadrupliqués la de 1949, va representar una enorme transferència de diners a les empreses industrials, a costa de l’augment dels impostos i del sacrifici de la despesa social.
Però per tal d’aconseguir aquestes transferències econòmiques externes i internes sense massa oposició, al capitalisme li és vital establir el màxim control de l’ordre social, cosa que fa mentint i enganyant directament els de fora i els de dins; o, d’una manera més insidiosa, mitjançant una acurada política d’exclusió de les classes subalternes de la formació i de la informació, que substitueix per una educació severament controlada i dirigida (com va admetre sense embuts Lewis Powell el 1971: “El canvi gradual de l’opinió pública cal aconseguir-lo mitjançant l’educació...”) i per un control exhaustiu dels mitjans de comunicació —la desinformació—, respectivament.
Les mentides descarades (o, potser, l’autoengany) per al consum exterior van començar ja amb Wilson, amb la seva retòrica d’autodeterminació dels pobles i de respecte pels drets humans, i van seguir amb Hoover, qui deia el 1928: “El món té al seu davant la més gran era d’expansió comercial de la història”. Però, com que no hi ha més remei que enganyar també la pròpia societat, que pot descobrir les mentides, s’ha hagut de crear un llenguatge específic que estableix, en una consciència col·lectiva plena de pors i esperances alhora, la seguretat que els missatges de les elits —“la jerarquia global existent”, diu Fontana— són no sols honestos, sinó els únics vàlids i possibles en aquest món, perquè l’alternativa, com ja es deia al segle XVIII, és l’anarquia.
Aquesta mena de discurs projecta el que Daniel Dennett anomena una “imatge manifesta” (en contraposició a la “imatge científica”), és a dir, un doble llenguatge. Així, la imatge manifesta de la Guerra Freda era la “lluita contra el comunisme ateu”, quan en realitat es tractava d’una guerra autèntica, bruta i maliciosa, com admetia sense embuts un document secret de Truman de 1950 (el NSC 68), on es reconeixia que la Guerra Freda era una guerra real, però que calia fer-la —i aquí es torna a la imatge manifesta— “per a la supervivència del món lliure”, que combatia per les “llibertats individuals”, per la “democràcia” i per “la forma de vida americana”. La imatge manifesta per als països socialistes o colonitzats consagrava en el llenguatge les nocions de “l’imperi del mal” o el “totalitarisme soviètic”, en tant que un triomf del comunisme portaria —Déu no ho volgués— “a la fi de la civilització occidental”. La imatge manifesta de les depredacions que es feien a l’Amèrica Llatina, per exemple, era la de l’“Aliança per al progrés” de Kennedy, que va anar seguida de sis cops militars amb el suport i subvencionats pels Estats Units. Darrere la retòrica de la “nova frontera” kennediana hi havia una despreocupació total per la vida de les classes subalternes: “A qui li importa això del salari mínim?”, va dir Kennedy el 1961, quan es disposava a malbaratar milers de milions de dòlars en un programa espacial per arribar a la Lluna que no tenia cap objectiu pràctic, perquè per a l’única cosa que havia de servir era per guanyar la guerra de propaganda contra els russos. Les trampes i les ensarronades van arribar potser a un clímax amb Richard Nixon (“tricky Dick”), amb la seva descarada manipulació de la guerra de Vietnam, que va allargar quatre anys més, amb incomptables víctimes, només per raons electorals, o el cas Watergate, que, més enllà de l’escàndol polític, va destapar tota la porqueria dels negocis foscos del president. Que l’afer de Clinton amb la becària no s’hagués sabut mai hauria estat preferible a l’ocultament del suport econòmic dels bancs a la seva reelecció el 1996, després d’una reducció del 28 al 20 per cent de la taxa sobre els guanys de capital i de la desregulació que permetia als bancs ser comercials i d’inversió alhora. Per bé que l’engany universal protagonitzat per Bush, amb la complicitat de Blair i Aznar, per tal de justificar la seva guerra de revenja, assegurant al món que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva, fos el més tragicòmic de la història dels Estats Units.
Les depredacions econòmiques consubstancials al capitalisme i el treballat embrutiment mental de la gent del comú continuen essent, avui, les xacres més insuportables de les societats avançades. Com ens en desempallegarem, com ens n’alliberarem? Fontana ens fa veure que la força essencial del capitalisme rau al terreny de la política, i que, per tant, la situació només es pot canviar amb la política, és a dir, amb la intervenció col·lectiva per tal “d’inventar un món nou que vagi substituint l’actual, que té les hores comptades”. L’optimisme gramscià de Fontana és admirable. Però, per si de cas, afanyem-nos a intervenir de debò políticament, perquè per damunt dels nostres caps continuen planant, rapinyaires, les aus negres de la història.