Josep Fontana a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya ha explicat més bé que ningú les claus per entendre els fonaments de la Catalunya contemporània i com s’ha forjat la identitat dels catalans al llarg de la història. No disposàvem d’una eina semblant des de Notícia de Catalunya (1954) de Jaume Vicens i Vives, un dels seus mestres. El llibre vol trobar explicacions al fet que avui siguem “un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món”.
Val a dir que l’historiador supera amb escreix aquest repte intel·lectual mitjançant una síntesi brillant i una interpretació compacta on la política —principal protagonista en el relat—, l’economia i la societat apareixen sempre entrellaçades en la línia de la història total que Pierre Vilar —també mestre seu— va formular.
El recorregut arrenca en l’Edat Mitjana, en la qual va prendre forma un dels trets definidors de Catalunya: la configuració d’un sistema en què el poder dels comtes i del rei quedava clarament limitat per les Corts i per les lleis del país. La debilitat relativa del sobirà, de l’aristocràcia i de la burgesia urbana va fer necessari un sistema de pactes “que acabarien portant a un sistema de llibertats que s’avançaria als de la major part d’Europa”.
Era un Estat nació? Fontana no dubta a emprar el concepte per a la Catalunya medieval i per als segles moderns fins a 1714, seguint els passos de Pierre Vilar i de Thomas N. Bisson, cosa que ha escandalitzat alguns historiadors espanyolistes. Com hem de qualificar, doncs, aquell entramat institucional amb Corts, govern, fiscalitat, moneda pròpia i deute públic? És clar que aquell concepte d’Estat nació no correspon al d’avui. I que aquell sistema jurídic i representatiu, molt desenvolupat el 1714, que limitava el poder del rei i que es basava en la defensa de la llei i de la representació política (tres braços estamentals a les Corts i a la Diputació i tres mans als municipis, que permetia la participació de l’home comú), no era democràtic perquè estem parlant de l’Antic Règim.
D’aquí, doncs, la importància de la defensa de les Constitucions en el conflicte internacional de la guerra de Successió, tant en el projecte austriacista de 1705 com en la resistència de Barcelona de 1714. Per contra, Felip V no estava disposat a acceptar aquell sistema que limitava el poder reial, “una situació que podia acabar estenent-se a la resta dels seus dominis i que donava sentit a la pretensió dels catalans quan sostenien que estaven lluitant també per la llibertat de tots els espanyols”, escriu Fontana.
El paper vertebrador de les Constitucions que va tenir en la societat catalana —ampliades i perfeccionades a les Corts de 1701 i de 1705— queda definit de forma diàfana: “formaven part de la manera d’entendre el món i la societat per part dels catalans. Les Constitucions havien nascut de les necessitats reals de la societat i havien contribuït a configurar la identitat que definia els catalans com a poble: una identitat que es va mantenir en els vençuts, perquè estava associada als seus costums, a les seves formes de vida i a la seva cultura popular”. Per això, malgrat la desfeta de 1714 i la implantació de la Nova Planta borbònica van perviure el record de les llibertats al llarg del XVIII i l’evocació constant del sistema polític que va ser abolit el 1714. La continuïtat del dret civil català (que regulava el matrimoni, l’herència, els contractes) va suposar el manteniment de les normes que regien les relacions privades pròpies, ben diferents de les de la Corona de Castella, i va ser decisiva per al desenvolupament econòmic.
Sens dubte, un dels elements explicatius essencials en la conformació de la identitat catalana és el de les transformacions econòmiques, l’especialització i els intercanvis orientats cap a la formació del mercat, a partir del segle XVII, amb l’agricultura a la base però també gràcies a la manufactura. I fou així malgrat la presència constant de la guerra (primer dels Segadors i després contra França a la segona meitat del segle). Que van trobar continuïtat en el XVIII, acompanyades del creixement de la població. Més tard, el capital comercial va fer possible l’acumulació del capital industrial. Es tractava, per tant, d’un creixement que devia ben poc a la política econòmica de l’anomenat despotisme il·lustrat, incapaç d’estimular formes de creixement semblants a les de Catalunya en altres parts de la monarquia, com, per exemple, a Andalusia, on hi havia la major concentració de capitals de la monarquia. Ara bé, Fontana matisa: aquell creixement no tenia res a veure amb les virtuts dels catalans, i els il·lustrats castellans que en lloaven l’amor al treball s’equivocaven en la seva diagnosi. Perquè, escriu, “El creixement era fruit d’una evolució econòmica distinta. Perquè la industrialització no depèn solament de fàbriques i màquines, sinó que neix d’un teixit de relacions de mercat, sovint gairebé microscòpiques, però que impliquen bona part dels membres d’una societat, donen impuls a múltiples activitats i creen interdependències que en multipliquen els efectes […] Allò que impulsava els catalans del segle XVIII a treballar no eren les seves virtuts sinó, senzillament, el fet de tenir, a les vinyes o als telers, unes oportunitats de què no disposaven els altres”.
En conseqüència, el procés de canvi social al camp i a la ciutat que va tenir lloc en el segle XVIII va acréixer els trets diferencials de Catalunya respecte a la majoria de territoris d’Espanya. Així si a començaments del XVIII “la confrontació s’havia produït per la diversitat entre el constitucionalisme català i l’absolutisme castellà”, ens diu, “a finals de segle l’oposició era la de la societat agrària tradicional contra la industrialització. No era un problema de diferència d’opinions, sinó d’una diferència de condicions de partida, que donaven lloc a perspectives diferents per al creixement econòmic”. No solament això, sinó que cal tenir present el sorgiment d’una societat civil vigorosa amb formes d’associació horitzontals dels ciutadans, capaç de resistir les pressions de l’absolutisme. En canvi, “on dominaven les relacions verticals de jerarquia i deferència, amb un teixit social més dèbil, l’absolutisme reial va imposar-se, mentre que les formes polítiques representatives van trigar molt més a aparèixer i el seu assentament va ser dèbil i precari”.
I, no cal dir-ho, les transformacions van esdevenir radicals amb la industrialització que acabà de donar forma a una societat nova i dinàmica, encara que amb greus tensions socials internes. També polítiques amb l’Estat, en relació amb l’economia (agrarista i antiindustrialista) i contra el centralisme i la falta de llibertat. L’aparició del catalanisme com a moviment polític, en els seus vessants conservador i federal, en fou la resposta.
En resum, Fontana interpreta els trets identitaris dels catalans com a resultat d’una combinació de factors, fruit d’una llarga existència compartida i no pas com un producte de la terra o de la sang: unes lleis pròpies assumides per la col·lectivitat, uns trets culturals en el sentit més ampli, una economia especialitzada i en desenvolupament, una societat vigorosa i prou oberta. Un retrat ben allunyat d’una identitat basada en trets ètnics o essencialistes, en clau romàntica.
En efecte, constata que al llarg dels 300 últims anys d’història —amb tres guerres perdudes: 1652, 1714 i 1939, i les repressions consegüents— per dessota dels esdeveniments ha circulat un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que ha permès preservar la identitat i la llengua dels catalans contra tot intent de negar-les. Són, ni més ni menys, “les profundes arrels que ens lliguen a tots i a cadascun de nosaltres a la sort del nostre poble”.